Vindrà la mort, i jo no seré al llit, ni al menjador, assegut al divan: l’esperaré al replà de l’escala, entre els parents que han arribat de l’horta,
de cap a peus com vestit de diumenge, de blau marí, amb la corbata torta, i no serà necessari que entre: us diré adéu, des de la porta, anant-me’n.
Evitarem, potser, el formulisme, i tot serà lleuger i natural: m’ajudarà, agafant-me d’un braç, la meua mort, en baixar per l’escala. S’excusarà per si ha trigat massa; però és que, abans, ha tingut quatre casos.
|