Zubin Metha

Amb la vènia, Sa Majestat, Molt Honorable Senyor President, Senyor Rector Magnífic, digníssimes autoritats acadèmiques i polítiques, senyors claustrals, senyores i senyors.

Avui és un dia de festa en un any festiu. A partir d'avui, la Universitat Politècnica de València tindrà un nou membre per causa d'honor: el mestre Zubin Mehta, director d'orquestra i director d'òpera. Glossar els molts i destacables mèrits que el fan, sens dubte, creditor de la màxima distinció acadèmica és una tasca que procuraré complir amb la brevetat que el públic desitja i la fidelitat que el mestre mereix.

Per a fer-ho, em permetran que plantege aquesta presentació com un senzill exercici de comparacions. Comparació entesa com a correspondència, com a relació entre dos o més elements. Sóc conscient que la comparació té molt mala premsa, "les comparacions són odioses", i que practicar-la quotidianament pot donar motiu a la competitivitat més mal entesa, a sentiments tan innobles com ara l'enveja, la gelosia i l'odi. Per contra, la comparació és una eina valuosíssima per a contextualitzar i relativitzar. Situar les coses en l'espai i en el temps, situar-nos a nosaltres mateixos en el conjunt de la societat i de la història és una acció impossible de portar a bon port sense les comparacions.

Des d'aquesta perspectiva, tossudament comparativa, anant d'allò general a allò particular, m'atreviré a enunciar una sèrie de relacions entre tècnica i art, entre el mestre Mehta i aquesta universitat.

Generalment (les generalitzacions sí que són odioses -per inexactes-), concebem tècnica i art com a conceptes diferents, oposats fins i tot. El romanticisme del segle XIX i l'individualisme del segle XX -entre molts altres factors- han generat una confusió que ens fa pensar que sempre ha sigut així, i res no s'allunya més de la realitat. L'etimologia i un bon diccionari ens demostren que la multiplicitat simultània i la unitat de significats de l'art va aparèixer a Grècia amb el terme tekné i va perdurar durant segles amb el vocable llatí ars.

Tekné va significar 'art' -en particular 'art manual'-, 'indústria' i 'ofici'. Es deia així d'algú que sabia el seu art, el seu ofici, per tenir una habilitat particular i notòria. Els exemples donats per Plató -seguint Sòcrates- relatius a la necessitat de fer les coses amb "art" es van aplicar prompte no a un art manual, sinó a un d'intel·lectual, a l'art de la paraula o del raonament. Però, com que les altres activitats també eren art, i com que art també era la creació artística, el terme tekné era ple d'ambigüitat i només podia ser entès en un context determinat. No obstant això, es pot concloure que tekné designava "una manera de fer (incloent-hi pensar) alguna cosa". Com a tal, "manera" implicava la idea d'un mètode o conjunt de regles, havent-hi tantes arts com classes d'objectes o d'activitats. I organitzant-se aquestes arts d'una manera jeràrquica, des de l'art manual o ofici fins al suprem art intel·lectual de pensar per a aconseguir la veritat.

Tot això, sense eixir-nos-en dels grecs i el concepte que tenien de tècnica. Si comparem aquests significats amb l'actual, veurem que som més prop del que entenem generalment com a art, mentre que tècnica ha passat a ser sinònim de tecnologia. Pot ser que aquesta identificació mil·lenària profunda no explique el fet que aquesta universitat "diverses vegades tècnica" incloga Belles Arts entre els centres i titulacions que té, però, sens dubte, justifica la mútua acceptació que tant artistes com tecnòlegs hem desenvolupat, i també la fructífera experiència compartida que ha fet d'aquesta universitat una institució singular en la seua excel·lència.

Aquesta complexa i il·lustrativa concepció de la tècnica és molt pròxima a un dels principis fonamentals que ha guiat la vida sencera del mestre Mehta, nascut a Bombai al si d'una família de tradició parsi. "Pensar bé, parlar bé, obrar bé." Aquesta màxima suprema del profeta Zaratustra (que poc té a veure amb la generalització patida a partir de les idees de Kant o Nietzsche) segueix extraordinàriament vigent al cap de 2.600 anys, una altra cosa ben diferent és que es practique universalment. Aquest "bé" aplicat a pensar, parlar i obrar és un mètode imperiós que ens remet a la manera de fer "amb art" implícit en la tekné dels grecs. Posat a fer les coses, hi ha una manera més bona de fer-les que fer-les bé? Decidits a fer-les bé, hi ha una manera més bona que fer-les amb art?

