Si hi ha un model urbà que avui dia mostre clars símptomes de col·lapse és el de Venècia. La ciutat flotant porta dècades afonant-se pel pes del seu propi èxit, completament desnaturalitzada i a la mercè de polítiques especulatives. Les cada vegada més freqüents acque alte o les constants masses de turistes demostren que les desproporcionades infraestructures de contenció o les simbòliques taxes a visitants no són més que obertures intents de prolongar la vida de la gallina dels ous d’or. Amb tot, artistes i arquitectes s’obstinen a repensar les claus del món alternant-se cada any un esdeveniment que implica el trasllat de tones de mercaderies i l’arribada de milers de professionals addicionals a la llacuna. Com si això fora poc, enguany la paradoxa s’exacerba, i el mal que se cerca resoldre és precisament l’embat del canvi climàtic i l’evolució demogràfica.
Sense caure en l’orgull patri, si en els Giardini hi havia una proposta que semblava conscient de les contradiccions d’aquest model d’exposició, i en general del dia a dia de la professió, aqueixa era la de Roi Salgueiro i Manuel Bouzas per al pavelló d’Espanya. Els dos comissaris han centrat la seua mirada en la capacitat que té l’arquitectura per a generar equilibris territorials i, no contents amb aquest abstracte punt de partida, han encunyat una nova paraula per a explicar-lo: ‘internalidad’. És cert que podria sonar com un altre dels inveterats discursos buenistas, que, enarborant la bandera de l’ecologia o la sostenibilitat, es basen en principis difícilment quantificables, i que al final aconsegueixen resultats molt allunyats de l’avantguarda. No obstant això, ací el neologisme resulta quasi pertinent, ja que han armat un relat ben articulat entorn d’una qüestió transcendental: si la naturalesa no produeix desaprofitaments, i tots els materials participen d’un cicle continu, no deuria l’arquitectura intentar minimitzar les conseqüències associades a la seua producció?
Per a explicar millor la seua tesi i, sobretot, fer més intel·ligible el nou concepte, es recolzen en la contraposició a la idea d’externalitat, un terme freqüent en el món de l’economia que es refereix als efectes col·laterals sobre els qui no participen directament d’una activitat. I és que hem de prendre consciència que habitem un món fabricat, en el qual el sector de la construcció és un dels actors essencials de la crisi climàtica, responsable del 37% de les emissions globals de diòxid de carboni i, per tant, un dels principals generadors de ‘externalitats’. La investigació s’articula en cinc eixos en els quals equilibrar la balança, que abasten aspectes tan fonamentals com l’energia, els materials, els oficis, els residus i les emissions. Cadascuna d’aquestes exploracions s’ha confiat a un tàndem d’arquitecte i fotògraf, que junts han aconseguit un estimulant diàleg entre els objectes de l’u i les imatges de l’altre.
No obstant això, el punt fort del pavelló és, sens dubte, la seua sala central, on s’aprecia que a Espanya —i sobretot en algunes de les seues geografies— hi ha una generació d’arquitectes que porta temps fomentant un model de construcció més responsable amb el mig, amb unes operatives que abans de proposar miren al seu entorn, i que se serveixen principalment dels recursos —siguen materials o tècnics— que tenen al seu voltant. L’equilibri entre les arquitectures i el territori d’aquestes pràctiques ‘internalitzades’ s’evidencia en el muntatge expositiu: balances compensades per dues maquetes del mateix projecte, una que mostra els materials i processos emprats i una altra d’escala territorial que representa el seu origen. La selecció de treballs comprèn xicotetes reformes i conjunts socials, cases privades i parcs públics, construccions de marés i de fusta; amb això es demostra que aquests vincles són independents d’escales, clients o materials, i que, amb voluntat, l’arquitectura pot ser part activa d’un canvi de clima positiu.
Una altra de les millors coses que deixa el pavelló és el seu llegat: només un grapat d’algues balears, els tres pins gallecs utilitzats per als suports i una cartografia que connecta grans infraestructures i fonts materials amb els projectes exposats i els seus artífexs. Tant de bo aquests debats servisquen també perquè prompte assistim a biennals sense externalitats i en un cert equilibri amb el territori que les alberga.