•  I
• a · A  I
• Accessibilitat  I
• Mapa web  I
• Cercar  I
• Directori

• ::  Sign in :: 

Investigador de l'Institut de Telecomunicacions i Aplicacions Multimèdia de la Universitat Politècnica de València (iTEAM-UPV), director escènic i dramaturg. Podria ser el protagonista d'una obra de teatre, però Miguel Ferrando Rocher (Alcoi, 1985) no pertany a la ficció. Aquest enginyer escènic -així és com s'autodefineix-, no para de pujar a l'escenari... i no precisament per a actuar.

El motiu, cada vegada més recurrent, és rebre un guardó darrere l'altre. Només les últimes setmanes, el Premi Max del Públic 2019 per la seua obra Genovese, el Primer Premi del Jurat en el festival Escènia de Foios per Tourmalet, i un reconeixement que sol anar destinat a ments alienes a la dramatúrgia: l'Airbus Defence and Space a la Millor Tesi Doctoral en Antenes Actives per a Satèl·lits de Comunicacions que atorga el Col·legi Oficial d'Enginyers de Telecomunicació (COET).

Excepció extraordinària en un món poc acostumat a combinar facetes tan dispars, Miguel ens conta com és possible brillar, alhora, en dos àmbits tradicionalment dissociats, com la ciència i el teatre.

- Està en ratxa...
- La veritat és que sí. Encara que jo crec molt en el yin i el yang... Toque ferro, espere que no passe res de roín (riu). De debò, estic molt content per tot el que em passa darrerament. Estic molt feliç. És una ratxa superbona, també com a conseqüència de molts anys de treball. Són tres premis molt importants... i han vingut de colp.

- Què va entrar primer a la seua vida: el teatre o les telecomunicacions?
- Jo diria que el teatre. Vaig començar a escriure'n des de ben menut, als 12 o 13 anys. A escola ja tenia aquesta vocació, que tampoc sé molt bé d'on va nàixer, però va anar així.

- De què tractava la seua primera obra? Quin n'era el títol?
- Chicago 1930. Era terrible, de gàngsters... Als 14 anys, vestits amb les gavardines dels nostres pares, barrets panamà... terrible. Recorde com començava, amb els amics...

- Ells també formen part de la seua companyia?
- No, ells es dediquen a altres coses. Parlem de quan anàvem a escola, als 14 anys. Potser, 2n o 3r d'ESO... encara que continuem fent teatre. Al col·legi El Pilar vam tenir l'oportunitat de muntar un grup de teatre d'exalumnes i, durant una temporada llarga, jo el dirigia. Llavors, la cosa va anar a poc a poc. El que era un joc, portat de manera amateur, es va convertir en una faceta professional, de manera que jo vaig muntar la meua companyia i vaig tenir relació amb actors professionals perquè ens vam formar a la mateixa escola, la Superior d'Art Dramàtic de València (ESAD), que està apegadeta a la UPV. Després, les telecomunicacions van aparèixer en paral·lel, una miqueta més avant.

- A casa eren presents. Son pare també és professor i enginyer de telecomunicacions.
- Mon pare és enginyer de teleco, professor de la Universitat, i també va ser director de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Telecomunicació de València (ETSET-UPV) fa molts anys, el 1991. Ma mare és de la branca sanitària, però jo vaig tirar més cap a mon pare en aquest sentit.

- A l'hora de començar els seus estudis, va optar per l'enginyeria...
- La decisió va ser difícil. Quan tens 18 anys... No em vaig atrevir amb el teatre. I no va ser perquè els meus pares m'atabalaren amb allò de "del teatre no menjaràs". Va ser una decisió més meua. Jo tenia aquest interès per ser enginyer... jo volia ser enginyer. Vaig fer la carrera i quan la vaig acabar, vaig dir: "Ara farem el següent", i fou quan em vaig matricular a l'ESAD.

