Criatura puríssima,
àmfora viva, massa tendra,
d'argila encara lleument movedissa
-laberint de besllums, donzella tota a galtes-,
tu ens duus, tan clara, l'aigua
tota amargosa d'herbes del dissabte,
que et va surant, freda, pels porus.
Una alegria d'aigua i fang novell
ocupa l'aire del capvespre, cru,
i ets múltiple, a les mans
febroses del dissabte.
¡Ets el potser!
Criatura dolcíssima,
trèmulament oferta
a la follia immensa de la vespra...
Argila massa tendra, tu,
¿sostenies la gràcia petita dels nenúfars
arran de l'aigua i l'aire,
amb les arrels com fils de llet, suara?
Vas càndid, criatura,
a la irada alegria de les mans en dissabte,
i Déu encara entre les coses.
La voravia té un caire social,
però, amb tu, de l'asfalt
s'aixequen negres peresosament
-com les trompetes lentes de l'slow
des de la molsa de l'instint-,
i els pàries et miren i xiulen. Tu confirmes
que encara és el possible,
i et segueixen xafant llaunes buides i tests,
pels cadàvers dels dies sense epitafi, al sol,
on hi ha gossos i nins que s'empenten cercant
als fems tresors de faula.
L'aire és ple de botelles amb missatges de nàufrags.
Car tu ens duus un perquè
i un gratíssim desfici.
¡l encara no ets! Encara
ets sols la incipiència.
I peixos diminuts o dagues invisibles
se t’esmunyen vers l'aire,
sense un destí massa concret.
                     (¿D'on ets furtivament sortida
                     al delitós absurd
                     d'aparadors i voravies
                      i al frenesí massiu d'un vespre
                     de dissabte?)
A les pupil·les fresques,
et ratllaren els àngels, entre verds candidíssims,
tots els itineraris de la Gràcia.
                     (I encara ets l'inacabat.
                     ¡Ets encara el potser,
                     criatura en dissabte, i Déu entre les coses!)