- -
UPV
 

Francisco Brines

Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Investit el 4 d'octubre de 2001.


Laudatio per Jaime Siles

Francisco Brines: "un clàssic vivent"

La Universitat Politècnica de València ha tingut l'encert de nomenar doctor honoris causa un poeta que representa tant la nostra terra com el nostre temps, tant, que tota la seua obra pot ser entesa com un lluminós i ombriu espill d'aquesta i com una amarga i fonda reflexió sobre aquest. En encomanar-me la laudatio de Francisco Brines, la Universitat Politècnica em confia una tasca plaent i bella: la de traçar el mapa de qui és avui i ací el nostre homenatjat, i la de reviure, en les distintes etapes de la seua ruta, totes i cadascuna de les diverses emocions que, al llarg dels anys, el contacte directe amb ell i amb la seua obra m'ha anat fent sentir com a lector. Perquè la poesia de Francisco Brines es reconeix, es distingeix i es caracteritza per això: per l'emocionada i emocionant lucidesa que produeix el que podem denominar la seua coherència. Una coherència que -convé dir-ho- no deriva de la mecànica i la implacable aplicació d'un sistema, sinó de l'escrupolosa vivència d'aquest profund sentit del sagrat que es dóna només en la més absoluta intimitat: la del jo enfrontat a l'angoixa de ser i de deixar de ser, la del jo enfront del terror i de l'horror que en els humans produeix, més que el ser, el si mateix.

Carlos Bousoño ha denominat metafísica aquesta poesia que és, i al mateix temps, coneixement i emoció, i que es constitueix en una salvadora fortalesa: "La poesia era també, doncs, la meua fortalesa" ha escrit Brines en un text -"La certesa de la poesia"- que pot considerar-se com la seua poètica i en el qual l'autor descriu el que el poema aporta i el que la poesia és. El poema per a Brines és "la consciència dramàtica del viure". Per això "no sol créixer en l'estèril territori de la certesa", sinó en i des de "la necessitat". I, per això, la poesia funciona en ell com "un desvetlament". La "consciència dramàtica del viure" -que constitueix la seua base perceptiva- determina el que un altre dels seus estudiosos, José Andújar Almansa, ha anomenat la seua "ètica del món tràgic" i informa el que el mateix Brines ha reconegut com la seua moral: "una moral d'estirp clàssica", per a la qual proposa la qualificació d'"estoica". El pensament poètic de Brines posseeix una metafísica i una ontologia definides que impliquen una ètica precisa i que configuren també una molt clara posició moral.

Abans m'he referit a la seua profunda coherència; ara cal indicar un altre principi que recorre la seua obra: la unitat. Alejandro Duque Amusco ha insistit en això: segons ell, "el procés creatiu" de Brines "és una fidel insistència sobre la mateixa idea matriu". No és, doncs, un poeta que procedisca a salts: en ell hi ha un món, molt prompte i molt ben delimitat, a què el mateix desenvolupament i l'experiència de la vida aniran donant contorns cada vegada més precisos en què el dualisme que articula la seua base es veurà sotmés a un intens procés dialèctic en què, més que canvis bruscos, hi ha una creixent i coherent evolució. José Olivio Jiménez ho ha explicat molt bé: per a ell, com per a Alejandro Duque Amusco, a Las brasas, el primer llibre publicat per Brines, "hi ha el germen" de tota la seua poesia posterior. Per al gran crític cubà, la poesia primera de Brines s'inscriu dins del "concepte rilkeà de la soledat com a àmbit i sosteniment", practica la tècnica de l'objectivació -patent en l'enfocament azorinià i velazquià d'aquest cèntim en penombra, envaït per la inclinació del sol, en què hi ha assegut algú / que és un volum d'ombra- i estén sobre la "monocromia en dens gris", que li serveix de fons, un desplegament del símbol que serà sempre un dels seus eixos més revisitats. Fa anys, i d'acord directe amb això, em vaig atrevir a posar en relació una part del camp lèxic de Brines -penombra, ombra, fosc, ombrejar- amb la pintura de Rembrandt -en què la realitat de l'individu es dissol en un volum que s'enfonsa "cap a dins, cap al seu no ser"- i amb la de Velázquez en què, en evitar el volum "no converteix el quadre en un pla, sinó en un buit", perquè, com adverteix Ortega, "el món no és un volum, sinó un buit -un buit dins del qual hi ha volums" que, "en trobar-se [...] en aquell participen en la seua buidor". El primer Brines insisteix en un to -el gris-; en una paraula: ombra; i en un temps verbal: el present actualitzadorque aglutina, en ell, els tres distints plans temporals i, d'acord amb això, el jo s'objectiva tant com es despersonalitza en un procés de clarobscur, semblant al de la pintura esmentada, i coherent i d'acord amb l'acció d'esfumí que el pas del temps estén sobre el jo.

