Per la inexorable dualitat generació-disgregació que presideix tant la biologia com el quefer humà, l'obra d'art està condemnada a la ruïna des del mateix instant en què es crea. La restauració és un impuls inconformista, bell com tota utopia i d'efectes provisionals com tota medicina. És, també, com aquesta, art curativa, encara que el seu objecte no siga l'ésser humà, sinó certs productes de l'activitat d'aquest.
La restauració és una rebel·lió solidària, perquè pretén prolongar l'existència d'una obra i negar-se a la inevitable desaparició última. Aquest intent tradueix, conscientment o inconscientment, el nostre desig de supervivència, d'eternitat, que intentem concretar en un objecte artificial, en una creació humana, que no és altra cosa que una emanació de la nostra essència, per la qual cosa es converteix en idea del subjecte.
Si "l'art és l'home afegit a la natura", com ens va dir Verulamio, la restauració artística és l'home afegit a l'art, és a dir, la presència humana vigilant sobre aquella primera edició.
L'enyorança del passat impresa en el nostre desig de restaurar, aquesta malenconia recreadora, amb la seua elevada dosi d'amor, és així equivalent de la nostra ànsia personal d'eternitat, de desesperat desig de pervivència.
Aquest innat impuls humà implica l'agònica necessitat de conservació del patrimoni cultural dels avantpassats, com una desesperada necessitat de materialitzar i fixar la història, en un intent va i bell de negar-se al flux inexorable de la vida que acaba com "els rius que al final van a la mar, que és el morir", tan ben precisat per Jorge Manrique.
En l'essència de l'activitat restauradora s'evidencia la condició antinatural de tota acció humana amb més claredat, segurament, que en qualsevol altre àmbit del nostre quefer. Vivim per a transformar l'entorn, per a modificar la nostra pròpia condició, sense punt final ni meta preconcebuda. I com que mantenim una aspiració permanent a fer aquelles mutacions, la restauració, atés que s'oposa al curs natural del corrent que intenta detenir, és una paradoxa de l'activitat humana. No ens ha de peocupar aquesta contradicció, perquè sabem des de Hegel que la contradicció és la racionalitat mateixa, i que aquesta oposició dialèctica és essencial.
Si mitjançant la restauració recuperem tant com puguem el passat per al present, els aspectes tècnics d'aquest art, materials i instrumentals, han de servir a la finalitat social perseguida.
Es restaura el que avui queda, no el que hi havia ahir, i amb els materials físics i amb els criteris estètics i ètics actuals. L'ús que es dóna a l'element restaurat no és, exactament, l'ús a què va ser destinat pels autors, perquè les situacions són irrepetibles.
D'altra banda, l'ús del que s'ha construït implica automàticament la deterioració. Així, no es pot veure res sense enllumenar-ho, siga amb ciris o amb llum elèctrica, cosa que tant en un cas com en l'altre introdueix un factor de degradació; com no es pot experimentar en biologia o en física sense alterar el comportament del que observa. La simple presència de l'observador és sempre un factor degradant. L'experiència que és prova treta dels fets, comporta una aventura, i tota aventura comporta un risc.
Enfront de l'obra d'art viva, és a dir, en transformació permanent, ens preguntem quan arriba el moment de procedir a restaurar-la, en quin instant de la seua existència requereix la intervenció revitalitzadora, igual que en la vida dels individus podem inquirir quin és el moment d'atendre a la cura de la salut. La decantació per la medicina preventiva davant del tractament in extremis , és clarament aconsellable també en el cas de la conservació artística; i la possibilitat de l'aplicació d'aquest tractament radica, en tots dos casos, en la sensibilitat i conscienciació del ciutadà, cosa que es concreta en més recursos humans i materials.
No podem passar per alt la pregunta de què és el que cal restaurar en una determinada obra d'art. La resposta deixa de ser senzilla si es considera que l'objecte que arriba a nosaltres pot haver experimentat ja, al marge de les agressions ambientals, intervencions lamentables, moltes vegades irremeiables, imposades sempre amb criteris subjectius no d'acord amb la idea original.
Apareix així un problema ètic que cal considerar en la restauració artística. Atés que és impossible tornar la primitiva aparença a l'obra d'art que haja passat per successius retocs i afegits, a quin estat anterior ha de conduir la restauració? Quins són els criteris decisoris?
El depurat magisteri de l'honorable doctor Colalucci ens aportarà sens dubte, llum i criteris en el conjunt de la tasca restauradora, al llarg de l'exposició d'avui i en la fructífera col·laboració futura que garanteix el seu ingrés honorari en el Claustre d'aquesta Universitat, honrada avui amb la seua presència.
