Santiago Grisolía García

Una vegada més he d'agrair a la Universitat Politècnica de València l'honor i la satisfacció que m'atorga, d'exposar els mèrits d'una personalitat científica excepcional, gran valencià i gran amic.

Santiago Grisolía va nàixer a València l'any 1923 i, en la seua llarga i viatgera vida, l'esperit de la seua terra natal va posar un segell en la seua obra i en els seus afectes.

Per raó de la seua residència familiar, ja que son pare va ser un distingit banquer, Grisolía cursa els primers anys de Medicina a Madrid i, a partir del tercer any, es trasllada a València, a la facultat de la qual acaba els estudis. Ací va ser deixeble predilecte de José García Blanco, l'inoblidable catedràtic de Fisiologia. Aquell home fi, de veu i gestos suaus, prim i pàl·lid, afable i dedicat als seus deixebles, va despertar en Grisolía la vocació per la ciència i per la bioquímica i va obrir-li els ulls al meravellós món de la investigació.

L'any 1945 el Ministeri d'Educació va convocar deu beques per a estudis a l'estranger, i Grisolía va aconseguir-ne una per a anar als EUA. Va arribar a aquell país, on tants èxits va assolir, totalment despistat i sol.

Hi havia llavors, a l'ambaixada d'Espanya, un personatge curiós, ben conegut per tots els becaris d'aquell temps, el P. Sobrino, que li va buscar allotjament i el va dirigir al Prof. Lorente de No. Grisolía havia sentit a García Blanco coses d'Ochoa, i Lorente li va facilitar una entrevista amb aquell jove bioquímic espanyol acabat d'arribar a la Universitat de Nova York del qual tenia referències magnífiques. Així, el 2 de gener de 1946, Grisolía va iniciar la seua carrera investigadora com a primer deixeble d'Ochoa, i va començar també, entre ells, una relació i amistat que encara dura, quan Ochoa té 86 anys i Grisolía 68; amistat beneficiosa per a València, ja que ha conduït al fet que tinguem la preciosa joia cultural que és el museu Ochoa, en el qual es guarden no sols els seus premis, medalles, diplomes i honors, sinó la seua biblioteca, la seua correspondència i el tresor de les seues notes diàries de laboratori.

En aquell temps Arthur Kornberg, que després va ser premi Nobel, i Adam Mehler van ser condeixebles seus.

Allà, Grisolía va treballar amb èxit en l'enzim màlic i va iniciar-se en l'enzimologia, ciència en què va assolir un alt prestigi.

És interessant recordar que, en aquesta època, Ochoa no tenia a Nova York despatx ni laboratori propi, sinó sols un banc de taula cedit.

Després, Ochoa li va suggerir que, per tal d'iniciar-se en les noves tècniques dels marcadors isotòpics, havia de traslladar-se a la Universitat de Chicago. Allà, el 1947, treballant amb carboni 14, va demostrar, per primera vegada, la fixació de CO2 en teixits animals, fixació que Ochoa ja havia previst, d'una forma indirecta, en una elegantíssima experiència.

Durant tot aquest temps, a estonetes, Grisolía va completar la seua tesi doctoral que va llegir, a Madrid, amb els màxims honors sent president del tribunal el Prof. Jiménez Díaz, que, durant tota la seua vida, va mantenir una gran amistat amb Santiago.

És curiós el paral·lelisme de les trajectòries d'Ochoa i Grisolía en els seus primers passos: tots dos van sentir precoçment la vocació científica; tots dos van demanar, encara estudiants, introduir-se als laboratoris d'investigació dels seus professors de Fisiologia; tots dos van cercar, ben aviat, els horitzons de les universitats estrangeres (Ochoa va anar a Glasgow quan tenia 22 anys i Grisolía als EUA també als 22 anys); tots dos van fer les seues tesis doctorals d'una manera marginal a les seues línies investigadores principals; tots dos van viatjar a Madrid per llegir les seues tesis; tots dos van cercar infructuosament un lloc a la universitat espanyola, i tots dos van desenvolupar brillantíssimes carreres als EUA.

L'any 1948 Grisolía va ser contractat per la Universitat de Wisconsin com a professor assistent amb el Prof. Philips Kohen i allà va treballar durant sis anys sobre les reaccions enzimàtiques del cicle de la urea.

L'aportació de Grisolía al coneixement del cicle de la Urea durant aquest període de Wisconsin és impressionant. Krebs havia publicat l'esquema que duu el seu nom i que li va valdre el premi Nobel, però en aquest esquema hi havia zones obscures i llacunes que Grisolía va anar aclarint al llarg de molts anys; entre altres descobriments va demostrar que: la citrul·lina és una anella del cicle; que el N-acetilglutàmic és activador al·lostèric en la biosíntesi de la citrul·lina; la fixació del CO2 com a fase prèvia a la formació de citrul·lina; el paper del carbamoilfosfat i el mecanisme de la seua síntesi; descobreix per primera vegada una reacció amb acoblament directe de ATP en una biosíntesi i sintetitza el carlamoilglutàmic, que pot substituir l'acetilglutàmic inestable, com a activador al·lostèric i pot ser utilitzat en infants amb aquesta deficiència metabòlica.

