vora els camins que creuen el país.

Per elles tinc un amor principal.

Amb ulls goluts i grandíssim respecte

les veig sovint i tempte els seus estams,

el dèbil os, la dolça anatomia.

El seu destí dignament proletari

és alegrar la vida de tothom.

 

Camins perduts i floretes trobades!

 

 Amb cansament he arribat de vegades

i m ‘he inclinat només per olorar-les,

per escoltar la seua benvinguda

o els mots d’ajut en moments de desànim.

 

M’han retornat moltes il·lusions.

 

Com un didal d’aigua verda d’aljub

m’han fet sentir més netes les pupil·les,

més clar el cor, més amples els propòsits.

 

Perquè han estat els oracles, també,

on he sabut els averanys estranys

i he destriat decisions futures.

 

Flors sense nom i amb la pols del camí!

 

D’elles aprenc amor i consistència

i el sentiment gratuït de la llum

que arriba als ulls i penetra una vida

que té un sentit clar des d’aquell moment.

 

M’han retornat hores de la infantesa

i m’he sentit acompanyat amb elles.

 

Mai no he arrencat una flor del camí.

 

Se m’han ofert, però les he deixades

just a aquell lloc on naixen i prosperen.

 

Mai no he vessat la sang d’aquestes flors.

 

Em reconec perdudament en elles,

en el sentit de la seua existència.

 

Aquest amor em fa tornar a elles

i als vells camins i les velles contrades.

 

 Però ara tinc un gran enyor per elles.

 

 Mire i no veig enlloc el seu encís.

 

 

 M’esperaran vora una carretera.