Gaza: el genocidi continua

“No sols assistim al genocidi més ben documentat de la història, sinó també a l’únic que s’està retransmetent en directe. Abans el genocidi s’ocultava i es negava per part dels criminals, i ara els mateixos soldats el mostren sistemàticament a través de les xarxes socials. Ningú podrà dir que no sabia el que ocorria. I és el genocidi que pitjor parla de l’Atlàntic Nord per la seua complicitat, perquè continua havent-hi nombroses col·laboracions i complicitats amb Israel a pesar que deixar de fer-ho ja no és només una qüestió moral i humana, sinó una obligació legal establida pel Tribunal Internacional de Justícia el 19 de juliol del 2024. Qualsevol institució, organisme o Estat que mantinga relacions comercials o diplomàtiques amb Israel viola el dret internacional”.

Ho ha recordat Jorge Ramos Tolosa, doctor en Història Contemporània i professor titular de la Universitat de València (UV) per a introduir la taula inicial de les Jornades ?Palestina: 75 anys d?ocupació, resistència i dignitat?, organitzades a la Universitat Politècnica de València (UPV) pel seu Centre de Cooperació al Desenvolupament (CCD), i en les quals prestigiosos periodistes, experts i responsables d’associacions humanitàries han exigit públicament un alto el foc immediat i definitiu a Gaza, l’accés humanitari sense restriccions, una reconstrucció centrada en la infància i la rendició de comptes obligatòria per part dels responsables d’un genocidi que ha arrasat completament el territori gazià ­-­amb un 97 % d’escoles i un 94 % d’hospitals danyats o destruïts (segons Save the Children)- i que, fins al 6 de gener passat (dades de l’Agència de les Nacions Unides per a les Persones Refugiades de Palestina a Orient Pròxim, UNRWA) havia assassinat 71.391 persones (més del 50 % de les quals eren dones, menors i ancians) i n’havia ferit 171.279, 42.000 de les quals presenten seqüeles permanents, alhora que més de 5.000 han patit amputacions.

“La Unió Europea continua sent avui el principal soci comercial d’Israel”

I aquesta “ona de crueltat”, ha afirmat la periodista d’investigació i especialista en crisis humanitàries Patricia Simón, “no sols està representada en la ultradreta, sinó que els qui han fet possible la impunitat israeliana durant tots aquests anys i l’actual genocidi han sigut els governs occidentals de diversos signes polítics, perquè cal no oblidar que la Unió Europea continua sent avui el principal soci comercial d’Israel”.

Simón, que s’ha preguntat “si realment som una democràcia quan no podem fer que el nostre govern complisca les sancions, com es va fer per exemple amb Rússia”, ha posat l’accent principalment en la necessitat de “posar fi al comerç d’armes”, destacant que, “encara que el govern espanyol és dels més crítics, tampoc ha complit”.

483 persones assassinades i 922 ferides des d’un alto el foc “insuficient i incomplit”

Perquè “el genocidi continua”, tal com insisteixen amb vehemència, sense cap dubte sobre aquest punt, tots els ponents. No va acabar amb l’alto el foc “insuficient i incomplit”. De fet, des de l’alto el foc 483 persones més han sigut assassinades i 922, ferides (UNRWA), mentre “Israel continua imposant deliberadament unes condicions de vida que condueixen a la mort lenta de la població palestina de Gaza”, ha afirmat Ignacio Gay, president a la Comunitat Valenciana d’Amnistia Internacional, que acusa a Israel de “limitar enormement l’entrada de subministraments, el restabliment dels serveis essencials per a la supervivència i l’entrada d’equips de tractament d’aigües residuals; expulsar la població de les seues cases i terres cultivables, i impedir-ne el retorn; destruir pous, dessalinitzadores, zones agrícoles, industrials i de pesca; i dificultar o impedir que es reba tractament mèdic fora de Gaza”; en definitiva, “d’establir condicions d’existència encaminades a la destrucció de la població”.

