 |
(Pujada a la font del berro; gratitut Francisco Muria).
Durant el segle XVII es va estendre per les terres valencianes, com una autèntica plaga, el bandolerisme. Les causes que motivaren la proliferació d'aquest grups de persones al marge de la llei són molt diverses : criminals comuns que fugien de la justícia, moriscos que no havien volgut acceptar el decret d'expulsió, la misèria que espentava el més humils a procurar-se mitjans de subsistència, les disputes entre els senyors que armaven gent per solventar les seues rivalitats i les de les seues famílies.
|
Conten que el capvespre d'un rigorós dia d'hivern, dos viatgers anaven amb presses de Morvedre a Puçol pel camí de València perquè la nit ja queia i havien sentit dir que aquestes terres no eren molt segures per la presència de colles de bandolers. Muntats sobre les mules guaitaven a dreta i esquerra intentant penetrar amb les mirades en la foscor del capvespre, que es feia més sobrecollidor per l'ombra que projectava l'enorme mole de la muntanya Negra en tapar els últims rajos de sol. La preocupació els mantenia en silenci i només de tant en tant algú dels dos gosava de fer algun comentari, no tant per a parlar amb el company com per a intentar allunyar la por que la proximitat de la nit fa present en totes les persones que són en llocs no coneguts.
- Sembla que aquesta nit farà fred i encara no veiem els hostalets de Puçol.
De sobte, i sense saber d'on havien sorgit, es van veure envoltats de deus o dotze persones a cavall que els van amenaçar amb espases, navalles i armes de foc. No tingueren temps ni d'adonar-se de la seua presència i ja els havien fet baixar de les bèsties a força de crits i algunes espentes. Els dos viatgers, aterrits, pensaven ja en la mort immediata quan van escoltar una estranya veu que els va dir :
- Poseu en aquest barret els diners que porteu a la bossa i qualsevol altre objecte de valor que tingueu. No intenteu amagar res o la vostra presència en el món dels vius haurà arribat a la fi.
Els viatgers van obeir sense dubtar, encara que alguna moneda els va caure a terra pel tremolor de les mans i immediatament es van agenollar per implorar clemència a qui semblava el cap de la colla. Ni els hi va donar temps, perquè aquell grup de gent va desaparèixer tal i com se'ls va engolir en un tres i no res deixant-los absolutament bocabadats i sense acabar de saber com s'havien produït els fets.
- Ja ens ho van advertir a Morvedre quan empreníem camí : "Puçol, passa'l amb sol". Ai! Si haguérem fet cas no ens trobaríem en la situació en què ens troben! - va lamentar-se un dels viatgers.
- Deixa de queixar-te - va contestar el seu acompanyant -. Anem-nos-en com més prompte millor, no siga cosa que baixe el feram de la muntanya i no acaben ací les nostres desgràcies.
Després d'una estona caminant, arribaren als hostalets que es trobaven a l'entrada de Puçol. Entraren en el primer que van topetar i contaren la seua aventura als qui s'hi trobaven.
- Encara heu tingut sort que podeu contar-ho - digué l'hostaler mentre els servia de beure -. És més freqüent que aquest bandolers a més de robar les mercaderies i endur-se els carruatges i les bèsties, acabe matant els viatgers.
- I no hi ha manera d'acabar amb ells ? - preguntà un hoste que estava escoltant la història.
- Ja ho han intentat, però no hi ha qui puga fer-se amb ells - prosseguí l'hostaler -. Més d'una vegada han eixit els homes de la justícia a perseguir-los però tard o d'hora han perdut el rastre. Coneixen cada pam del terreny, els camins de la muntanya són per a ells com els carrers del poble per a nosaltres, saben on es troba cada amagatall i fins i tot, aprofitant algun congost, han parat una emboscada als soldats i els han fet fugir ocasionant-los d'un ferit.
- I ningú no sap on es troba el seu campament? - preguntà un altre hoste.
- Ningú. Només una vegada un pastor contà que, per casualitat, va veure com la colla de bandolers entrava en una cova que hi ha darrere de Sant Esperit i, en anar-se'n va atrevir a entrar i comprovà que allò era un laberint de passadissos. Des d'aquell dia la gent li ha posat el nom de cova dels Lladres i ningú no gosa d'acostar-s'hi.
- Sembla cosa de les forces de l'infern - va dir un dels viatgers.
- Han de saber que la gent anomena barranc del Diable al lloc on vostès han estat assaltats i per on els bandolers apareixen i desapareixen - afegí l'hostaler.
- Doncs no tenia veu de diable el cap dels que ens ha assaltat, sinó fina i aguda, com de dona - matisà l'altre viatger.
- Això confirma el que es comenta per aquestes terres - s'afanya a continuar l'hostaler. Diuen que el misteriós personatge que dirigeix totes les accions d'aquesta partida de lladres és una dona. Maria Calderón, actriu coneguda amb el nom de la Calderona. Diuen també que fou l'amant del nostre senyor, el rei Felip IV, del qual ha tingut un fill i una filla, però que va entrar en amors amb un duc, important personatge de la cort. Sembla que l'esmentada senyora va visitar el duc mentre aquest residia a València. El rei, gelós, ordenà recloure-la en un convent i, per evitar que la tancaren, el duc la va enviar amb un grup d'homes de la seua confiança a refugiar-se a les muntanyes de la nostra comarca. Amb el pas del temps aquest grup de gent ha esdevingut la banda de saltejadors que vosaltres heu tingut la desgràcia de sofrir.
 |
Tanta fou la fama de la bandolera que a partir d'aleshores aquesta serra s'anomena la Calderona. I eren tan habituals els atracaments que el habitants del Camp de Morvedre encara diuen, quan són víctimes d'algun abús econòmic : "A robar a la Calderona".