Dels 52 honoris causa de la Universitat Politècnica de València, amb prou faenes una cinquena part estan directament vinculats amb la creació i la interpretació artística. Ara bé, pràcticament la meitat tenen a veure -i molt- amb la música. El primer va ser el mestre Joaquim Rodrigo (31.5.1988). Quasi exactament 20 anys més tard, torna a ser la música la protagonista indiscutible d'aquesta jornada. No és gens estrany aquest predomini musical, tenint en compte algunes propietats de la música tan esteses com certes. Alliberada de qualsevol forma i cos material, la música flueix com un llenguatge universal que es dirigeix directament a la sensibilitat de l'ésser humà. Més enllà de qualsevol interpretació racional, de lectures com a llenguatge, la música s'escolta i se sent com una emoció en totes les seues dimensions. De l'emoció a la passió i de la passió a l'amor, tot és qüestió d'escala i de sensibilitat.

Zubin Mehta va nàixer el 29 d'abril de 1936. Aquell dia, a molts quilòmetres de distància, el gran Toscanini tocava el seu concert de comiat al capdavant de l'Orquestra Filharmònica de Nova York. La mateixa orquestra de la qual Mehta va ser director musical al cap de 42 anys (1978-1991). La seua infància va estar marcada per l'amor dels pares i la passió per la música. Malgrat la turbulenta situació política de l'Índia, el xiquet Mehta va viure envoltat d'afecte i música clàssica. Amor i confiança com a ingredients necessaris per a créixer i madurar sense complexos.

Encara hi ha una altra circumstància relativa als seus inicis educatius igualment destacable. A Bombai va anar a l'escola Santa Maria regentada per jesuïtes espanyols, en la qual acceptaven xics de qualsevol orientació religiosa. Aquest fet va transmetre al jove Mehta la tolerància cap a la pluralitat entre les persones i el respecte a la diferència. En paraules del mestre, ací arrela aquest tret de la seua personalitat, que l'ha portat a tots els confins de la Terra i a contactar amb les persones més diverses.1

Pel que fa a l'educació musical -cap a la qual es va encaminar després d'acatar els desitjos paterns de cursar medicina i comprovar que no era el seu camí-, va tenir en la figura de son pare el primer mestre, tan recte com exigent. Prompte van tenir clar, els seus pares, que per a una formació adequada, el fill hauria de viatjar a Viena. Cap allí va encaminar els seus passos Zubin Mehta, amb 18 anys i tot el futur per davant.

Amb l'objectiu clar d'ingressar a l'Acadèmia de Música, Mehta va passar del so de la gramola del pare a la qualitat incomparable de la percepció directa d'una de les orquestres més bones de l'època, dirigida pels directors més prestigiosos del moment. El xoc va ser tan fort com profund, i es va refermar la seua convicció de ser director d'orquestra.

Tres professors van marcar els anys d'aprenentatge vienès: Karl Schiske, Otto Rühm i, sobretot, Hans Swarowsky, el professor de direcció més prestigiós de l'època. Del mestre Swarowsky, el deixeble Mehta en va aprendre una lliçó que ha arribat a dominar com ben pocs: el respecte profund cap a l'obra, la fidelitat absoluta cap a la concepció original. Dels tres, el llavors alumne en destaca la mateixa doble condició: ser extraordinàriament rigorosos -fins i tot durs-, però també capaços de transmetre els seus ensenyaments d'una manera extraordinàriament eficaç, i també ser persones molt càlides en el tracte humà.

Aquest model de rigor i humanitat pot servir per a les institucions universitàries i, en particular, per a la UPV, tradicionalment més inclinada pel rigor a seques. Afortunadament, tot canvia i molts aprenen de l'experiència i dels ensenyaments d'altri.

