Una persona especial

“El valor real d’una persona es mesura pel que dona als altres”. És una paràfrasi del pensament de l’austríac Viktor Frankl que serveix per a dimensionar la grandesa d’una dona gens acostumada als focus, però que sempre és on fa falta ajuda.

Per això, en un món on sovint els premis s’atorguen passant per caixa primer o prioritzant el màrqueting o l’interès propis, els guardons merescuts saben especialment bé. I aquest reconeixement és, sens dubte, un dels que fan justícia.

Mª Amparo Quilis Nadal –per a la pràctica totalitat de la universitat, Amparo Quilis– ha sigut reconeguda per la Plataforma del Voluntariat de la Comunitat Valenciana amb el Premi a la Personalitat Solidària 2025, guardó que va arreplegar amb la il·lusió d’una xiqueta dimecres passat a la sala Alfons el Magnànim del Centre Cultural la Beneficència.

“Sempre he tractat els altres com m’agradaria que em tractaren a mi”

Nascuda a València, al barri de Russafa –“en casa, com es feia antigament”– el 25 de novembre de 1966, Amparo es va criar “en un ambient molt familiar, on celebràvem els aniversaris junts i els avis tenien un paper fonamental en les nostres vides. Som quatre germans i ens hem fet costat sempre. A més, els meus pares van exercir una influència molt important. No els agradava gens que discutírem, i sempre ens recordaven el valor de la família… encara que alguna espardenyada, això sí, també queia”, recorda amb la seua habitual alegria.

Afectada des de ben menuda per una discapacitat auditiva que li va dificultar la formació escolar, en una època “on això no es tenia en compte”, Amparo prompte va desenvolupar una habilitat especial per a absorbir informació de l’entorn i captar detalls gràcies al llenguatge corporal o altres elements no verbals. “No se m’escapa res”, presumeix de talent l’actual responsable de Voluntariat de la Universitat Politècnica de València, que en tot moment manté una màxima com a prioritat vital: “Sempre he tractat els altres com m’agradaria que em tractaren a mi”.

Una vocació resultat de “xicotets passos que m’han portat al lloc perfecte”

On li naix la vocació? “Crec que és el resultat de xicotets passos que he anat fent al llarg de la vida i, al final, m’han portat al lloc perfecte”, explica ella mateixa. “Per a mi, l’empatia no és només una paraula, sinó una manera de viure. Sempre he sentit la necessitat de posar-me en el lloc dels altres, d’escoltar, de comprendre… Fins i tot quan una persona no s’expressa amb paraules”, afig.

“És la sensibilitat aquesta la que m’ha portat a involucrar-me en accions de voluntariat, perquè crec fermament que ningú hauria de sentir-se a soles davant d’una dificultat”.

“Ara, en el món del voluntariat, es fan més coses bé que malament”

Agraïda a la família –“que em dona suport i m’anima a seguir avant amb totes les meues propostes”-, a la UPV –“per continuar confiant en mi després de quinze anys”– i a l’equip de voluntariat UPV –“sense ells, no seria possible arribar tan lluny”–, Amparo reconeix que el premi significa molt per a ella: “No ho esperava, però m’alegra profundament. Reconforta saber que el que faig està ben encaminat, m’inspira i em compromet encara més a continuar treballant”.

A més, ho fa en un àmbit, el del voluntariat, en el qual la guardonada considera que “ara es fan més coses bé que malament. Es creen moltes xarxes i sinergies molt interessants, i el valor de les persones voluntàries és cada vegada més reconegut”. Això sí, encara queden coses per millorar. “La part negativa”, assenyala, “és que hi ha sectors en què encara es veu el voluntariat com a mà d’obra barata”.

Ángela García, Pilar Santamarina, José Carlos Ayats, Rosa Puchades i Salomé Cuesta

En el recorregut vital que l’ha duta a ser una de les persones més estimades de la UPV, Amparo està especialment agraïda a diverses persones, a les quals cita i recorda amb afecte. Després de treballar com a dependenta en els començaments de la vida laboral i de fer d’administrativa en un magatzem de joieria en el centre de València –moment en el qual va flirtejar també amb el disseny de joies–, va opositar per a entrar en la politècnica valenciana.

“La meua primera destinació va ser l’Escola Tècnica Superior de Camins, Canals i Ports, com a auxiliar de servei, i tinc molt bons records d’aquella època, en la qual, a més, van nàixer els meus fills –Celia, Jaume i Guillem. Després de tornar a opositar, vaig arribar al Fons d’Art, amb Ángela García… Va ser un plaer, per la seua confiança i la meua afinitat amb el lloc, ja que llavors estudiava Belles Arts”, conta Amparo.

“La relació directa en Rectorat amb Pilar Santamarina, de la qual depenia el Fons d’Art, va fer que la nostra relació fora més estreta, i va ser ella qui va veure en mi la faceta més social. A partir d’ací, començàrem a fer campanyes de sensibilització, i la seua confiança em va fer créixer i ajudar encara més si podia en les activitats del vicerectorat, per a la qual cosa vaig fer el màster en Responsabilitat Social Corporativa”, continua.

“Posteriorment, al costat de José Carlos Ayats, vam anar creixent en aquest àmbit. És una etapa de la qual destaque el seu suport incondicional i la confiança depositada tant en mi com en els projectes que li proposava, la qual cosa la va convertir en una experiència molt positiva i enriquidora”, afig.

“A mesura que avançava la legislatura, vaig passar al Vicerectorat de Responsabilitat Social i Cooperació, amb Rosa Puchades, qui va aconseguir que l’acció social i el voluntariat foren reconeguts com un servei. Va ser llavors quan es va crear la Borsa de Voluntariat, i hi vaig passar huit anys molt intensos, però amb molta gratitud i entusiasme”, explica abans d’assenyalar que, en l’actualitat, treballa amb Salomé Cuesta, “qui va confiar en mi des del primer moment i amb qui continuem creixent en tots els àmbits”.

“He posat el cor en cada pas, intentant estar sempre per a tot el món i amb tot el món”

“Al llarg de la meua trajectòria personal i professional, he posat el cor en cada pas, intentant estar sempre per a tot el món i amb tot el món”, afirma Amparo. “He après a compaginar ma casa, ser mare d’una família nombrosa, estudiar i treballar sense renunciar a continuar creixent, procurant sempre fer un pas més, aprenent de cada experiència i avançant amb il·lusió”, conclou una persona clau en l’extraordinària reacció del personal de la UPV en la tragèdia del 29 d’octubre de l’any passat, una dona que es multiplica per a arribar a tot, oferir solucions i dur-les a terme, a més, sempre, amb un somriure, cosa que ha fet que es guanye l’afecte d’una institució que, sens dubte, se sent orgullosa de tenir-la en el seu equip.