Entre el 90 % i el 96 % de l’aigua no és potable, el 46 % de les famílies preparen el menjar cremant fem, i tot són traves i vetos a les 37 organitzacions humanitàries presents

Les dades de la situació actual són dramàtiques. El 77 % de les persones pateixen nivells alts d’inseguretat alimentària (xiquets, xiquetes i embarassades es troben en risc de malnutrició catastròfica); el 46 % de les famílies preparen el menjar cremant la porqueria que s’acumula als carrers i refugis; entre el 90 % i el 96 % de l’aigua no és potable; i les traves i vetos són constants a les 37 prestigioses organitzacions humanitàries presents.

La mateixa UNRWA, que ha patit el major nombre de treballadors i treballadores assassinats en un conflicte en tota la història de les Nacions Unides (382), no té ara mateix permís per a introduir ajuda a Israel. “Hem de fer-ho a través de tercers, perquè han prohibit als funcionaris israelians tenir qualsevol contacte amb nosaltres, i òbviament, sense tractar amb ells, no podem introduir oficialment l’ajuda”, explica María Zarauza, d’UNRWA.

De fet, “una de les condicions que demana Israel per a revocar la negació dels permisos són els noms dels familiars dels treballadors, que òbviament no vols posar en risc. Avui és Gaza i demà serà una altra part del món; aquesta és la conseqüència de no protegir el dret internacional”, lamenta.

L’economia de la mort

En la mateixa línia que María s’ha expressat posteriorment Noor Amar Lamarty, activista jurídica i experta en gènere en contextos islàmics, que ha assenyalat que, en aquest moment, “estem definint la societat de les pròximes dècades i el tipus d’éssers humans que serem”, alhora que ha instat a dur a terme una “revisió necessària del dret internacional”, perquè “s’estan afinant els mètodes d’anihilació”.

Seguint conceptualment el rastre de Francesca Albanese ­-relatora especial de l’ONU per als territoris palestins ocupats, i una de les veus més autoritzades del món en la defensa dels drets humans- sobre l’economia del genocidi (que analitza el benefici que es trau de la mort d’un poble a nivell internacional), Lamarty ha criticat “l’economia de la mort”, així com la idea que es pretén imposar segons la qual “per tal que nosaltres puguem viure en pau, uns altres han de viure amenaçats”.

“Els drets humans no són només per a les persones que ens agraden”, ha recordat, criticant “la transformació de veritats incòmodes en opinions”. El genocidi no és opinable ni discutible: és un fet contrastat.

Javier Valenzuela: “Aquest genocidi és una traïció a la cultura jueva”

“Ja ningú justifica la barbàrie d’Israel”, ha indicat a aquest respecte Javier Valenzuela, corresponsal durant dècades d’El País al Pròxim Orient, qui ha insistit a recordar que “això no va començar a l’octubre del 2023”, amb l’assassinat de més de 1.200 persones per part de grups armats palestins, principalment Hamàs (Amnistia Internacional), i ha presentat un recorregut històric de la crisi des del naixement d’Israel, l’any 1948.

“Vaig ser optimista en el moment de l’acord entre Arafat i Rabin, perquè s’oferia una solució raonable”, ha afirmat Valenzuela amb relació als Acords d’Oslo (1993) en els quals Israel reconeixia l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) com a representant del poble palestí; al seu torn, aquesta organització reconeixia el dret d’Israel a existir; i, a l’espera d’un acord definitiu, es recuperava la frontera prèvia al 1967 entre tots dos Estats, “però l’assassinat de Rabin per part d’un extremista jueu”, la kahanització de la societat israeliana -en referència a la ideologia nascuda a partir de Moshe Kahane, fundador del Partit Kach, assassinat a Nova York l’any 1990, qui propugnava que “la violència jueva en defensa dels interessos jueus no està mai malament”- i la deshumanització de la població palestina a ulls de la israeliana -Yoav Gallant, ex ministre israelià de Defensa, va declarar que a Gaza “no hi haurà electricitat, ni aliments, ni combustible, perquè lluitem contra animals humans i actuarem en conseqüència”, han convertit la situació en dramàtica.

Valenzuela, un “gran admirador de la cultura jueva” que reconeix que l’Holocaust li “sagna cada dia”, no pot entendre com “les víctimes poden ser els pròxims botxins”. Per a ell, l’actual genocidi “és una traïció a la cultura jueva. Si les víctimes de l’Holocaust s’alçaren…”, afirma amb estupor.