El mestre Swarowsky tenia ben clar que la manera més bona d'aprendre era practicant (un altre tret molt politècnic) i ja no als laboratoris o al camp, sinó dirigint orquestres generalment compostes també per estudiants. Festivals d'estiu i totes les oportunitats que es presentaven eren aprofitades com a lliçons impagables de realitat (pràctiques en empresa, en diríem nosaltres).

En aquell temps, la música ho era tot per al jove aprenent de director i tenia absolutament clara la seua vocació de seguir dirigint per sobre de tot. A la tardor de 1956, la revolta que hi hagué a Hongria va provocar l'arribada a Àustria de milers de refugiats que van ser acollits en campaments. Zubin Mehta, al costat d'altres estudiants, van fer un concert prop de la frontera hongaresa. El seu esperit solidari eixia a col·lació amb vint anys. L'any 1958 es va estrenar com a assistent de director amb la Reial Filharmònica de Liverpool, experiència difícil però de la qual segur va saber extraure positives experiències. La dècada dels seixanta es va inaugurar amb una intensitat professional impensable uns mesos abans. En un lapse de temps breu, el mestre Mehta es va fer càrrec de l'Orquestra de Los Angeles (1960-1978) i de la de Mont-real (1962-1967). Algunes invitacions per substitució dels titulars i altres bons contactes -pràcticament àngels protectors- li havien permès dirigir, a la fi dels cinquanta, a Los Angeles, Filadèlfia i Nova York.

L'any 1961, es va produir un esdeveniment que marca tota la seua trajectòria professional: la invitació de l'Orquestra Filharmònica d'Israel. Allí va ser rebut per la família Barenboim i s'hi va sentir especialment a gust. Una vegada més, el binomi professió-vida va funcionar a la perfecció. D'una banda, la major part dels músics procedien d'Àustria o de l'est d'Europa, per la qual cosa el so de l'orquestra era aquell so vienès al qual el mestre estava tan acostumat. De l'altra, els carrers de Tel-Aviv, amb la seua confusió organitzada, eren molt semblants als de la seua Bombai natal. Les claus per a l'enamorament estaven servides. Amb aquests músics va tenir ben clar que la música ha d'eixir del cor tant com de l'enteniment i el domini tècnic.

Després de successives invitacions puntuals i periòdiques, l'any 1969 va ser nomenat assessor musical, el 1977, director, i des del 1981, director vitalici. Al capdavant d'aquesta orquestra magnífica, el mestre Mehta ha protagonitzat alguns dels concerts que transcendeixen la pura interpretació musical per a transformar-se en gestes de gran impacte social.

Com a mostra, només assenyalaré que el 1968 (any de la fundació de l'Institut Politècnic de València i del vintè aniversari de la fundació de l'Estat d'Israel) l'Orquestra Filharmònica d'Israel interpretava el Rèquiem de Verdi a l'aire lliure, a la gran plaça davant de l'església del Naixement de Betlem. Milers de persones -jueus, cristians i àrabs- es van commoure a l'uníson davant de l'oratori més dramàtic de la història de la música.

L'any 1971, l'orquestra va fer la seua primera actuació a Alemanya, al Festival de Berlín. L'impacte simbòlic va ser de primer ordre i la construcció utòpica d'una nova amistat sonava commovedora. Afirmació de l'amistat que va tenir el seu correlat l'any 1994, quan la Filharmònica d'Israel va actuar per primera vegada a l'Índia.

El 1961 va ser un any replet de treball i nous llaços professionals els quals van esdevenir relacions afectives sòlides. Aquell any va començar a treballar regularment amb la Filharmònica de Berlín i la de Viena. És clar, Viena condensa el concepte musical que el va marcar per a tota la vida. L'any 2001, amb motiu del quarantè aniversari de la seua primera actuació, el mestre Mehta va ser nomenat membre honorari d'aquesta orquestra.

També a aquell any hem de remuntar-nos per a situar l'origen de la seua relació amb el Maggio Musicale Fiorentino. Després de col·laborar-hi regularment durant dues dècades, va ser-ne director convidat l'any 1981 i, des del 1986, director principal del Teatre. Per descomptat, fidelitat i lleialtat són trets profundament definitoris de la personalitat de l'home Mehta.

