Absurdament el cel s'omplia de jardins.
Esclataven les altes carcasses de les falles.
Tota València era una foguera alegre:
ens donava la festa i la fàcil metàfora.
Jo cenyia la teua cintura en la penombra.
Jo respectava el teu silenci dolorós.
Músiques populars pujaven per les cuixes.
S'obrien damunt nostre els jardins instantanis.
Jo assumia una amarga responsabilitat.
Assistia en silenci al teu amarg silenci.
Recolzats en el ferro de la barana, véiem
la ciutat com un bosc. Vacil·laven els llums
dels castells en els teus ulls de plant, plens de llàgrimes.
No cenyia la teua adorable cintura.
L'un al costat de l'altre, contemplàvem València.
Vaig sentir el teu braç que buscava el meu braç.
Fa deu anys, fa vint anys, fa trenta anys, jo no ho sé.
Era en una terrassa humil en els afores.
Tots els veïns pujaren i miraven València.
Els agradava molt la nit de Sant Josep.