Durant el curs d'aquests treballs Grisolía va aïllar tots els enzims reguladors d'aquestes fases, i d'aquests estudis va nàixer l'interés pel mecanisme de l'eliminació de NH3 que avui és una de les línies de treball de l'Inst. d'Inv. Citològiques.

Durant tota la seua tasca, mai no perd de vista les aplicacions mèdiques de la bioquímica.

El 1954 Grisolía és requerit per la Universitat de Kansas i nomenat professor associat de Medicina Interna i Bioquímica. El 1959 és nomenat catedràtic i el 1962 es constitueix el Departament de Bioquímica i és nomenat director d'aquest. Anys després, el 1974, és nomenat professor distingit.

Acabat d'arribar a Kansas, una filantropa americana, la Sra. McIlvain, va fer una donació per tal de constituir, en aquella Universitat, un Institut d'Investigació Mèdica sostingut amb fonts privats, i Grisolía va ser-ne nomenat director. A la inauguració va assistir el president Truman i Santiago va vestir un esmòquing prestat. Aquest és un altre exemple (el de la Sra., no el de l'esmòquing) digne de ser imitat per la societat espanyola, i en el nostre cas pels estaments socials i polítics de la Comunitat Valenciana.

Els mitjans d'aquest institut van permetre a Grisolía impulsar les seues investigacions sobre el cicle de la urea i pautes metabòliques relacionades. Allí van descobrir el metabolisme degradatiu de les pirimidines i aïllaren tots els enzims implicats. En aquest període aïllaren també les fosfogliceromutases que participen en la glicòlisi, i van aclarir el control enzimàtic de la dessorció de O2 de l'hemoglobina i la síntesi del carbamoilfosfat mitjançant el ATP.

En total, Grisolía va aïllar més de 20 enzims i va aconseguir cristal·lizar-ne 4, entre els quals l'acetilfosfatofosfatasa, que era l'enzim més menut conegut (menys de 9.000 D).

En tota aquesta tasca subjau una líniapermanent que constitueix una aportació importantíssima al desenvolupament del'enzimologia com a ciència. A part de tants enzims caracteritzats, Grisolíadescobreix propietats generals (canvis d'estabilitat per la presència delsubstrat, casos de pèrdua d'estabilitat a baixes temperatures, etc.) que eluen a establir una teoria coherent de l'activitat enzimàtica. És la teoria dela plasticitat o elasticitat de les proteïnes enzimàtiques enfront del mediambient, exposada el 1964 sota el títol: "The catalitic environment and itsbiological implications" (PhysiologicalRew., octubre del 1964).

És interessant assenyalar que molts bioquímics espanyols que avui ocupen llocs importants a la universitat i al CSIC, van formar-se, amb Grisolía, al Departament de Bioquímica de la Universitat de Kansas.

Quan va morir el tan recordat Dr. Forteza, la Caixa d'Estalvis de València va proposar a Grisolía la direcció de l'Institut d'Investigacions Citològiques, que era una obra sostinguda per aquesta entitat privada, única i exemplar a Espanya.

L'any 1976, Grisolía torna a València, de la qual mai no s'havia deslligat, i inicia una altra fructífera etapa al IIC.

Ací va continuar els treballs sobre carbamoilfosfatosintetasa i altres enzims relacionats amb el cicle de la urea, i va desenvolupar noves línies sobre les bases moleculars de la patologia hepàtica, com ara la prevenció de la intoxicació amoniacal, el mecanisme de recanvi i transport de proteïnes, les bases moleculars de l'envelliment, etc.

Altres línies d'investigació es refereixen als efectes tòxics induïts per l'alcohol, tant en adults com en el fetus, i als mecanismes de genotoxicitat tan importants per a la medicina mediambiental i per al disseny d'antibiòtics i agents antitumorals.

Altres línies es relacionen amb l'expressió genètica i amb el desenvolupament de sondes de ADN que permeten localitzar gens per a diagnòstic, criminologia, selecció de races animals o vegetals, etc. Finalment, són de gran interés els estudis sobre el control de la diferenciació cel·lular i la proliferació tumoral i sobre la funció de la proteïnaquinasa en aquests processos.

Grisolía ha donat al IIC un nivell científic envejable i prestigi internacional. La seua experiència ha influït decisivament en tota la tasca investigadora del Centre i en la formació dels seus científics, i avui és un òrgan en plena activitat, productor de ciència de primera línia, amb una plantilla d'investigadors de categoria excepcional.

València deu a la Caixa d'Estalvis, a Forteza, a Grisolía i als membres de l'Institut, agraïment per aquesta obra.

Ara la Conselleria de Sanitat i Consum ha pres la torxa, que, sens dubte, elevarà a cotes encara més altes.

