Esta permanent inquietud, esta vocació dramàtica en contínua evolució només pot ser possible, només pot ser entesa, des d'una profunda coherència i honestedat personal i professional. A Amparo Rivelles, com a alguns altres actors i actrius, li devem el reconeixement pel rigor i la serietat amb què, insistentment, han abordat la tasca de fer present la força de la representació teatral, la força del símbol, de la imatge, la força comunicativa del gest, la força del llenguatge, de les paraules i dels silencis. Esta tradició teatral clàssica, molt fort a Espanya, ha pogut així mantindre's viva fins a l'actualitat.
Esta mateixa honestedat personal, la seua valentia en l'assumpció de nous àmbits i exigències va conduir a Amparo Rivelles a prolongar una breu estada a Mèxic al llarg de, aproximadament, vint-i-quatre anys. En eixe temps va continuar amb la seua activitat cinematogràfica treballant amb directors com Luis Alcoriza o Roberto Gavaldón en pel·lícules com a Presagio, La Madrastra o La playa vacía. La seua filmografia en esta època és molt extensa i potser serà també la menys coneguda pel públic a Espanya. A Mèxic va desenvolupar igualment una important activitat teatral, amb muntatges d'autors espanyols, com és el cas de La Casa de Bernarda Alba, sota la direcció de Gustavo Alatristre. Però, a més, en esta època Amparo va ampliar el seu llenguatge escènic amb el seu treball en diverses sèries escrites per a televisió, mostrant així novament la potència i versatilitat de la seua presència interpretativa.
La seua mestria en este mitjà es va plasmar en la gran acollida que va obtindre amb la seua participació en la sèrie de Televisió Espanyola Los gozos y las sombras, adaptació de la trilogia de Gonzalo Torrent Ballester, allà per 1981. Diuen els seus biògrafs que este èxit va impulsar, almenys professionalment, el seu tornada a Espanya. Siga així o no, o siga potser pel seu èxit en la representació teatral de l'obra Hay que deshacer la casa, de Sebastián Junyent i la seua posterior adaptació cinematogràfica a càrrec de José Lluïu García Sánchez, per la que se li va concedir el premi Goya, l'important és que Amparo Rivelles va decidir llavors continuar treballant entre nosaltres.
I ho va seguir continuar fent en tots els mitjans. Recordarem ací el seu treball en televisió, en inoblidables obres com El caso de la mujer asesinadita, de Mihura, o la seua interpretació de la senyora Paula, en La Regenta, de Clarí, dirigida per Méndez Leyte, en 1.994. Va seguir també treballant en cine, amb directors com José Sagristà, en Soldados de plomo, Josefina Molina, en Esquilache o Gerardo Vera en Una mujer bajo la lluvia. Però ha sigut en el teatre on Amparo Rivelles ha exercit el seu principal treball en l'escena en estos últims anys. Des d'obres tan clàssiques del repertori espanyol com poden ser Fuenteovejuna, El alcalde de Zalamea o La Celestina, fins a peces tan representatives del teatre modern, com són La loca de Chaillot, de Jean Giradoux, o Passeando a 'Miss' Daisy, d'Alfred Uhry, per citar tan sols dos dels seus treballs més recents, Amparo ha abordat en este temps tot tipus d'obres i treballat amb directors teatrals de l'envergadura d'Adolfo Marsillach, Luis Olmos o Juan Carlos Pérez de la Font.
En definitiva, i este esta ha sigut la intenció amb què he exposat estes limitades notes biogràfiques, estem davant de tota una vida dedicada al Teatre. Una vida difícil, la d'Amparo, perquè difícils van ser els temps en què va haver de viure-la, i difícil era mantindre viva la tradició escènica que va conéixer des de la seua infància. La coherència, el rigor interpretatiu, la serietat en la transmissió del teatre clàssic han sigut una constant en l'evolució artística d'Amparo Rivelles. Ha sigut esta una evolució valenta, decidida i audaç, que li ha permés, en suma, deixar l'empremta del seu talent interpretatiu en múltiples escenes, circumstàncies, temps i llocs. Esta empremta serà, ja ho és, indeleble.
I, per això mateix, la Universitat obri amb este acte les seues portes a Amparo Rivelles. Vol testimoniar amb això que coneix i valora el seu esforç per mantindre viva la tradició escènica al nostre país en esta la nostra història recent. Al distingir-la amb esta investidura estem honrant al Teatre en si mateix, en les seues més clares essències i tradicions, a l'Art escènic, en definitiva. I també, està afermant la Universitat el seu compromís, el de sempre, amb un dels més importants valors sobre els quals es fonamenta la nostra cultura contemporània. Que servisca llavors este acte perquè la presència viva del Teatre se'ns mostre cada vegada més pròxima.
Així, considerats i exposats tots estos fets, digníssimes autoritats i claustrals, sol·licite amb tota consideració i encaridament prec que s'atorgue i conferisca a l'Excma. Sra. Senyora Amparo Rivelles el suprem grau de Doctora Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València.
