Aquest dia naix amb la pretensió de perpetuar-se en el temps. Així, la Universitat celebrarà una jornada cada any, destinada a retre culte i homenatge de merescut respecte als qui, a través de la generació de coneixement, legitimen l'eina del seu saber i del seu saber transmés o bé transfereixen part del dit coneixement a la societat, com una manera d'intentar tornar el que rebem de la societat. Dia de festa, doncs, a la Universitat Politècnica de València, en què bolcarem, davall la seua advocació, el reconeixement de tots els més nobles i rics matisos que l'activitat investigadora produeix.
Dia de festa perquè mostrarem tot el que fa matèria de I+D+I+F i reconeixerem la tasca de qui ho ha fet possible.
Enguany:
Hem investit els nous doctors. Ells, com si fóra una collita anual de l'arbre de la ciència, representen no sols la garantia de la continuïtat del saber, de la recerca de la veritat, sinó que aquest saber té un sentit de servei i d'utilitat a la societat. L'enhorabona i ànim i il·lusió, que això només no ha fet més que començar, que queda molta faena encara.
Hem reconegut els professors que han sigut distingits amb cinc sexennis d'investigació i un amb sis, el prof. Conejero. Ells entren en un distingit club d'excel·lència, i democràtic, al mateix temps, on qualsevol pot entrar a condició que estiga disposat a dedicar trenta anys de la seua vida al pensament rigorós i al treball (36 en el cas de Vicente Conejero). L'enhorabona i la nostra admiració.
Hem reconegut tot un cavaller, Eduardo Primo Millo, la lucidesa de dignificar una Universitat, en aquest cas la nostra, fent-nos ser útils a la societat pròxima. Col·laborant, des de la seua responsabilitat a la Conselleria d'Agricultura, en multitud d'activitats de I+D+I. L'enhorabona i el nostre agraïment.
I finalment, el premi Nobel de Medicina el doctor Jean Dausset, ha sigut investit amb el més alt honor, el de doctor honoris causa , amb el millor padrí possible, Santiago Grisolía. L'enhorabona, doctor Dausset, amb el nostre màxim respecte. Avui vosté ens transfereix una part de la seua dignitat de savi treballador, d'una dignitat que ens obliga.
Se sol aprendre des del coneixement, no des de la ignorància que és el que sol creure el professor. S'aprén perquè ja se sap i el professor normalment ho catalitza. Fa de llevadora (No em maten, Sòcrates va dir que només era una llevadora). Aquest és el procés de la transmissió de coneixement.
En canvi el procés de generació de coneixement és un altre. Es genera coneixement quan s'és capaç de llegir en la societat, en la natura (no en l'aire perquè, com diuen els cants dels pobles vells: "els aires porten mentides, i qui diga que no menteix que diga que no respira). De traure d'aquesta els més recòndits secrets, d'una natura zelosa de si mateixa. Bé siga a través del mètode científic, rigorós, formal, bé siga a través de la guerrillera i arriscada innovació, traure a la llum, des de la llibertat, productes, idees, aportacions, avanços és, segurament, una de les coses més gratificants que li puguen ocórrer mai a l'ésser humà, a l'investigador.
Però la I+D+I+F avui és un concepte que cal contemplar des de la perspectiva de servei a la societat, perquè no endebades la societat manté aquest temple. Necessitem ser usats, orientats, exigits, consultats, exigits, dotats, ajudats, estimulats, perquè aquesta única, ingent concentració de mitjans humans i materials puga ser posada al servei d'una societat, en tot allò que té a veure amb la generació de coneixement i transferència de tecnologia cap a la societat i des de la societat.
Necessitem usar el món, el pròxim i el remot, tots els mars i totes les terres. Necessitem donar i rebre d'aquest espai ampli. No hi ha pitjor endogàmia que la que procedeix d'aquella situació en què, voluntàriament i involuntàriament, un es veu obligat a respirar, en un recinte tancat, la seua pròpia respiració, el seu propi aire exhalat, la seua pròpia espiració.
Hi ha motius per a estar de festa.
Moltes gràcies