- Va començar a treballar en una cosa relacionada amb l'enginyeria?
- Ho vaig fer de forma paral·lela. No dormia. Mentre treballava a la Universitat, aquella mica de flexibilitat que dona investigar em va permetre tenir un horari que es podia compaginar amb els estudis. Però clar, no tenia hores. Són vuit hores de treball, més quatre o cinc de classes... Dormia molt poquet.

- Recorda amb qui va anar per primera vegada al teatre i l'obra que va veure?
- Vaig anar a veure West Side Story al Teatre Principal de València, i devia tenir 13 o 14 anys, com a màxim. M'hi va portar ma mare, i a mi els musicals no m'apassionaven. West Side Story crec que ni la coneixia. Llavors em vaig asseure allí, amb ma mare... en vaig eixir fascinat. Aquest verí que dius: "I ara, això com es lleva?". Doncs no se n'ha anat, clar. Per descomptat, va ser la primera obra que em va enamorar, i supose que el principi també de moltes coses.

- Escriure teatre li ha servit per a redactar la tesi premiada?
- Per descomptat. Tot està connectat. Fer teatre em serveix també, sobretot, en les meues presentacions en conferències internacionals o nacionals. Em serveix per a escriure, ordenar, planificar... Sí, una cosa es nodreix de l'altra.

- L'han ajudat les telecomunicacions a guanyar el Max del Públic?
- Sí, de la mateixa manera. No sé si per a guanyar el Premi del Públic, però per a fer l'obra, organitzar-la, planificar-la... són moltes coses. De manera que sí, per descomptat. La meua part d'enginyer m'ajuda en la meua part de creador.

- Com?
- Una obra de teatre no és només la part artística; tant de bo fora només això. Cal organitzar un equip de treball, parlar amb molta gent. Organitzar-me amb l'il·luminador, l'escenògraf, la dissenyadora d'art, els actors, les sales, els programadors... Quan hi ha diners, quan són produccions, aquest treball es divideix. Quan no hi ha tants diners ni tants recursos, i som una companyia, ha de fer-ho, en aquest cas, només una persona. Aquesta persona sóc jo. I sí, evidentment, l'enginyeria m'ajuda a quadrar tot aquest treball.

- Genovese, l'obra que ha escrit i dirigit, i que li ha valgut el Premi Max del Públic 2019, té una trama basada en fets reals...
- És una història complicada, però real. En la companyia de teatre, sempre partim d'històries reals. En aquest cas, va ser la història de Kitty Genovese, ocorreguda als anys 60 -en concret, el 1964- als Estats Units. Aquesta xica va ser assassinada i violada a Nova York, al barri de Queens, prop de sa casa. La llegenda diu, o els mitjans de comunicació van dir, que fins a 38 persones van veure el succés i no van fer res per a ajudar-la. Tot això va derivar en l'efecte espectador que, bàsicament, el que vol a dir és que moltes vegades ens comportem com a espectadors de successos, però no ens hi impliquem de manera activa, i no ajudem. Jo vaig descobrir aquesta història i em va semblar que avui, l'any 2019, continuen produint-se casos similars, perquè veiem coses que no estan bé i, a vegades, ens comportem de manera passiva i no actuem per ajudar la gent. Vaig decidir traslladar la història a l'escenari perquè creia que podia remoure consciències, que era una història interessant i que calia que fora coneguda perquè no es repetira. I així ho vaig fer.

- Amb èxit, sens dubte.
- Sí. La veritat és que va venir molta gent a veure-la. Fèiem fòrums de debat quan acabava l'obra i la gent s'hi sincerava moltíssim, sobretot les dones. També els homes, però moltes dones hi contaven experiències que, segurament, havien patit. No necessàriament violacions... per exemple, assetjaments. Per tant, era catàrtic perquè era real. Es produïa un clima després de l'obra que era quasi tan interessant com aquesta, perquè la gent parlava de coses molt sinceres davant de gent que no coneixia. Supose que també part del premi va per ací, perquè la gent sí que se sentia tocada d'alguna manera.