Seria terriblement injust seguir parlant dels amors professionals que li sorgeixen en els anys seixanta i no deixar constància del que ha sigut el gran Amor (aquesta vegada amb majúscula) de la seua vida: Nancy Kovack. Per a evitar el socorregut tòpic, citaré literalment el mestre: "la dona amb la qual sóc casat des del 1969 i que, des de llavors, és a dir, des de fa quasi quatre dècades, és la meua inseparable companya, amiga i parella. A Nancy i a mi ens uneix una relació de ferro infrangible, en la qual la meua muller ha hagut de tenir i demostrar moltes vegades indulgència i comprensió, i també paciència i capacitat d'aguant".2

En anys successius, la direcció de les respectives orquestres de Los Angeles (1960-1978), Nova York (1978-1991) i Israel, amén d'importants gires mundials i les col·laboracions periòdicament amb les orquestres més prestigioses i amb els directors i cantants més prestigiosos (la presència de l'òpera va in crescendo amb el temps) situen la figura de Mehta entre els directors indiscutibles del panorama mundial.

De l'etapa a Nova York, no obstant això, en destacaria quasi telegràficament tres anotacions biogràfiques que contribueixen a completar el perfil del mestre Mehta. El primer és el seu debut amb l'Orquestra Filharmònica de Nova York en un concert a l'aire lliure al Central Park, al que van assistir 140.000 persones! Ell sempre s'ha mostrat partidari d'aquesta mena d'esdeveniments, perquè en certa manera duen a terme una educació musical i, per aquesta via, es pot aconseguir públic nou. A més, li agrada la gratuïtat d'aquests concerts que permeten popularitzar la música clàssica. També aquesta universitat té ben clara la pertinència d'obrir les portes a la societat i els enormes avantatges inherents a la divulgació i la difusió majoritàries.

El segon té a veure amb la innovació (terme inherent a la investigació universitària), amb l'actualització de les propostes i amb el suport pedagògic que sempre implica mostrar el que és desconegut. Amb l'Orquestra Filharmònica de Nova York, va interpretar molta música moderna, del segle XX, convençut de la seua disposició a enfrontar-se al que és nou i de l'obligació moral d'aplanar el camí perquè el gran públic accedisca al coneixement de les obres de compositors joves. Des de l'estrena a Nova York de la Simfonia Turangalila de Messiaen -en la qual el públic va abandonar a poc a poc la sala- va adquirir el costum de fer una espècie de pròleg per a introduir els oïdors en el que el compositor vol dir amb l'obra.

La tercera anotació està marcada per la solidaritat i la generositat. Després de converses llargues amb el sacerdot responsable de l'Església Baptista Abissínia de Harlem, l'orquestra i ell van decidir oferir-hi concerts de tant en tant. El primer va tenir lloc l'any 1980 i hi va participar Leontyne Price. Va ser un gran èxit molt ben rebut per la premsa i la societat.

La presència de l'òpera va guanyar importància al llarg de la dilatada i intensa trajectòria del mestre, el seu creixent prestigi com a director d'òpera (segurament la manifestació artística més pròxima al concepte d'obra d'art total, més complexa de dur a terme i més difícil de dirigir). El rigor, el compromís i la intensitat amb les quals el mestre Mehta escomet cada nova representació li han proporcionat prestigi i fama. En aquest sentit, s'entén que li proposaren la direcció de l'Òpera de l'Estat de Baviera, amb seu a Munic (1998-2006), i que ell l'acceptara després d'haver refusat abans ofertes similars. El seu sentit de la responsabilitat no li ho va permetre acceptar fins que no es va sentir plenament preparat.

Pel que fa a la fama, només assenyalaré dues actuacions que van fer la volta al món, sobrepassant les previsions més optimistes: els dos primers concerts dels tres tenors, Pavarotti, Domingo i Carreras, coincidint amb el Mundial de Futbol de Roma l'any 1990 i el de Los Angeles l'any 1994. Si a les termes de Caracalla, a Roma, van ser sis mil els oïdors, a l'estadi Dodger de Los Angeles van acudir més de cinquanta mil enfervorides persones a aquesta actuació sensacional.