S'ha dit que la tradició de què Brines parteix és la de Manrique i la dels poetes metafísics del segle d'or espanyol: Aldana, Medrano, Fernández de Andrada i Quevedo. I és que Brines -com ja s'ha apuntat en establir la seua possible relació amb els dos mestres de la pintura esmentats més amunt- parteix del pensament de la mort, que la lectura de Sèneca havia fet arribar a Rembrandt i al barroc europeu i espanyol. Gebhardt ha afirmat que el barroc "és l'art del passatger", perquè en aquest "l'espectador no es troba davant d'un fet consumat, sinó que pren part, com per casualitat, en un esdeveniment": en un atzar. No és una postura de l'espectador davant de l'art barroc la que determina la instància del discurs de Brines? No ha titulat aquest la seua obra Ensayo de una despedida? No hi ha en aquesta un estranger, tan pelegrí com el de Góngora i el d'àngelus Silesius, un viatger de si mateix, que veu persones, paisatges i països com si foren continus adéus a i del seu jo? La filiació barroca de Brines està patent en això: en la seua vivència i la seua visió del temps, en el seu tractament de l'anècdota i en la seua idea de la narrativitat. Materia narrativa inexacta titularà Brines el segon moviment dels seus llibres, i "la singular i irrepetible realitat dels instants únics viscuts" constituirà el teixit de Palabras a la oscuridad. Segons ell, El hombre es esta carne marchita y negra
una débil razón
y un sentimiento frágil
Si existe Dios asumirá el fracaso;
I "els homes només existeixen per a ser contemplats per la mirada blanca de la llum". La visualització del concret és el mitjà pel qual Brines objectiva i reforça les distintes frases del seu procés de simbolització. El tret característic de la seua escriptura és que cada símbol consistisca, més que en un concepte abstracte, en una visualització. En això hi ha una herència ignasiana, producte tal vegada de la seua educació als jesuïtes, i no seria difícil rastrejar en això l'empremta de la sessió XXV del Concili de Trento i el punt 121 dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi. Brines -i aquest és un dels seus màxims èxits- es desvia de la norma ignasiana en invertir tant el sentit com el significat de la interpretació plàstica del món i en substituir-les per un nihilisme transcendent, que dessacralitza el món referit per a historiar el món emocional. En Brines el jo és una manifestació del temps, però el temps no és una epifania de Déu. Per a Brines, antítesi de Nicolau de Cusa, l'home no participa de l'etern instant de Déu, sinó de l'etern instant del no-res.

Per a Brines l'únic instant perfecte és el de l'amor. Si a Las brasas Brines contraposava la monocromia de l'home a la policromia de la natura, en Palabras a la oscuridad descobreix el silenci del sol: s'inicia així l'exercici d'una poesia de pensament, basada en el que Dionisio Cañas ha definit com "mirada crepuscular" i Brines mateix ha descrit com "la mirada de qui va perdre la joia"; una mirada que intenta conciliar
la carne con la sombra,
el sueño con la nada
Però que sap -com dirà en Aún no-
que no hay merecimiento en el nacer
y nada justifica nuestra muerte.

