•  I
• a · A  I
• Accessibilitat  I
• Mapa web  I
• Cercar  I
• Directori

• ::  Sign in :: 

39 matrícules d'honor li van valdre, al seu moment, el Premi Nacional al Millor Expedient. Màster i doctorada per la UPV, aquesta amant de les matemàtiques i del mar, que segueix vinculada a la nostra Universitat, és feliç combinant investigació i docència. Compromesa amb la millora social, i reconeguda amb guardons com el Vicent Caselles de la Reial Societat Matemàtica Espanyola, Marina Murillo (Cadis, 1987), ha sigut seleccionada per El Mundo com una de les ments joves claus per al futur del país.

- Com se sent una quan l'assenyalen com una de les ments que marcarà el futur d'Espanya?

- (Somriu) Un poc aclaparada, la veritat, perquè tampoc em considere jo un referent de res. Però és clar, és un orgull i un privilegi... i també fa que em senta amb una mica de responsabilitat.

- És que, a més, eres dona, investigadora, has aconseguit accedir a l'ensenyament públic, romandre treballant a Espanya... Eres la demostració que tot es pot dur endavant; quina és la següent barrera a superar?

- Jo sempre dic que treballant, amb una mica de sort, al final s'acaben aconseguint les coses. La meua meta és poder continuar en la universitat espanyola, assentar-me, perquè encara no tinc la plaça fixa, i continuar desenvolupant la investigació al meu país. I a nivell professional, com a matemàtica, l'assoliment amb el qual somie seria poder resoldre algun problema dels que fa molts anys que romanen sense haver sigut resolts, els anomenats problemes del mil·lenni.

- Que són problemes ja definits, no?

- Sí, sí, estan completament definits. Ací el problema és que no n'hi ha cap que es trobe especialment pròxim a la meua àrea d'investigació... A veure, jo això ho veig com un somni. No em veig capacitada per a fer-ho realitat... Però bo, jo crec que per a qualsevol matemàtic seria la culminació de la seua carrera.

- Bé, però si ja saps que no estan especialment vinculats a la teua àrea d'estudi és que ja els has mirats.

- Sí, per descomptat, és clar. Crec que qualsevol matemàtic ho ha fet alguna vegada (somriu de nou), però bo, si fa tants anys que estan pendents de resoldre, per alguna cosa serà...

- Canviant de tema, a Espanya sobren talent i capacitat investigadora i falten recursos?

- Sí, totalment. Hi ha una falta d'inversió per part de les autoritats polítiques, del govern, en I+D. Crec que ací es forma gent excel·lent que, com a conseqüència de les males condicions econòmiques, de la poca inversió que hi ha ací, se'n va i, desgraciadament, acaba desenvolupant tota la investigació fora. A mi em diuen, "i com és que no te'n vas fora, si podries guanyar molt més i les condicions són molt millors?", i jo crec que tots hauríem de canviar aquesta mentalitat, en el sentit de voler quedar-nos, i que la gent bona torne. L'avanç del país va totalment lligat al de la investigació, a tots els nivells.

- És un plantejament, el teu, fet des d'un prisma de responsabilitat, més pensant en allò col·lectiu que en allò individual... No estàs prioritzant l'economia.

- No, no, ja et dic que si prioritzara els diners no estaria en una universitat espanyola. Així de clar. En una empresa, fins i tot a Espanya, de segur que guanyaria més en un departament d'I+D. I fora, fins i tot en les universitats. El problema és que, per a començar, no hi ha moltes opcions per a investigar a Espanya, i després, les que hi ha, no estan ben pagades. Llavors, al final el talent acaba anant-se'n. Jo crec que és problema social, polític...

- En aquest sentit, va tenir molt de ressò el gest de no saludar Wert, el llavors ministre d'Educació, en recollir el teu Premi Nacional de Fi de Carrera com a llicenciada en Matemàtiques el 2013. Estava pensat o va ser espontani?

- No, no, va ser totalment espontani. Bé, jo no sé si algun dels premiats ho tenia pensat ja per endavant. Crec que no. Jo no vaig ser la primera. La primera xica que ho va fer, d'alguna manera, no sé, almenys a mi em va animar a fer-ho també. Era una situació privilegiada la que teníem nosaltres, perquè érem els millors expedients d'Espanya de totes les titulacions, estàvem rebent un premi i era l'època de les majors retallades en educació, en beques, en investigació; era un moment de plena crisi, i va ser, almenys per part meua, una manera de dir "ostres!, encara que estem ací en una situació privilegiada, que quede clar que jo no estic d'acord amb el que s'està fent, ni participe de les polítiques que s'estan duent a terme". Es va fer molt de bombo d'allò i bo, les protestes mai són educades, però tampoc va ser un gest supermaleducat. Simplement jo li vaig negar la salutació intentant mostrar-li que no estava d'acord amb les polítiques que estaven fent. Després sí que és cert que va tenir molta repercussió...

- En anteriors entrevistes has comentat que la solució passa per una regeneració política. La creus possible realment o és una aspiració perquè ja, si no, anem malament...?

- Jo vull pensar que és possible. Els últims esdeveniments no em mostren això, però en fi, vull dir que no sé si el que ve és millor o pitjor, no ho sé... El que sí que crec és que ha de produir-se aquesta regeneració. Últimament sí que he vist algun xicotet avanç, almenys en temes que em toquen a mi. En investigació i educació s'ha anat fent, o es pretenia fer, perquè ja no sé si es durà a terme, la realització de determinades mesures que podien afavorir la universitat pública, que crec que està una mica maltractada, quan s'hauria de veure la importància que té i no es veu. I sobretot, ho repetisc molt, l'I+D. La riquesa d'un país va lligada a això, i quan ens conscienciem d'això, anirem cap avant.