- En el mateix àmbit teatral, acaba de guanyar, també, el Primer Premi del Jurat en la dissetena edició del festival Escènia Foios per la seua obra Tourmalet, com ho valora?
- Estic contentíssim. Escènia Foios és un festival reconegut arreu d'Espanya. També a València, evidentment, i com que el tenim tan prop, el coneixem més. Sempre hi havia, en aquest festival, companyies que jo tenia idolatrades. A vegades guanyaven un premi i a vegades no, però jo anava a veure-les i em semblaven increïbles. Mai he tingut la sensació que, potser, jo podria formar part d'aquest festival, perquè hi ha una selecció molt complicada. Em van dir que s'hi havien presentat més de 50 obres, que n'havien fet una preselecció de 15, i després, d'aquestes 15, en van triar 4. Ser allí ja era increïble i, quan ens van dir que ens donaven el Primer Premi del Jurat, la veritat és que vam flipar. N'estem molt contents. Al final, és molt complicat valorar les obres. Nosaltres les fem com millor sabem, i després, si arriben els premis, doncs benvinguts siguen. És una sort rebre aquest premi. Vam veure les altres tres obres i eren totes espectaculars, unes propostes molt diferents. La nostra, pel que siga, s'ha endut el primer premi en aquesta edició i estem molt orgullosos del treball que hem fet.

- Passem a les telecomunicacions. La seua tesi Gap Waveguide Array Antennas and Corporate-Feed Networks for mm-Wave Band Applications ('Antenes de matriu d'ones gap i xarxes d'alimentació corporativa per a aplicacions de banda d'ona mm') ha rebut el premi Airbus Defence and Space a la Millor Tesi Doctoral en Antenes Actives per a Satèl·lits de Comunicacions que atorga el COET. En què consisteix?
- Són antenes per a telecomunicacions per satèl·lit en moviment. Això què vol dir? Són antenes que es poden col·locar en vehicles en moviment. Per exemple, en trens, avions, cotxes... La gent té avidesa de dades, de vídeos, de veure-ho tot a l'instant i de la millor manera. Avui dia, en aquests mitjans de transport, sí que es pot enviar un missatge per WhastApp, o llegir la premsa. Però per a la reproducció en continu de dades d'alta velocitat no hi ha encara res, i moltíssimes empreses hi estan interessades. No és un repte fàcil; és molt complicat, i hi ha molts milions d'euros i de dòlars que les empreses inverteixen actualment per a això. Nosaltres, evidentment, no estem ni prop d'això; de fet, n'estem molt i molt lluny. Hi fem la nostra petita aportació i proposem solucions per veure si en trobem una de vàlida.

- Quins són els seus pròxims projectes en aquest àmbit?
- El camp de les telecomunicacions és molt gran ara mateix. Hi ha moltíssima faena i tant de bo que continue havent-n'hi. Continuem cercant solucions perquè potser algun dia -tant de bo!-, anem en un tren i puguem dir que, en part del sistema de telecomunicació que s'hi fa servir, hi tenen una mica de culpa la UPV i l'iTEAM-UPV.

- Per a acabar, quin consell donaria a algú que no sàpia quin camí vol seguir?
- Jo crec que cal seguir l'instint. Crec molt que en les decisions que pren u, quan les pren de debò, no s'equivocarà. Al principi, volia estudiar Comunicació Audiovisual i no em va arribar la nota per a fer-ho perquè jo havia fet la tècnica, i era més complicat aconseguir una bona qualificació. No ha sigut fàcil. Jo he fet moltes voltes, però al final, seguint la meua intuïció, no sé si he tingut molt d'èxit, o poc, o a mitges... Faig amb molt de gust el que faig. Estime el que faig, i no sé si ho faig bé o malament, però ho faig de cor. A la gent li diria que no tinga dubtes. Si es matricula en una cosa i no l'apassiona, que canvie. O que tire avant, però sense dubtes. Al final, trobarà el seu lloc i podrà desenvolupar la seua tasca professional de la millor manera. És així perquè jo ho he experimentat així, i segur que la gent que ara comença, d'ací a quatre anys, estarà molt orgullosa d'haver estudiat en aquesta Universitat.