Va ser ací, fa 11 anys, on i quan vam nomenar el nostre primer doctor honoris causa , el mestre Joaquim Rodrigo. Dues vegades més hem traslladat el nostre Claustre de doctors a aquest Palau de la Música. Per a investir Federico Mayor Zaragoza i Jacques Cousteau, una vegada i, l'altra, per a transferir igual reconeixement a Alicia Alonso de Cuba. Avui sou vós, Sra. Montserrat Caballé, qui rebeu el més alt honor universitari que actualment existeix, i vós ens doneu en justa correspondència molt més. Desgraneu, escampeu sobre tots nosaltres, com si es tractara de rosada d'or, l'honor de la vostra presència, el privilegi de la vostra singular bellesa, el vostre pur art i, sobretot, un exemple únic de tenacitat i faena ben feta, de punt d'honor i d'estudi que us fan, sens dubte, la reina indiscutible del bel canto . Tant és l'amor que ací us tenim, tan gran és el vostre devessall d'afecte cap a nosaltres, que no m'estranyaria gens que demà els professors de Zootècnia, en lloc d'explicar la seua classe, cantaren el Caçador furtiu de Weber; que els professors de Belles Arts interpretaren la Gioconda de Ponchielli; que els professors d'Enologia cantaren La bohème de Puccini; que els professors d'Arquitectura xiularen La ciutat invisible de Kiteze de Rimski-Korsakov; que els professors de Camins, Canals i Ports taral·larejaren Aïda de Verdi, que es va compondre per a celebrar la inauguració del canal de Suez; que els professors de Telecomunicacions recordaren El telèfon , òpera de Menotti; que els professors d'Enginyeria Industrial assajaren Una altra volta de rosca , òpera de Benjamin Britten; que els professors d'Informàtica pensaren en Moisés i Aaron , òpera de Schönberg, perquè Moisés amb les taules de la llei va ser el primer home que va subministrar informació estratègica en un disc dur; i que jo mateix, quan em dirigisca a les meues juntes de govern interpretara Il Pirata de Bellini. Gràcies, senyora. Gràcies.
El bé més preat avui, i encara més demà, d'una societat, és que tots aquells que tenim la responsabilitat de dissenyar, gestionar o materialitzar algun tipus de política, siguem capaços d'explicar-la, de transmetre-la o de fer-la, en llenguatge senzill i veraç. Això ha sigut especialment difícil en la nostra cultura, perquè emanem d'una història en què quan una idea especulativa, idealista o romàntica no ha coincidit amb la realitat, hem dit: "ja s'ho farà la realitat", però avui, a més, el que diem globalitat produeix una complexa i nova situació de la humanitat en què intervenen almenys tres factors: primer, la possibilitat d'incorporar tot l'espai geogràfic a la nostra activitat, no hi ha terra incògnita ni continent impenetrable, segon, la democratització de la informació, podríem dir que avui no hi ha coartada per a la ignorància o que l'ésser humà, per primera vegada en la història, pot triar de qui vol ser esclau i, tercer, la necessitat de corresponsabilitzar en cada procés els afectats per aquest procés, la qual cosa fa que la Universitat haja de ser especialment sensible i solidària amb els propòsits de la societat. Hem d'explicar, tenim el deure d'explicar, coses complexes amb paraules senzilles i creïbles.
En l'escala de la dignitat humana, immediatament després de pertànyer a una societat amb un règim de llibertats democràtiques, però immediatament després, hi ha el fet que a l'ésser humà li siga possible, li estiga permés, tenir accés a una faena, a una activitat, mitjançant la qual puga materialitzar un projecte de vida, un projecte de futur. I no hi ha una prioritat política superior a aquesta perquè és així com ho ha prioritzat la societat, amb paraules senzilles, de manera inequívoca. En conseqüència, no s'hauria d'emprar ni un àtom d'energia amb preferència a aquesta causa. Ni jocs de paraules, ni glòries efímeres, ni cultes ociosos, haurien de ser coartades que distragueren d'aquest objectiu estratègic. En el cas de la Universitat, el compromís hauria de ser biològic, amb la recerca de fórmules i la col·laboració amb institucions per a la primera ocupació dels seus egressats.
La formació que l'alumne rep de la Universitat li hauria de permetre inserir-se en la societat. Així mateix, com a conseqüència d'aquesta formació del titulat universitari, el focus, el lloc, d'inserció d'aquest, hauria de créixer en qualitat, en valor afegit i, finalment, el jove titulat ha de ser capaç d'entendre el món que li toca viure per tal de poder viure el món que entenga, ha de saber, per tant, manejar a parts iguals el coneixement, el risc i la humilitat.
I si això s'aconsegueix, tota la resta es legitima per afegitó. Així, per exemple, la investigació a la universitat es legitima perquè contribuiria a fer que el professor manege amb desimboltura l'estat de l'art d'allò que ensenya. El debat intel·lectual universitari es legitima perquè contribuiria a fer que la universitat siga solidària amb el principal problema de la societat. L'evident i la urgent necessitat de nous marcs estructurals, adaptatius, que donen resposta dinàmica i eficaç per a explorar, des de la universitat, totes les oportunitats, es legitimaria com a conseqüència d'aquesta funció objectiu.
Umberto Eco posa en El nom de la rosa en boca de Guillem de Baskerville, les següents paraules dirigides a Adso de Meek "Hi ha una luxúria superior a la de la carn que és la luxúria del saber pel saber..". Pareix obvi que hi ha una luxúria superior a aquesta última, que és la de l'ensenyar per l'ensenyar, i encara podríem dir que hi ha una luxúria superior a totes, que és la d'ensenyar per a no saber.
Això, dit amb paraules senzilles, és avui un dels mals que afligeixen la universitat en general i l'espanyola en particular. Ensenyar? Sí. A condició que se sàpiga: ensenyar, per a què?
Reconec que fer de la formació per a l'ocupació, de la formació per a la inserció en la societat, el principal objectiu de la universitat és una opció universitària poc convencional, un poc heterodoxa. No obstant això, estaríem disposats a revisar les nostres tesis si la societat sobirana ens firma i ens diu per escrit que vol una altra cosa.
El sistema universitari valencià gaudeix avui d'un pla de finançament equivalent al dels països de l'Europa moderna. És un esforç que és de justícia agrair i agraïm al Govern Valencià que ho haja fet possible. Deixa a les universitats i als seus consells socials la responsable tasca de gestionar correctament tan importants recursos. Dues són les característiques de la universitat del futur immediat, l'una és la responsabilitat amb els problemes reals de la societat. Això significa heterodòxia, sentit comú, respostes adaptatives, ràpides. Significa també la desmitificació de la formació universitària convencional i el seu sistema de titulacions. Una altra característica de la universitat del futur és la necessitat de crear els marcs específics universitaris per a aquestes respostes, tant en formació, en transferència de tecnologia, com en altres productes del pensament.
Avui assistim a l'última inauguració de curs del segle XX i també a l'última inauguració de curs d'aquesta legislatura. Hem deixat les pedres seculars de la universitat i hem vingut a aquest Palau de la Música, directament al cor de la societat. És un bon senyal.
Demà. Demà. Mestres d'avui amb memòria d'ahir, hem d'explicar el que ha de passar demà. Si no es fa així estarem omplint la vida que correspon viure als joves amb una prolongació de la viscuda per nosaltres. I això és injust, dolent i roín.
