Aconseguim trobar el que cerquem o a qui cerquem? Encuentra tu playa bajo el adoquín planteja aquesta temàtica; per aquest motiu tracta de les utopies i de les distopies, de les persones que tenen trobades joioses i de les que només aconsegueixen desacords.
Situades en temps i espais diferents, i en registres narratius diferents, les tres obres que componen aquest muntatge comparteixen realitat i ficció, movent-se en espais possibles i impossibles. La primera peça, resultat del treball de creació col·lectiva efectuat pels membres de l'Aula, succeeix en l'actualitat, dins d’un cibercafè al qual acudeixen gents solitàries que bussegen per fòrums d'Internet amb la intenció de trobar a aquell algú amb qui compartir la seua més o menys mesquina vida. Però una vegada Conecta2, la sort ja ha estat tirada.
Encara que La máquina de sumar [The Adding Machine], del dramaturg nord-americà Elmer Rice, figura representativa de l'expressionisme als Estats Units, s'estrenà el 1923, l'obra que veiem en escena és intemporal, com ho són els personatges que la narren. La peça ens mostra la vida del Sr. Cero, un oficinista que fa molt de temps que treballa en la mateixa empresa mentre espera, any rere any, un augment de sou i una promoció que mai arriben. Daisy està treballant tot aquest temps al costat d'ell. És evident que l’estima, però Cero no se n'adona, ja que només pensa en el seu fracassat matrimoni i fantasieja amb la idea de ser-li infidel a la dona. Adaptació lliure de l'obra teatral de Rice, la present producció incideix en el que esperen cadascun dels personatges. Mentre que Cero només vol ser valorat i guanyar més diners, Daisy espera aconseguir l'amor impossible.
Lubines, adaptació lliure d'un conte de José María Merino, ens transporta al segle XXIII, a un món distòpic en el qual la quasi totalitat d'espècies animals ha desaparegut i amb un planeta, la Terra, que no pot alimentar els milions d'éssers que alberga. L'enginyeria genètica treballa sense parar per aconseguir espècies que puguen satisfer les necessitats de la població i, segons sembla, acaben aconseguint-ne una. No obstant això, i atès que el temps no és un concepte lineal ni absolut, comprovem que hi ha grups humans que resideixen en diferents coordenades temporals. Algunes societats, que viuen en llocs allunyats, han aconseguit mantenir un estil de vida propi. En l'obra es pot comprovar com, a causa dels anomenats lubines, aquestes dues formes de vida col·lideixen i es provoquen transformacions en ambdues parts.