Palabras a la oscuridad és, tot, una hipertematització del temps; Aún no és, en canvi, un llibre irònic, satíric i moral. Per què aquest canvi? Crec que per un principi d'unitat: Brines és, sobretot, un poeta elegíac, i tot poeta elegíac és, i al mateix temps, un poeta metafísic i un poeta moral. Aún no comporta, doncs, un lògic desenvolupament de la seua obra, com Insistencias en Luzbel comporta una investigació gnoseològica, una desesperació metafísica i una atroç i despietada reflexió epistemològica sobre les formes i els continguts que -per ús, convenció o norma- considerem quasi veritat. Insistencias en Luzbel compleix, en l'obra de Brines, la mateixa funció que Materia narrativa inexacta: formalitzar el que José Olivio Jiménez considera "situacions conflictives de l'autor". Materia narrativa inexacta obria el pas a Palabras a la oscuridad, com Insistencias en Luzbel condueix a El otoño de las rosas, en què
hay un calor de vida ya gastada,
la aceptación del mal o la alegría,
un secreto entusiasmo de haber sido
I la certesa de saber-nos davant d'un llibre major: davant d'un dels cims de la poesia espanyola de tot el segle XX; davant d'un llibre unitari que transcorre amb sencera i absoluta naturalitat, que emociona i commou i que assoleix el difícil nivell del clàssic, visible en poemes com "Los veranos", "El más bello territorio" o "Desde Basai y el mar de Oliva", dels quals el lector no vol anar-se'n i als quals tot lector sol tornar.

Brines ha parlat de la funció sagrada de l'acte poètic i s'ha referit a una poesia -preferida en diu- que "més que de coneixement, és de salvació"; que "intenta reviure la passió de la vida" i "portar de nou a l'experiència el que, per estar viu, ha condemnat el temps". Poeta del temps i del coneixement, en els seus primers llibres, ho és, en els dos últims -i, de manera molt clara, en Última costa- del misteri i de la seua estranya presència i sensació: la de "La tarde imaginada" o la del poema que li dóna títol i que li posa fi.

La poesia de Brines aspira al que ensenya. I el que ensenya és aprendre a viure millor. Succeeix en la seua poesia el que Brines reconeix en la de Cernuda: que el que s'hi expressa és l'experiència de la vida concretada, analitzada, sintetitzada i realitzada en l'acte d'intensitat, que és el poema, la funció del qual no és altra que fer-nos arribar, al mateix temps, la vida profunda i l'afirmació vital. Brines -que s'ha mostrat sempre "absolutament contrari a les tendències reductores de l'art"- ha escrit que la poesia és "la paraula significant en llibertat", perquè ens "fa posseïdors del món". Per a Brines l'espai del món està simbolitzat en un lloc concret -Elca- que representa també la innocència i la infància, perquè encarna l'existència sense temps i la puresa entesa com a absència de culpabilitat. Elca -escriu Brines- "És un terme del camp d'Oliva, el poble on vaig nàixer. Es tracta d'una casa, blanca i gran, situada en un àmbit celeste de pur blau i rodejada de la perenne joventut dels tarongers. Domina des d'un vessant, sense altivesa, una ampla vall, oberta al mar, i mira l'agrupada i densa successió d'unes nues muntanyes que es fan de plata abans d'arribar al solemne Montgó". Brines afirma que a Elca ha experimentat la continuïtat de totes les seues edats, ha gaudit de "la suau i càlida protecció familiar" i ha descobert la realitat de la seua persona física i poemàtica. A Elca Brines també ha assistit a una cosa que la seua poesia d'una manera o altra sempre reprendrà: la tragèdia del temps i, amb ella, el sentiment de la pèrdua del món. Cosa que no li impedirà dir: Allí on he viscut he gaudit del món. I aquest fosc i lluminós goig és el que la seua poesia comunica al lector: una emoció del jo, que és una emoció del temps. Perquè el jo de Brines -fins i tot sent el seu propi- és sempre un jo plural: un jo coral, en què parla ell, però ens sentim parlar tots i cadascun de nosaltres.