Malgrat tot, Valenzuela, que va entrevistar personalment a Mandela a mitjan dècada del 1990 i ha assenyalat que “Palestina necessita un líder intel·ligent com ell”, ha mostrat al seu torn el desacord amb la “frase rebregada que diu que ‘ningú fa res’. Molta gent ha fet i continua fent moltes coses. Som milions els que no ens oblidem dels palestins. I ja vam guanyar la batalla de l’apartheid a Sud-àfrica… Ara toca guanyar aquesta”.

Un infanticidi devastador

I toca perquè, a més, en aquest conflicte, s’està cometent un “infanticidi” devastador, com ha assenyalat Lamarty i demostren les esgarrifoses dades de Save the Children aportades per Rodrigo Hernández Primo.

“Més de 20.000 xiquets i xiquetes han sigut assassinats; almenys 42.011, ferits; i n’hi ha milers que continuen estant desapareguts sota els enderrocs. 1,1 milions de xiquets -a Gaza hi vivien 2,2 milions de persones, i la mitjana d’edat hi és de 18 anys- continuen desprotegits. Almenys un xiquet o xiqueta ha sigut assassinat cada hora durant quasi 23 mesos. 58.000 xiquets han perdut un dels seus pares o tots dos, i 1.009 nadons menors d’un any han sigut assassinats…” recorda Save the Children.

En aquest context brutal, a més, “la guerra ha interromput tots els aspectes del desenvolupament infantil. Un que és especialment important és l’educació, perquè un país sense educació no té futur. I 625.000 xiquets i xiquetes fa més de 2 anys que no van a escola”.

Cisjordània: la crisi oblidada

Però la realitat no sols és desesperada a Gaza, sinó que el drama de la franja eclipsa la greu deterioració de la situació a Cisjordània, on Amnistia Internacional denuncia que les “operacions militars israelianes i els atacs de colons han causat l’assassinat de més mil palestins des de l’octubre del 2023, i una escalada de la violència en l’ús de força letal del 90 %, amb operacions militars a Jenin, Tulkarem, Nablus o Tubas; i han provocat desplaçaments forçats, destrucció d’infraestructures i càstig col·lectiu”.

La rendició de comptes, fonamental

Té conseqüències, tot aquest drama, per als responsables? Quedarà completament impune el genocidi de Gaza? Ara mateix, tot apunta a aquesta darrera possibilitat, i com s’ha repetit durant la jornada, “sense rendició de comptes no hi haurà justícia, i no es pot aspirar a la pau si no hi ha justícia”.

“El pla de l’administració Trump és completament insuficient”, ha afirmat Ignacio Gay, d’Amnistia Internacional. “La retirada de l’exèrcit d’Israel ha de ser total, i en aquest pla no es parla ni de justícia ni de portar els responsables davant dels tribunals. A més, a l’hora de prendre decisions, cal parlar amb el poble palestí”.

Un 82 % de jueus israelians, a favor de la neteja ètnica de Gaza, i un 50 %, a favor de l’anihilació dels gazians

Amb tot, el major drama potser no és ja el que ocorre a Gaza, sinó la voluntat que ocórrega. En aquest aspecte, Ignacio Álvarez, catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) ha posat damunt la taula una enquesta elaborada per la Universitat Estatal de Pennsilvània (Estats Units) de març del 2025.

En aquesta enquesta, un 82 % dels jueus israelians s’hi mostra favorable a la neteja ètnica de Gaza; un 56 %, a la deportació dels dos milions de palestins amb ciutadania israeliana… i un 50 %, a l’anihilació dels palestins a Gaza”.

Aquesta és la realitat d’un genocidi que “no sols continua a Gaza; també n’hi ha a Cisjordània”, com ha reconegut, connectada en directe des d’allí, Bushra Khalidi, d’Oxfam Intermón. “Gràcies per no deixar-nos caure en l’oblit. Gràcies pel vostre suport. No deixeu de parlar del que passant a Palestina. Ho necessitem”.

Pots veure els vídeos i presentacions de la jornada ací.