Esment a banda mereix la interpretació de Turandot a la Ciutat Prohibida de Pequín l'any 1996, amb escenografia del director de cinema Zhang Yimou. Després d'estrenar-la prèviament a Florència, l'escenari impressionant de la Ciutat Prohibida fou un marc incomparable i irrepetible.

Però la fama i l'èxit són derivacions secundàries, les conseqüències d'un treball ben fet. Molt més meritòria i significativa és l'actitud que el mestre sempre ha mantingut envers els grans problemes de la humanitat. Amb la maduresa, la seua participació en els esdeveniments econòmics i polítics ha augmentat. Un altre catalitzador important ha sigut el compromís amb la causa d'Israel. Dels molts concerts fets, es podria remarcar algun d'especialment emblemàtic. Un va ser el que hi va haver al juny del 1994 en un lloc de destrucció i d'intransigència. Amb l'Orquestra Simfònica de Sarajevo van interpretar el Rèquiem de Mozart a la bombardejada biblioteca islàmica de Sarajevo. Encara que al concert pròpiament dit no va poder assistir públic, l'actuació, la van retransmetre 26 cadenes de televisió.

Un altre va ser el concert a Weimar de l'any 1999, oferit per l'Orquestra Filharmònica d'Israel i l'Orquestra de l'Estat de Baviera. Músics jueus i alemanys van formar una sola orquestra per a tocar la Segona Simfonia de Gustav Mahler. Weimar va ser aquell any capital cultural d'Europa i el concert es va plantejar com un signe de tolerància, concòrdia i reconciliació. Finalment, en el primer aniversari de la catàstrofe del tsunami, va estar junt amb l'Orquestra de l'Estat de Baviera a Chennai, l'antiga Madras, assolada el 26 de desembre del 2004. Des del podi de director va demanar donatius per a les víctimes del desastre.

Podria seguir omplint pàgines senceres amb accions i actuacions igualment rellevants, però més informació aportaria ben poc a l'essència del seu comportament professional i vital.

No puc acabar sense referir-me als vincles del mestre Mehta amb Espanya i amb València. L'any 1964 va tenir el plaer de col·laborar amb l'Orquestra Nacional d'Espanya a l'Alhambra de Granada. A un dels assajos previs va assistir qui avui és la reina d'Espanya, acompanyada per l'ambaixadora de l'Índia a Madrid. Des de llavors, el mestre Mehta ha visitat el nostre país ben sovint, amb l'orquestra Filharmònica d'Israel, amb les de Florència, Nova York, Munic, Viena o la Simfònica de Londres. S'ha de destacar la seua participació l'any 1992, a Toledo, en la commemoració dels 500 anys de l'expulsió dels jueus d'Espanya. Plácido Domingo va cantar l'estrena mundial de la Passió Sefardí de Noam Sheriff. O l'actuació, aquell mateix any, a l'Exposició Universal de Sevilla, amb la Filharmònica d'Israel.

Des del 2006, any en el qual es va representar Fidelio al Palau de les Arts Reina Sofia de València, tenim la immensa fortuna que València estiga inclosa en les actuals "llars professionals" del mestre Mehta, al costat d'Israel i Florència. Per la seua indiscutible dimensió universal, però també per raons de proximitat i familiaritat es justifica sobradament l'esplèndid acolliment que ha tingut entre nosaltres.

El cercle es tanca i torne a les meues reflexions inicials. L'ensenyament últim del mestre Mehta és que les comparacions senzillament no tenen sentit quan les traslladem a l'ésser humà (raça, condició, sexe, ideologia): tots som iguals. Que aquesta lliçó d'igualtat es desprenga d'aquest ésser excepcional ens ha de moure a reflexionar-hi i a imitar-lo. No hi ha ensenyament més bo que l'exemple.

Així doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i demane encaridament que s'atorgue i conferisca al senyor Zubin Mehta el grau suprem de doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València.

Moltes gràcies.