He intentat descriure, més que explicar, els temes i les claus de la seua obra i, en concret, dos trets distintius: la coherència del seu fonamentat pensament i la seua profunda i íntima unitat. L'escriptura de Brines discorre sobre l'experiència vital, però recolza en una sòlida estructura filosòfica. Francisco José Martín va dedicar tot un llibre a demostrar-ho: la seua idea del desvetlament i la seua teoria de l'Aún no són -i per complet- d'encuny i arrel heideggerians, com la seua crítica dels valors i les seues anàlisis i reflexió sobre el llenguatge parteixen de Nietzsche i de Wittgenstein. D'Azorín procedeix el seu sentiment del paisatge i la seua emoció del temps; el seu colorit entronca amb l'impressionisme del primer Juan Ramón, que ell desenvolupa; com el seu concepte i pràctica del símbol remeten a Machado, i el seu sentiment tràgic a Unamuno, encara que en Brines aquest serà neutralitzat pel vitalisme d'Ortega i el magisteri ètic i estètic de Cernuda, el rescat del qual es deu, sobretot, a Brines i a la seua generació: la del mig segle, la del cinquanta, denominada també -i significativament- generació Rodríguez-Brines per l'hispanista Philip Silver. Dins d'aquesta Brines ocupa un espai per complet propi. Amb Claudio Rodríguez i José Ángel Valente va salvar la poesia de l'estret i limitat tematisme imposat per la mal anomenada poesia social; va ser un dels primers que va transitar les sendes del culturalisme i les va conciliar amb la més exigent praxi de l'autobiografia poemàtica; va reimposar l'epigrama, no va desdenyar la metapoesia i és el més alt poeta del seu temps en dues manifestacions de la lírica en -i per- les quals el seu segur magisteri sempre se li reconeixerà: la reformulació de l'elegia i un nou concepte del poema anecdòtic, narratiu i moral. Per si això fóra poc, Brines ha sigut -i és- un prosista exemplar i un crític excel·lent: ací hi ha per corroborar-ho els seus escrits d'art, les seues cròniques de futbol i de bous i la sèrie d'assajos dedicats a analitzar l'obra de poetes com Salinas, Gerardo Diego, Lorca, Gastón Baquero, Vicent Andrés Estellés, Juan Gil-Albert, José Hierro, Vicente Gaos o Carlos Bousoño. En aquests escrits queda patent l'extrema qualitat -i la manifesta generositat- de l'atent i curiós lector que Brines sempre ha sigut.

La Universitat Politècnica de València nomena avui doctor honoris causa un dels nostres màxims poetes: un poeta que resumeix en ell la tradició i que la reconverteix i reactualitza en el que la tradició sempre és: modernitat. Un poeta, reconegut i admirat per les generacions anteriors a ell, per la seua pròpia i per totes les següents; un poeta que Carles Barral va saber definir com el que és: un clàssic vivent, un poeta, doncs, l'obra del qual ens emociona, ens il·lumina i ens acompanya; un poeta que ens ajuda en el més difícil de tots els quefers: en aquest estrany ofici que anomenem viure.

Jaime Siles

Laudatio per Pilar Roig

Excm. i Magnífic Rector,
Autoritats i representacions,
Claustre de la Universitat, professors, alumnes,
Senyores i senyors:

La Universitat Politècnica de València s'honra avui acollint al si de la família acadèmica el més important poeta viu de la nostra terra. Des d'aquest 4 d'octubre, Francisco Brines honra aquesta Universitat amb la vinculació del seu nom a la llista brillant dels seus doctors honoris causa.