- I què pot fer-se per a convèncer l'administració que destine majors recursos a aquesta partida?

- Uf! (esbufega). No ho sé, no ho sé... Si no, ja hauria arreglat jo el país (riu). Però crec que és molt important la conscienciació. I ja no parle només d'educació i investigació, que és el meu àmbit. Parle també de sanitat i molts altres aspectes.

- Com pot ser que, amb 34 facultats de Matemàtiques a Espanya falten 300 professionals del sector només en secundària?

- En realitat, és fàcil d'entendre. Les matemàtiques, des de fora (fins i tot quan jo vaig començar la carrera pensava el mateix), es creu que només serveixen per a fer classe. I no és veritat. Les matemàtiques, i més en els últims temps, estan presents en moltíssims àmbits... En la banca, en l'empresa, en programació, dades massives, meteorologia... Hi ha tantíssimes eixides... Després sí, també està la possibilitat de la docència, però és clar, la gent s'està decantant en general per altres opcions, no sé si millor pagades o més reconegudes. Per a mi, els professors de secundària, i les professores, mereixen tota la meua admiració. Són herois, i heroïnes. Perquè l'educació secundària és complicada, la gent està optant per altres eixides i al final estan cobrint aquests llocs gent que no és matemàtica. I això, a la llarga, també pot ser un problema.

- Quan t'adones que t'apassionen les matemàtiques?

- A mi, des de xicoteta, sempre m'han agradat les ciències, i en particular les matemàtiques. Ho tenia bastant clar. És cert que en l'última època abans de triar la carrera, química també m'agradava molt, però sempre m'han tirat més les matemàtiques. Crec que, en el fons, sempre ho vaig tenir clar.

- Va influir la professió de ta mare?

- Sí, sí. És mestra. La docència sempre m'ha agradat, i crec que em ve per ella. Totalment. I també m'agrada molt la investigació, per la qual cosa el lloc ideal per a mi és la universitat, perquè d'alguna manera puc conjuminar totes dues coses. En una empresa potser podria investigar, però no fer classe, i a l'inrevés en un institut.

- Es combinen bé a la universitat? Perquè no sembla senzill equilibrar-les. La sensació és que sempre es prioritza una d'aquestes. Canviaries alguna cosa en aquest aspecte?

- És cert que això ocorre, que hi ha gent a qui li agrada investigar i no fer classe, i hi ha grans docents que no investiguen. A mi, com m'agraden molt les dues, ho porte bé. La docència em serveix una mica per a desconnectar de la investigació. Quan no m'ix alguna cosa, me'n vaig a classe i és com que em buide, saps? Et relaciones amb els alumnes i fins se t'aclareixen les idees. Fins i tot et vénen algunes que abans no t'eixien. Però sí, potser a la universitat es podria crear una figura més investigadora, diferenciar d'alguna manera el perfil més docent i el més investigador, però això va per a llarg. Que es fera un canvi tan important a nivell universitari portaria el seu temps, però podria ser bo per a aquelles persones que es decanten més per una que per l'altra.

- Quins records tens del teu pas per la UPV?

- Molt bons, molt bons... Allí vaig cursar el màster, després em vaig quedar fent el doctorat, i continue mantenint el contacte amb la gent. De fet, el meu grup d'investigació es troba a la UPV, continue treballant amb ells i hi vaig bastant sovint. Ara faré la rosca (riu), però la veritat és que és molt bona universitat. Sincerament, m'encanta.

- I en el futur a mitjà termini, on et veus?, quines són les teues pròximes metes?

- M'agradaria avançar més en les línies d'investigació en què estic treballant. No sé si això podria comportar grans progressos, perquè jo sóc matemàtica teòrica i els resultats importants de la seua aplicació, per a veure'ls, potser poden passar 100 anys. Això, a nivell d'investigació, i quant a l'àmbit personal, m'agradaria assentar-me a la universitat, que crec que ja va sent hora (somriu de nou), i així poder continuar investigant, viatjant, fent estades d'investigació, formant-me amb una altra gent, i continuar fent classe, que no vull deixar de fer-ho.

- Què diries a les xiquetes i xiquets, i als adolescents, que veuen en les matemàtiques un os?

- El problema d'això sol venir des de xicotets, perquè en algun cas no s'ha ensenyat bé, o ha calat aquella falsa creença que les matemàtiques són horroroses i d'altres. Jo crec que, si s'ensenyen bé, les matemàtiques són molt boniques, però si no, són difícils. Jo faig classe a enginyers i molts no poden ni veure-les. A ells, fer-los canviar ara la visió és complicat. No obstant això, quan els expliques que han d'entendre les coses i no memoritzar-les, i sobretot, els mostres que això que estan veient serveix per a alguna cosa, va millor. És important que vegen la utilitat de les matemàtiques, que estan presents en molts àmbits. Això els ajuda a fer que els vagen agradant una miqueta més. Cal comprendre-les i per això són un poc més difícils que altres assignatures en què se sobreviu memoritzant, però una vegada s'entenen, les matemàtiques són increïbles.

- Apassionada de les matemàtiques, però, pel que veig mirant la teua trajectòria (Cadis, València, Castelló...) també del mar, no?

- I Bilbao, que també vaig estar allí un temps. Sí, sí, he donat voltes per molts llocs, però tots amb costa. És fonamental per a mi. El clima i el mar. Això sí, em tira moltíssim. M'encanten les matemàtiques... el mar i la platja (somriu de nou).

- Doncs a continuar gaudint de tot això, Marina. Moltíssimes gràcies.

- Igualment. Un plaer.