Senyor Rector Magnífic;
Autoritats;
Senyors claustrals membres de la comunitat universitària;
Senyores i senyors:
És una gran satisfacció i un gran honor el que m'ha concedit la Universitat Politècnica de València en nomenar-me doctor honoris causa, per tres raons. La primera, pel títol preuat, el reconeixement més alt que una Universitat pot oferir; la segona perquè és un reconeixement als empresaris, a l'esperit emprenedor que tenim tots els empresaris de la Comunitat Valenciana i de la resta d'Espanya; i la tercera perquè per a un mal estudiant com vaig ser jo en el batxillerat, i regular en la carrera, el fet que avui em distingisquen amb el títol de doctor honoris causa m'enorgulleix enormement.
Molta gent em pregunta com sent regular en els estudis, he arribat a crear Mercadona. La meua explicació és senzilla, quan algú té somnis en la vida que li val la pena aconseguir, si hi posa passió (és a dir, tots els mitjans necessaris) i coratge per a alçar-se després de cada fracàs, els somnis s'aconsegueixen.
Jo vaig ser un estudiant regular-fluix, fins que vaig arribar a la Facultat d'Econòmiques i vaig tenir la sort de conèixer Hortensia, la meua dona. Era molt més bona estudiant que jo i això em va motivar a estudiar més si volia eixir amb ella. Així vaig passar de ser un estudiant regular-fluix a un estudiant regular-bé. No t'ho he agraït mai prou, Hortensia. Moltes gràcies. Després vaig acabar la carrera i vaig voler demostrar a mon pare, qui ens havia inculcat a tots els fills l'esperit emprenedor, que jo també sabia portar una empresa com Mercadona, malgrat les meues idees "raretes", en aquella època.
I quines idees eren aquestes? Que l'objectiu de l'empresa no era només maximitzar beneficis, si no cuidar els clients i els treballadors. Que els treballadors eren éssers humans com els altres (confiables). Que si a les persones els dónes oportunitats i les formes ixen vertaders capdavanters. Vaig continuar somiant: que no fa falta tenir la seu fora de València per a arribar a ser una empresa amb prestigi; que el que podia fer una multinacional, ho podíem fer nosaltres; que el que era important no era ser gran, sinó ser àgil, tenir idees i dur-les a terme.
Per a aconseguir tots aquests somnis has de posar mitjans i passió, escoltar tot el món, no creure-t'ho, ser humil. Estudiar: he llegit molts llibres sobre gestió de persones i satisfacció de clients (en això m'ha ajudat molt passar per la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de València). Reflexionar molt, envoltar-te d'un gran equip (el nostre equip és un poc gran, ja que el componen 60.000 treballadors i 100 interproveïdors), no confondre desig i realitat i, com deia Picasso, "que quan la inspiració t'arribe, t'agafe treballant". De tot això, n'obtens idees, conceptes i definicions que després t'ajuden a ordenar el que tu vols desenvolupar. Per exemple, vaig aprendre el significat de tres paraules: impossible, científic i investigar. Per a nosaltres, impossible és "el que no ha aconseguit ningú fins ara". Quan algú diu que és difícil fer una cosa, jo sempre li repetisc que més difícil és portar un home a la Lluna. Científic, com vaig llegir en una obra d'Alberto Galgano, és "esbrinar les causes". Investigar, com vaig escoltar al doctor Valentí Fuster, és "aconseguir saber una mica del que no sabem".
I d'això traus les teues conclusions, que et serveixen de guia. En el meu cas, les dos principals són: u, és el que nosaltres diem "veritat universal de la reciprocitat" (veritat universal és la llei natural que es compleix sempre). Segons aquesta llei, donar, satisfer les necessitats de les persones. Demanar que necessite d'aquesta persona i exigir. Si no em donen el que s'ha compromès, li ho exigisc. Jo hi crec fermament, m'ho va ensenyar ma mare, Trinidad Alfonso, sobretot les dues primeres, donar i demanar. La segona, utilitzant el símil d'un collaret de perles: les perles (les idees) no són res a soles, sinó que el que és important és unir-les totes en un collaret (en un model). Per al meu: "Qui té un model, té un tresor". Nosaltres necessitàvem un model de referència (que unira totes les nostres idees), que tots el coneguérem i que fóra la nostra guia. Assumim i desenvolupem el model de qualitat total, segons el qual, la missió de l'empresa no és només obtenir beneficis, sinó satisfer els cinc components que té tota empresa: els clients (als quals nosaltres anomenem "caps") i també el treballador, el proveïdor, la societat i el capital.