L'homenatgem a ell, com es mereix qui va passar per les aules de les universitats de Deusto o de Salamanca, no sols gustosament sotmés a la disciplina de l'estudi en matèries diverses com l'economia, el dret, la filologia o la història, sinó urgit per la curiositat que l'ha acompanyat sempre, motivat pel plaer del coneixement, lliurat al rigor amb què analitza la història, l'art i sobretot la literatura, i proveït de la lucidesa i la independència de criteri que ha informat tant la seua tasca intel·lectual com la seua vida. Però, tot i que això és important, ho és més, i sobretot, la dimensió creadora de la seua poesia, la veu personal que ha anat construint des de l'amor a la vida i la consciència del seu trànsit, des de l'elegia i l'exaltació a un temps, sempre entossudit en una vigorosa meditació que no s'ha esforçat a cercar l'originalitat sinó que ha trobat l'originalitat des d'una honesta evolució d'aquesta mateixa veu. I entre les molt singulars veus d'una de les més esplèndides generacions poètiques espanyoles, la del 50, a la qual s'adscriuen Jaime Gil de Biedma, José Ángel Valente, Ángel González, José Manuel Caballero Bonald i Claudio Rodríguez, el seu fraternal amic (es va arribar a parlar de la generació Rodríguez-Brines) la veu inconfusible del poeta d'Oliva ha ressaltat pel seu to meditatiu i la fidelitat a una concreta visió del món. Una poesia en què la llum d'aquesta terra i el seu paisatge no han estat absents ni han sigut un mer escenari, sinó una conseqüència més del viure que comporta la poesia del nostre doctorand. Per això ha tornat a Elca, a Oliva, a la casa familiar, que és el territori d'una infància que bull en la poesia de Brines, com qui torna a la seua pàtria, aquesta pàtria que per a Rilke era la infància i que potser també ho és per al nostre poeta. En justícia, Oliva l'ha designat el seu fill predilecte, veí ara en aquella casa pairal del XIX, rodejada de tarongers, on creix l'obra del poeta, desperta la seua mirada fecunda, amb el record permanent d'allò que va ser l'amor.

I per subratllar l'alegria amb què aquesta Universitat Politècnica rep avui Brines, i la Universitat s'honra honrant-lo, ho fem en el marc de l'acte acadèmic per excel·lència que és l'obertura del curs 2001-2002. Personalment, m'alegre que a la solemnitat acadèmica de l'obertura de curs s'unisca la celebració que des d'aquest 4 d'octubre el nom de Francisco Brines quede vinculat a aquesta Universitat. També m'alegre de la casualitat que ell porte el nom del sant d'avui. Un dia Brines em va comentar que sant Francesc podria ser perfectament el patró dels poetes, home de la natura com va ser. No sé si els poetes són sempre gent tan senzilla i bondadosa com Francesc d'Assís, ni si necessiten patró, però el model no és roín. En qualsevol cas, la casualitat ens permet felicitar-lo també per la seua onomàstica en l'ambient familiar de la comunitat acadèmica.

Però, anècdotes a banda, és tan justificat i tan merescut aquest doctorat, ens enriqueix de tal manera la vinculació d'una sensibilitat com la de Brines a una universitat tan moderna com la nostra, que per a ningú no seria una dificultat la tasca de presentar-lo, i no ho és per a mi. Al contrari, agraïsc l'honor de poder fer-ho ara, amb modèstia però amb gran satisfacció, la satisfacció que els actes de justícia produeixen a tots els qui els protagonitzen.

