- -
UPV
 

Adolfo Suarez González

Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Investit el 30 d'octubre de 1998


Laudatio per José Luis Manglano de Mas

Les meues primeres paraules han de ser necessàriament d'agraïment a la Junta de Govern d'aquesta Universitat pel privilegi que per a mi significa apadrinar en aquest solemne acte acadèmic l'Excm. Sr. Adolfo Suárez González com a nou doctor honoris causa , a proposta de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de València.

Precisament es compleixen per aquests dies els primers trenta anys d'aquesta Escola que ha volgut commemorar tan important efemèrides amb la presència entre nosaltres, com a claustral del qui va ser president del govern durant els anys més importants i decisius de la història contemporània d'Espanya.

Assumisc amb satisfacció la responsabilitat d'intentar descriure en breus paraules la trajectòria i els mèrits del nou doctor, conscient que en els pocs minuts que el ritual d'aquest solemne acte requereix no és possible resumir adequadament la ingent tasca desenvolupada per Adolfo Suárez en els seus quasi cinc anys al capdavant del Govern d'Espanya.

Com que els nostres alumnes i també els nostres més joves professors no van poder conéixer per raó de l'edat la situació política espanyola a final de 1975, em permetré recordar-la breument.

Quan va acabar una etapa autoritària i dictatorial que havia durat trenta-sis anys, es van perfilar dues postures antagòniques en el panorama polític i social del nostre país: la dels qui pretenien la continuació del règim anterior, mantenint les estructures que havien existit fins aleshores, i la d'aquells que pretenien una ruptura total amb tot l'anterior, partir de zero i fent solar de tot el que hi havia en aquell moment.

Com tots sabem, no va haver-hi el 1976 ni immobilisme ni ruptura. Hi hagué una cosa distinta, nova, inesperada i imprevisible, que no té parangó, en circumstàncies anàlogues, en la història contemporània.

Espanya vivia en un estat d'il·legitimitat democràtica, però hi havia un estat de legalitat. El procés va consistir a partir d'aquesta legalitat i sense transgredir-la, sense que hi haguera desistiment o abandó del poder, sense anarquia, intranquil·litat o desemparament, sense trencar la convivència legal dels espanyols, es va aconseguir una legitimitat democràtica aconseguint que l'anterior legalitat acceptara i sancionara la seua pròpia dissolució i ser substituïda per una altra legalitat democràticament legitimada.

Sense extremismes es va dur a terme una transformació profunda i extensa, radical, de l'estructura política d'Espanya.

En paraules de Julián Marías, "del règim anterior no va quedar res, però d'Espanya va quedar tot".

Encara que parega inversemblant, aquesta transformació es va fer des de dins, sense ruptura, no per modificar el que hi havia, sinó per crear una cosa nova en un procés d'innovació política i legitimació democràtica inèdita i original.

I tota aquesta transició es va fer des del nomenament d'Adolfo Suárez com a president del govern qui va sintetitzar magistralment un fenomen tan complex en dir que:

"Era com refer un edifici, canviant-lo completament, però sense que els serveis mínims deixaren de funcionar un sol dia".

El govern presidit per Adolfo Suárez, sota els auspicis de la Corona, va impulsar decididament des del primer moment una profunda i extensa liberalització, va reconéixer la llibertat d'expressió, l'associació i la formació i el reconeixement de partits polítics, abans de convocar les primeres eleccions.

Va legalitzar tots els partits polítics, els va posar en peu d'igualtat i va evitar que es produïra tant el vot de la por com el simplement demagògic.

D'aquesta forma, les primeres eleccions fetes el 15 de juny de 1977 van ser pacífiques, netes, alegres i impecables. El poble espanyol les va viure com una vertadera festa.

Com va dir Cervantes en el Quixot : "No hi ha en la terra, segons el meu parer, joia que s'iguale a aconseguir la llibertat perduda".

És sorprenent que després d'una guerra civil i una llarga dictadura sense activitat política, ningú en quedara ara exclòs. Els partits polítics havien sigut legalitzats, els exiliats podien tornar lliurement i, al mateix temps, els qui havien governat en l'etapa anterior van poder participar igualment en el procés.

Adolfo Suárez va procurar que cap sector de la societat espanyola no se sentira marginat i que la Constitució, que d'ací a uns dies complirà els seus primers vint anys de vigència, fóra acceptada per tothom i no imposada per una majoria parlamentària.

En el seu projecte innovador sempre va voler superar els vells dimonis familiars que tantes vegades van impedir la convivència pacífica i en llibertat de tots els espanyols, negant-se a identificar la seua política amb supòsits arcaics i vells esquemes que defraudaren l'esperança i la il·lusió del poble espanyol.

En tota la transició democràtica, que com és natural no va estar ni de bon tros exempta de tensions i moments difícils, Adolfo Suárez va introduir des del seu primer discurs fins al de la dimissió, un estil, un tarannà i un llenguatge a què no estàvem acostumats: ni una ofensa, ni una desqualificació personal, ni un afront a ningú. Va parlar sempre amb moderació, correcció i respecte als seus adversaris polítics, i va fer norma de conducta el que Ciceró va dir: "és difícil dir quant que concilia els ànims humans la cortesia i l'afabilitat en parlar".

Adolfo Suárez va saber donar resposta a les aspiracions del poble espanyol i connectà amb els seus anhels més profunds i així, en els albors de la transició els arreplegava en dir amb meridiana claredat que:

"Calia elevar a la categoria política de normal el que al carrer era normal".

Tota l'obra de la transició política va tenir com a objectiu primordial instaurar en la política i en la societat el respecte a tots i cadascun dels espanyols, a la seua dignitat com a persones i als seus drets fonamentals com a pedra cantonera de la democràcia.

Durant la presidència d'Adolfo Suárez, el Regne d'Espanya va subscriure el Pacte Internacional de drets civils i polítics, el Pacte de drets econòmics, socials i culturals, el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals i la Carta Social Europea. Aquests pactes i convenis van constituir sens dubte bases fonamentals de la transició política i van presidir tota l'etapa constituent.

En el seu discurs dimissionari, després de quatre anys i mig al capdavant del govern, ens mostra una vegada més la seua altura de mires i el seu compromís personal amb la democràcia, quan afirma:

"Me'n vaig sense que ningú m'ho haja demanat... Me'n vaig perquè ja les paraules pareixen no ser suficients i és necessari demostrar amb fets el que som i el que volem. Tracte que la meua decisió siga un acte d'estricta lleialtat. De lleialtat cap a Espanya, la vida lliure de la qual ha de ser el fonament irrenunciable per a superar una història repleta de traumes i frustracions".

Encara havia de retre un magnífic servei a la democràcia quan aquell trist 23 de febrer de 1981 al Congrés dels Diputats, va mantenir amb la seua actitud, no sols la seua dignitat personal, sinó també la dignitat de les institucions democràtiques. Al seu costat i amb la mateixa dignitat, el fins aleshores vicepresident del seu govern, el tinent general Gutiérrez Mellado, que avui rep, a títol pòstum, la medalla d'aquesta Universitat Politècnica.

Fa ja molts anys que Adolfo Suárez es troba voluntàriament apartat de la política, però continua sent, en el record i l'afecte de molts espanyols, l'home que sota l'empara de la Corona va conduir magistralment el procés de la transició democràtica.

Així doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i encaridament pregue que l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de la Universitat Politècnica de València atorgue i conferisca a l'Excm. Sr. Adolfo Suárez González el suprem grau de doctor honoris causa .


EMAS upv