Com podia, entre el fang, encara

persistir l’aigua fina?, com podia

alenar la rosada, entre els teus pits

enmig de tanta mort? —país sense geranis,

país d’obscurs bolets—; persistia

la rosada clara, el gebre,

i entre condemnatset cercava,

i resplendies dels mugronsal cove

dels malucs, jo m’hi enfonyavai tu,

per cas, filla de Lenin i David,

eres el silenci més sucós, la boca

més àvida entre flassades brutes,

i al bosc cruixien els gallets, mines,

percutors, passes de ferro;

entre flassades brutes el teu ventre

de nina, els teus ulls d’anet,

eres la vida, la pausa entre navalles,

baionetes,

eres la venjança de la cendra,

érem la primavera tres hores

cada nit d’hivern, companys de bosc,

amants resplendents a cada torn

de guàrdia, un regne de vi insòlit,

com un miracle dins aquella sopa

amarga i clara, aquell pa agre

i dur, el pa d’orfes, de números

tatuats al canell, d’estrelles roges,

d’estrelles de David, de totes

les estrelles de la nit; tot a la teva

boca àvida, cuixes d’adolescent, companys

de bosc, de guàrdia insomne;

com es dirien els nostres fills no nats?

quina llet teva no beurien mai?

Aquells mugrons que et creixien

entre les meves dents, quines altres boques

blaves de fred alletarien?; no hi pensàvem,

qui pot pensar entre besades, qui pot pensar en fills

d’ulls fondos a un bosc de filferro?

Qui en cendres? Qui en demà? Qui en rialles?

Qui en sang fèrtil? Sols en vi de somni,

vicari, en hores comptades, en no-res,

l’espessa, la sorda, la boja joia

de l’instant que ens regalava una nit

que sempre feia massa, massa via.

           

(De Via bàltica, 2012)

 

 

 

 

Era el maig llavors, podria

anomenar desenes de maigs

en la memòria, tots serien

iguals, tots diferents al seu estil,

cada maig és molt seu,

com ho podria dir?, els solcs

ja estan fets, la sort ja està

quasi traçada, les collites

resen per una pluja ferma, un sol

benigne, un aire assenyat i humit:

que l’asfalt sigui magre i llunyà,

que els lladres robin a ciutats remotes,

que els assassins facin la seva feina

amb seny, enfora,

—sempre hi ha un dimoni més fort

que el nostre, més eficient—;

que els vells reviscolin

amb el pol·len, somiant estius

de síndries, els cossos dels néts

daurats i com de marbre,

incendiats i com de marbre ros.

 

       (De Via bàltica, 2012)