I per tenir clar davant de quin creador ens trobem, res de millor que les paraules d'un dels més notables poetes joves valencians d'ara mateix, Carlos Marzal, pròxim a ell en la poesia i en l'amistat. Diu Marzal: "Gràcies a la seua peresa laboriosa de bon orfebre, Brines ha sabut portar a terme, amb exactitud verbal i amb profunditat de coneixement sobre la condició humana, el nombre il·limitat de poemes que a un autor li són concedits per l'atzar. Ha sabut escriure quan se li imposaven les paraules, i callar, per esperar alerta quan era necessari. Per això ha aconseguit, sense enrenou, sense tumults, una obra exemplar que deixa en els lectors la impressió de la justa mesura: rica, però sense caigudes de to, concentrada, però suficient. Aquesta justesa que és justícia envers els seus lectors, té el seu equivalent també en la troballa de la distància justa en l'establiment del lloc on ens parla, una de les més treballoses conquistes per a un escriptor. Un paratge tan pròxim com enigmàtic, tan a cau d'orella com d'ultratomba, prou íntim perquè sapiguem que es dirigeix a nosaltres en especial, i prou allunyat perquè no caiga en els patetismes sentimentals. Amb aquesta exactitud de la veu, que és un do vertader, Brines s'ha situat respecte a la realitat, ha pensat el món i ha escrit un de les cims de la poesia en espanyol del segle XX. El resultat d'aquesta mirada i d'aquest pensament consisteix en uns centenars de poemes que combinen amb tanta eficàcia la freda lucidesa atònita i la puresa del cant apassionat per la vida més plena que robem a la mateixa vida, els seus adeptes ens trobem amb l'autèntica recompensa de la poesia: aquest alegre desconsol que ens fa estimar el món amb una tranquil·la desesperació. Perquè algú, un poeta, l'ha estimat de la mateixa forma i ens ha transmés el testimoni del seu pas per aquest estrany lloc. Això és el que significa donar compliment a una vida en les paraules. Quan ocorre, ens amara un secret agraïment joiós per qui ho ha aconseguit, i ens felicitem per poder acompanyar-lo modestament en la seua aventura.

És impossible, en poques paraules, oferir una descripció tan exacta del valor de l'obra de Brines i dels seus èxits. Però en aquesta aventura poètica i vital de la qual Marzal parla, volem acompanyar-lo avui en aquesta Universitat, també modestament, amb aquesta investidura de doctor honoris causa. I per complir amb formalitat aquest encàrrec que la Universitat m'encomana i que tant m'honra, crec que és obligat tenir en compte la biografia de Brines. I és necessari esmentar la seua obra: recordar que el 1960 va publicar Las brasas i va rebre per aquest primer llibre el Premi Adonais de Poesia. O que el 1965 va publicar uns poemes historiconarratius amb el títol de Materia narrativa inexacta. No hem

d'oblidar dir que el 1966 el seu llibre reflexiu Palabras a la oscuridad va obtenir el Premi de la Crítica. Ni que el 1971 va escriure Aún no, un llibre que obriria camins nous que condueixen a una visió metafísica que plasma amb mestria en el seu llibre Insistencias en Luzbel, de 1977. Subratllaré en aquest itinerari biogràfic la publicació el 1986 d'El otoño de las rosas, Premi Nacional de Poesia, i de La última costa, el 1995, pel qual va obtenir el Premi Fastenrath de la Reial Acadèmia, institució de la qual ja és membre electe. Però va ser l'any 1999 quan es va publicar la seua obra poètica completa. I aquesta publicació va donar peu a la concessió del Premi Nacional de les Lletres Espanyoles amb el qual el Ministeri de Cultura reconeixia tota la seua trajectòria. Ja abans havia rebut el Premi de les Lletres Valencianes o el Pablo Iglesias.

