•  I
• a · A  I
• Accessibilitat  I
• Mapa web  I
• Cercar  I
• Directori

• ::  Sign in :: 

El 15 de novembre del 2014, sa mare, Begoña, pateix un infart cerebral. Després de ser donada d'alta el 10 de desembre, inicia la rehabilitació a l'Hospital Doctor Moliner de Bétera. Amb la finalitat de fer-li més suportable el dia a dia, Rebeca Zurru (València, 1989), graduada en Belles Arts per la UPV, màster en Formació del Professorat per la UV i, avui, doctora en Art: Producció i Investigació per la UPV, comença a treballar amb ella a través del dibuix.

Sis anys després, el seu assaig Remirando el olvido. Estrategias creativas desde el arte y la educación para la neurorrehabilitación de ictus y la máxima funcionalidad del individuo en su medio, és el guanyador del II Premi d'Investigació i Assaig sobre Aplicacions Terapèutiques de l'Art María José Jové, dotat amb 6.000 euros i la publicació de la seua obra.

- Primer que res, moltes felicitats pel premi, Rebeca. Entenc que, a més, en el teu cas, es tracta d'un guardó que conté una càrrega emocional important…

- Efectivament, a mi em va moure les vísceres, i considere que, la majoria de les vegades, més o menys amagada o exposada, la càrrega emocional ha d'estar implícita en qualsevol projecte que pretenguem realitzar, si és important. Per a cadascun, a la seua manera i segons les seues històries de vida, però considere que aquesta càrrega és la que, en primer terme, t'implica, et motiva i, sobretot, t'ajuda a continuar en els moments més difícils. Personalment, no crec que haguera aconseguit dur a terme un projecte tan extens si el motor d'arrencada no haguera sigut ma mare i la vertadera necessitat de contestar a les meues pròpies preguntes.

- En el text, comentes que ta mare tota la vida havia dedicat temps a activitats creatives. És ella l'origen de la teua vocació per l'art?

- Probablement. Quan era xicoteta, fins a complir els 10 anys, els meus pares es van dedicar a l'acció humanitària de manera internacional en alguns països i a l'ajuda social d'alguns col·lectius marginats a través de teràpies ocupacionals i activitats artístiques. L'important del context en què vaig créixer, que per a mi ha marcat radicalment la meua personalitat o, almenys, els meus gustos, és que el treball, la manualitat i la motivació sempre van agafats de la mà. Això ens va fer créixer, tant a mi com al meu germà, en un ambient on la creativitat estava a l'ordre del dia. Estàvem envoltats de preciosos centres plens de fantasia, on segons les necessitats i els gustos, es treballava l'escultura, la forja, la pedra, la fusta, la restauració..., i probablement, tot això va ser el que em va impulsar a la meua actual vocació cap a l'art, no solament com a conclusió, sinó també com a procés.

- Per al teu estudi, has utilitzat sis escales de valoració clínica..., com has gestionat la part més específicament científica de l'estudi?, has comptat amb ajuda externa?, amb la col·laboració de personal mèdic? o també aquest aspecte té un punt de formació autodidacta espentada per les circumstàncies?

- Aquest és un punt molt important de la investigació. La necessitat d'utilitzar escales de valoració clínica sorgeix després de la primera intervenció que realitzem en la Unitat de Dany Cerebral del Centre Sociosanitari Germanes Hospitalàries, amb un grup de vuit participants que havien patit dany cerebral adquirit. Després d'aquesta, en veure els resultats obtinguts a nivell de funcionalitat i creativitat, cerquem una unitat de mesura que quantifique aquests canvis. Al principi, junt amb els meus directors, vam fer una xicoteta cerca sobre els tipus d'escala que hi ha per a aquest tipus d'intervencions i, per a aproximar-nos realment a les subtileses que havíem trobat, pensàrem de crear la nostra pròpia escala de valoració; però després d'una altra llarga cerca de tipus d'escales (en vam trobar 65 en concret), vam decidir, per a donar un major rigor científic, utilitzar les sis finalment presentades: l'índex de Barthel (IB), que mesura la funcionalitat diària; l'escala d'ansietat i depressió hospitalària (HAD); l'escala d'autoestima de Rosenberg (EAR); l'EuroQol-5D (EQ5D), que mesura la qualitat de vida; l'escala d'habilitats socials (EHS), i finalment, l'escala conductual de sistemes frontals (FrSBe), que mesura les habilitats executives.

- Fins a quin punt creus que ha sigut important l'art per a la rehabilitació de l'ictus en el cas de ta mare?

- A nivell quantitatiu, els resultats després de la intervenció artística demostren una millora estadísticament significativa en dominis com les habilitats afectives, les activitats quotidianes, la desinhibició, l'apatia i la depressió, però nosaltres, a més d'aquesta quantificació, vam fer una qualificació d'aquestes dades, i vam trobar valors positius pràcticament en tots els dominis. Per descomptat, no és una pràctica que un s'alce un dia, es pose a fer-la i, de sobte, s'ha curat. Com per a qualsevol altre tipus de teràpia, necessitarem una constància en el temps i, des del nostre punt de vista, l'idoni seria poder posar en pràctica estratègies creatives per a neurorehabilitació des del començament d'aquesta malaltia, que seria la fase aguda d'aquesta.

- Als 31 anys, graduada, màster, doctora i guardonada..., quin és el teu horitzó pròxim?, tens en ment continuar vinculada a l'àmbit de les aplicacions terapèutiques de l'art?

- Per descomptat. Actualment, sabem que estem vivint un moment bastant difícil, però en tractar-se d'aquest tipus d'intervencions ho va ser des del principi i mira on estem ara, amb el suport de la Fundació María José Jové, a la qual estaré eternament agraïda pel tipus d'activitat que realitza per a visualitzar l'art com una de les millors eines per a la inclusió i la transformació social. Ara mateix, tenim entre mans la idea de continuar aquest tipus d'estudi incloent un altre tipus de malalties, com l'Alzheimer, i tenim diverses mostres per realitzar. L'ideal seria que aquest tipus d'estratègies s'inclogueren d'una manera oficial dins de la rehabilitació reglamentada per al dany cerebral adquirit.

- Finalment, no vull deixar de preguntar-te: quina importància formativa ha tingut la UPV en la teua trajectòria?, creus que el fet d'haver realitzat bona part de la teua formació en una politècnica pot haver afavorit d'alguna manera aquesta simbiosi entre art i ciència que emana Remirando el olvido?

- Crec que sí. I de fet, des que vaig entrar a la UPV em vaig enamorar de l'ambient i de la varietat de persones que hi havia ací. En el cas de la direcció de la meua tesi, ha sigut duta a terme per tres directors, els doctors Joel Mestre Fluixart i Roberto Llorens Rodríguez, tots dos de la UPV, i Ricard Silvestre, de la Universitat de València, i per a mi, sí que hi ha una vertadera simbiosi, i aquesta emana del treball en equip i d'haver sabut escoltar els seus savis consells en tot moment.

- Moltes gràcies, Rebeca, pel teu temps i pel teu treball.

- Moltes gràcies a vosaltres.

Notícia en UPV TV
Descarrega arxiu