•  I
• a · A  I
• Accessibilitat  I
• Mapa web  I
• Cercar  I
• Directori

• ::  Sign in :: 

La dimensió assolida pel fenomen migrant en les últimes dècades està obligant a una necessària creació, actualització i millora de la normativa existent. La diferència entre si una persona migrant sense referents familiars és menor de 18 anys, i per tant ha de ser declarada en desemparament i correspon assumir ex lege la seua tutela, o sobrepassa la majoria legal d'edat, i queda per tant de manera irregular en el territori (i pot ser internada en un centre d'internament d'estrangers (CIE) i, si s’escau, expulsada), és clau per a resoldre el futur d'aquestes persones.

En aquest sentit, amb la finalitat d'evitar que una persona major d'edat es fera passar (fent frau de llei) per menor per entrar en el sistema de protecció de la infantesa, si la persona afirmava ser menor d'edat i mancava de documentació acreditativa, o fins i tot si en tenia, però la fiscalia igualment tenia dubtes de la minoria d'edat, s'ordenaven proves mèdiques osteomètriques (molt criticades al seu moment per no tractar-se d'un estudi multidisciplinari, sinó de meres proves radiològiques que mesuren la maduració òssia de la monyica o, en el millor dels casos, de la dentadura i la clavícula).

És a dir, que argumentant indicis, s'ordenaven proves ignorant un document internacional com ho és un passaport, la qual cosa va generar la lògica polèmica que va resoldre en diverses sentències el Tribunal Suprem, establint jurisprudència. Sobre la base d'aquesta, el 2015 es reforma el sistema de protecció a la infantesa i l'adolescència, i s'estableix la necessitat de criteris justificats per a sol·licitar les proves i l'obligació de realitzar un judici de proporcionalitat que pondere adequadament les raons de la “no fiabilitat” d'un document acreditatiu de l'edat.

Qui determina l'autenticitat d'un pasaport?

No obstant això, com està denunciant des de fa anys Vicente Cabedo, director de la Càtedra d'Infància i Adolescència de la Universitat Politècnica de València (UPV) i actual president de la Xarxa d'Universitats per la Infància i Adolescència (entitat creada i liderada avui dia per la UPV, i que aglutina actualment 29 universitats ), “el problema és que continua sent la fiscalia la que realitza aquest judici de proporcionalitat per a ponderar les raons per les quals considera que un document com un passaport és fals. Allò garantístic és que siga un jutge qui realitze aquesta ponderació i siga l'òrgan competent per a determinar l'edat”.

En aquest context, el recent Avantprojecte de llei d'avaluació de l'edat recull aquest plantejament, i és el jutjat de primera instància de família l'òrgan jurisdiccional competent al qual la norma atribueix la determinació de l’edat, decisió que el professor Cabedo, en el marc de les aportacions realitzades per la Xarxa durant el tràmit d'audiència i informació pública de l'Avantprojecte, va considerar adequada per tractar-se d'una qüestió civil, sent aquest un òrgan jurisdiccional especialitzat.

El problema, que tant les aportacions de la Xarxa com el posterior informe del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ressalten, és que l’esmentat Avantprojecte també atribueix aquesta competència als jutjats de menors en els casos de persones detingudes per la presumpta participació en fets delictius que al·leguen que són menors d'edat.

Referent a això, totes dues institucions es mostren crítiques per l'absència de justificació de l'atribució de la competència als jutjats de menors. El CGPJ qüestiona que el prelegislador no descendisca a examinar altres alternatives, com la consistent a atribuir la competència del jutge d'instrucció, mentre que la Xarxa va més enllà, incidint el professor Cabedo en la lògica que siga “un jutge de família, que, en principi, a més, està més capacitat, qui resolga una qüestió prejudicial com és si aquesta persona és menor o no, per a posteriorment determinar la responsabilitat penal. De fet, atribuir-li al jutge de menors aquesta qüestió prejudicial requereix la modificació de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors, que necessita de majoria absoluta en el Congrés per a ser modificada, la qual cosa dificulta encara més el procés”.

Al marge d'aquesta discrepància quant a l'alternativa d'atribució de l'òrgan jurisdiccional competent (rellevant, en tot cas), “l’extens i excel·lent informe del CGPJ” corrobora la gran majoria d'aportacions realitzades fa un any per la Xarxa d'Universitats per la Infància i l'Adolescència en el tràmit d'audiència i informació pública de l'Avantprojecte de llei d'avaluació de l'edat.

Errors, imprecisions i indeterminacions

Aquestes aportacions són, fonamentalment, “la correcció d'errors, imprecisions i indeterminacions” existents en l'Avantprojecte, “començant per la mateixa denominació de la norma”. Com explica Cabedo, i confirma el CGPJ, “no s'entén la raó d'utilitzar el terme “avaluació” quan sempre, tant la normativa com la doctrina i la jurisprudència, han al·ludit al terme determinació”.

Per a concloure, cal destacar, en definitiva, que la corroboració del CGPJ de les aportacions de la Xarxa no fa sinó evidenciar i enfortir la consideració d’aquesta com a referència de l'àmbit.