Tanmateix, la nota biogràfica urgent, la que dóna notícia del que ha fet i per què és avui ací per a rebre els atributs del doctorat honoris causa, si bé ens remet al fonamental, l'obra, la lectura de la qual serà sempre el millor homenatge el poeta i el nostre millor profit, no parla de la influència certa de Brines en la millor poesia jove del nostre temps, ni d'un altre aspecte, que en l'àmbit de la universitat, entre joves alumnes i juntament amb els docents, té una especial significació: el seu atent seguiment de la poesia nova, el seu suport als més joves, aquesta generositat amb tots, però especialment amb els qui comencen, que ha subratllat el poeta valencià Vicente Gallego. Per a Gallego hi ha dues característiques que defineixen Brines "la curiositat i la generositat; una curiositat que el porta a interessar-se per aquesta aventura que és la vida en tots els seus vessants, del més estrictament intel·lectual fins al més estrictament humà, i que l'ha dut a convertir-se per coneixements i per suport, per afecte, en un vertader mestre de la més jove generació de poetes". I aquesta Universitat desitja avui el que no cal desitjar perquè forma part de la manera de ser de qui reconeixem com a mestre: que continue sent un estímul per als joves artistes, ja siguen poetes, literats, músics, pintors, escultors o arquitectes. El necessitem amb nosaltres per a escoltar les seues sàvies xarrades, per a acostar-nos a la poesia a través de la seua, per a aprendre en la seua proximitat a imbuir-nos de la curiositat plural de Brines, tan universitari en el sentit més essencial, en el sentit més pur i més noble del que representa aquesta institució. I la idea de l'home plural que és la que el novel·lista Fernando Delgado comentava a El País, a propòsit de l'ingrés de Brines a l'Acadèmia: subratllava el sentit de l'humor, el vitalisme de Brines, bromejava sobre la seua atenció als avanços de la ciència per a arribar a complir més de cent anys fresc com una cama-roja i deia que és un conversador que escolta atent -valor tan apreciable en aquest temps nostre- i perd el sentit del temps a l'hora de parlar de tot el que passa. "No s'escapen de la seua perícia -deia Delgado- ni el futbol ni la boxa, ni l'atletisme ni els bous. Tampoc les arts plàstiques. Acompanyar-lo a visitar un museu o una exposició és una experiència enriquidora, encara que comporte el risc de ser desallotjats pel bidell per tal de tancar la sala. La seua capacitat per a reflexionar sobre obres tan distintes com la de Julio López Hernández o la de Carmen Calvo donen idea de l'analista de l'art que hem perdut per la seua pròpia modèstia o per peresa. I si ens referim als seus assajos literaris, n'hi ha prou de llegir el gruixut volum editat per Pretextos -una editorial valenciana que constitueix un exemple de rigor i de bon gust que ens enorgulleix- per confirmar que a l'Acadèmia seurà un assagista original i lúcid. Això sí, qui llegisca aquest llibre desconeixerà els centenars de fitxes preparades per a qualsevol pròleg, ja extens, que dormen als seus calaixos sense haver donat lloc encara a altres llibres pendents". I acaba Delgado: "els seus companys d'Acadèmia tractaran, sobretot, amb un home -humil amb vertadera naturalitat, negat a qualsevol afectació- que comparteix coneixements amb la discreta saviesa de qui ha dedicat la vida a fer de la paraula vida. Caut, pudorós, mesurat, tan tranquil en la veu com en l'actitud, ha anat treballant la paraula exacta per a expressar l'emoció d'una experiència de vida agraïda".

Aquest és l'home, benvolguts amics, que avui aquesta Universitat investeix com a doctor honoris causa. Un títol, un honor que Brines agraeix. Però en cap cas un estímul, perquè Brines no necessita estímuls: la vanitat dels premis i els honors no és mai en ell motor per al seu compromís de vida amb la poesia, que és el do més gran que posseeix i la seua més gojosa compensació en la vida.

Així doncs, considerats i exposats tots aquests fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i encaridament pregue que la Universitat Politècnica de València atorgue i conferisca a l'excel·lentíssim senyor Francisco Brines, el suprem grau de doctor honoris causa.

Moltes gràcies.

Pilar Roig

València, 4 d'octubre de 2001


EMAS upv