•  I
• a · A  I
• Accessibilitat  I
• Mapa web  I
• Cercar  I
• Directori

• ::  Sign in :: 

Llicenciada a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura (ETSAV) de la Universitat Politècnica de València (UPV), Noèlia Baldayo (Sagunt, 1978) va obtenir una beca Arquia el 2006 per expedient només es donen 10 a l'any a tot Espanya, la qual cosa li va permetre accedir al despatx d'Aranda, Pigem i Vilalta (RCR), recentment guardonat amb el Pritzker 2017, considerat el premi Nobel d'Arquitectura.

Avui, després de més de 7 anys de treball "gaudits" en la firma durant dues etapes, Noèlia continua la seua feliç labor pels elogis rebuts i intentant no apartar-se de la filosofia que els ha portat a l'èxit: l'arquitectura essencial, humana i col·laborativa.

-Què ha significat el Pritzker per a tu?, i per a l'estudi?

-A títol personal, molta emoció i orgull de pertànyer a un equip com aquest. D'alguna manera, suposa un reconeixement al fet que la meua aposta de vida, venint ací, va ser un encert, gràcies també, per descomptat, al suport de la meua gent més propera. Per a l'estudi... encara estem digerint tot l'al·luvió que ens ha caigut damunt. No obstant això, atesa la nostra filosofia, no ens tornarem bojos. Simplement, seguirem avançant amb el projecte iniciat fa 30 anys.

-La teua vida fa un gir el 2006, en rebre una beca Arquia. Per què et decideixes llavors per RCR?

-(medita un moment abans de contestar) Dos anys abans, al vestíbul de l'ETSAV, havia exposat un estand de l'editorial Gustavo Gili, i passant per allí, vaig veure un llibre d'RCR, el vaig fullejar i em va impactar. Vaig decidir comprar-me'l i estudiar-lo i, al poc temps, estava a Olot veient les seues obres. Després, quan el 2006 em van concedir la beca Arquia, vaig poder elegir treballar amb arquitectes de fama internacional com Herzog and de Meuron, Jean Nouvel, MVRDV, Norman Foster, Moneo... , però jo volia venir ací i entendre per què la seua arquitectura m'emocionava tant.

-I quin és el secret?

-No sé si es tracta de secrets. És una cosa tan senzilla o tan complexa com despullar-se de tot el que no és essencial, perquè només anant a l'origen de les coses, fent un pas arrere, arribes a l'universal.

-Com es treballa en un estudi Pritzker?

-No crec que RCR siga un estudi Pritzker en voga, almenys, no ho ha sigut fins ara. Treballem de manera col·laborativa. Ací, tothom aporta, i ens ho qüestionem tot, sempre. Segurament, el jurat del Pritzker ha valorat que la nostra forma de treballar pertany als temps moderns, on els processos són complexos i no depenen d'una única persona.

-Consideres acabada l'era de l'arquitecte estrella?

-Espere que sí. Segons la meua forma de veure l'arquitectura, és massa complexa per a dependre d'una única mirada. Des del meu punt de vista, el fenomen de l'arquitecte estrella, en alguns casos, ha desembocat en una arquitectura icònica, una marca, un model que ens ha allunyat de la societat i que dóna la mateixa resposta en diferents contextos. Hem de tornar a fer arquitectura per a les persones, oferir-los una experiència, millorar les seues vides. L'arquitectura és una disciplina humanista. Tenim un compromís amb la societat.

-Quin tipus de persona ho deixa tot per anar-se'n als Pirineus i allunyar-se de la gran ciutat?, hi ha algú més de la UPV en RCR?

-Gent feta d'una pasta especial, apassionada per l'arquitectura i sensible a aquests conceptes essencials. De fet, tan universal és l'arquitectura d'RCR com la gent que ve a treballar ací. De fet, per RCR han passat persones de països tan diversos com el Japó, Austràlia, l'Argentina, Grècia, Itàlia, Dinamarca, França, Portugal, els Estats Units, Alemanya... I, per descomptat, també més gent de la UPV, com Paula Navarro, Hèctor Payà, els germans Paco i Álvaro Hidalgo. No en va, un dels nostres últims fitxatges, Rafa Martínez, també ve de l'ETSAV.

-Parlant de la UPV, quins records en tens?, com qualificaries la formació rebuda?, en quins aspectes ha sigut important per a la teua vida?

-Sincerament, definiria la meua formació com a completíssima. A la UPV em van ensenyar a pensar i a afrontar la professió d'una manera determinada. Molts professors tenen a veure amb que jo estiga avui ací, perquè ells em van transmetre aquesta passió per l'arquitectura i, al seu torn, em van mostrar la seua complexitat. No solament em van formar en aspectes creatius, també ho van fer en els tècnics, i això és una cosa que no ofereixen totes les escoles d'arquitectura. Això sí, va ser una formació dura. Jo vaig estudiar en el pla vell, no sé què són els crèdits. Encara recorde aquells exàmens de construcció on calculàvem estructures senceres a mà. Clar, l'examen durava tot un dissabte... i no ho he tornat a fer (riu). Però tot això em va ensenyar com de difícil és la meua professió. En aquell temps, la carrera es programava en 6 cursos que ningú feia en 6 anys, més un any de projecte final de carrera, que estrany era el cas de qui el feia en menys de dos.

-Finalment, en el plànol social, has volgut destacar el premi a Carme Pigem pel fet de ser la primera mare a aconseguir-lo. Com a mare que també ets, és necessari prescindir de la maternitat per a poder avançar professionalment?, com creus que hauria de resoldre's aquest aspecte?

-Renunciar a la maternitat no hauria de ser una premissa per a créixer en la professió, ho entenc com un sacrifici en un món masclista. L'idoni seria que fóra una elecció de vida tant de les dones com dels homes. Mai he escoltat a cap gran ment masculina dir que ha hagut de renunciar a ser pare per a triomfar en la seua professió. En canvi, sí que ho he sentit de grans ments femenines. En qualsevol cas, es tracta d'un problema social del qual hem de conscienciar-nos a nivell global i, per descomptat, resoldre entre tots.