És impossible resumir el currículum de Santiago Grisolía. Ha ocupat llocs de la màxima rellevància en entitats i organitzacions. L'últim ha sigut el de president del Comité de Coordinació de la UNESCO per al Genoma Humà. Ha publicat més de 350 treballs científics.

La relació de premis i nomenaments honorífics que ha rebut és extraordinària:

Membre honorari de diverses societats científiques i acadèmies.
Doctor honoris causa per deu universitats espanyoles i estrangeres.
Gran Creu d'Alfons X el Savi i de Sanitat.
Vocal del Consell de Cultura de l'Ajuntament de València i del Consell de Cultura de l'Ajuntament de València.
Conseller científic de diverses fundacions i entitats.
Assessor i editor de diverses revistes i llibres.
Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica i Tècnica del 1990.
Professor distingit d'investigació en biomedicina del IIC.
Professor distingit de la Universitat de Kansas.

Una mostra de la seua impressionant activitat és la participació en més de 200 congressos i reunions científiques, quasi sempre com a conferenciant.

Els valors científics de Grisolía són importants, però no ho són menys els valors humans. Sempre dic que Santiago és un mag de les relacions amistoses; crec que no hi ha al món ningú que tinga tants amics entre l'elit dels científics més eminents, i aquestes relacions han aconseguit que València s'haja convertit moltes vegades en seu d'esdeveniments culturals de ressonància internacional: les lliçons Jerónimo Forteza, que es fan anualment al IIC ens permeten conéixer els investigadors més capdavanters de cada especialitat, i assemblees com ara les del Genoma Humà han reunit a la nostra ciutat el més selecte de la biologia molecular.

Com a demostració d'aquest capital d'amistats que posseeix Grisolía, n'hi ha prou de dir que la proposta per al seu nomenament de professor distingit a Kansas, formada per cinc professors d'aquesta Universitat, va tenir el suport, mitjançant cartes individuals, de 15 premis Nobel, entre els quals: Chain, Cori, Krels, Kornberg, Leloir, Monod, Ochoa, etc.; de 33 membres de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA; de 49 professors estrangers i de 19 antics professors de la dita Universitat.

No menys envejable és la seua capacitat per convéncer autoritats i mecenes per tal de donar suport a obres de caràcter científic, i en són exemples la Fundació d'Estudis Avançats i els Premis Jaume I.

Altres iniciatives com aquestes fan falta a la Comunitat Valenciana per a dotar grups de treball estables que asseguren investigacions sostingudes en línies que són vitals per al nostre poble i que duen una vida lànguida, depenent de subvencions insegures i insuficients. La Caixa d'Estalvis de València ha donat en aquest mecenatge exemples meritoris.

No es pot parlar dels mèrits de S. Grisolía sense esmentar la participació de la seua dona.

Quan Grisolía va arribar a Kansas, el director li va presentar Francis dient: "la senyoreta Thompson l'ajudarà en el seu treball". Diu Santiago, amb sentit de l'humor, que Francis era molt intel·ligent i que discutien molt sobre cada experiència, i un dia va proposar-li: "Si et sembla, ens casem i així discutirem a més a més d'altres coses". I tot va anar molt bé. Francis és una distingida doctora en Bioquímica i va continuar treballant al laboratori amb gran èxit fins que va considerar queera més important l'educació del fills i el quefer de la casa. Santiago iFrancis tenen dos brillants fills, Santiago i Guillermo. Santiago va estudiar ala Universitat de Yale, amb el Prof. Stryer, és neuròleg, professor de laUniversitat de Califòrnia i cap de Neurologia del Mercy Hospital de San Diego.Guillermo és advocat i assessor legal a Los Angeles, molt introduït en lapolítica americana, en la qual destaca pels dots oratoris, que ja li vanvaldre, de jove, aconseguir el Premi Nacional que li va lliurar el presidentGerald Ford.

Els dos néts de Grisolía mostren ja la seua precoç intel·ligència, i l'origen valencià es manifesta en el seu entusiasme per les mascletades.

Actualment, Francis fa al IIC, amb entusiasme admirable i desinteressadament, la ingent tasca de construir i conservar el museu Ochoa. Ha classificat tota la documentació, ha establit, amb el seu sentit bioquímic, una ordenació admirable i eficaç per al seu estudi i ha posat de manifest el seu bon gust en l'exposició dels valuosos i emocionants records del professor Severo.

Avui ja s'està escrivint una tesi doctoral sobre una part de l'obra del mestre i això pot fer-se gràcies a la doctora Francis Thompson de Grisolía (permeteu-me que l'anomene a la manera espanyola). Per tot això li devem la nostra admiració i el nostre agraïment.

Benvolgut Santiago: els membres d'aquesta Universitat ens sentim orgullosos que t'incorpores al nostre Claustre de Doctors, et felicitem, ens felicitem i et desitgem molt anys de fecunda activitat científica i de felicitat. Moltes gràcies.