Parlar de l'aigua a València és parlar de passió i controvèrsia. És part del nostre bagatge popular i per això, sobretot els usuaris de sempre, els regants, coneixen, o creuen conéixer, el tema. Tots tenen la seua opinió, una opinió basada en la tradició i orientada en la defensa dels seus interessos. I tots tenen la seua part de raó. Com que els criteris depenen de l'òptica d'anàlisi, la controvèrsia resulta inevitable, sobretot en èpoques de sequera, en què el recurs no aconsegueix satisfer les necessitats totalment. Al compàs del creixement d'aquestes, aquella -la controvèrsia- fa el mateix.
L'aigua és, cal que ho siga, un bé públic. I perquè pertany a una societat cada vegada més plural, pot ser contemplada des de quatre òptiques diferents. L'economia és el primer vessant d'anàlisi. Com que l'aigua és un recurs limitat i necessari en tota activitat humana, agrícola, urbana, industrial o d'oci, aquestes competeixen entre si i es creen fortes tensions que li atorguen el caràcter de bé econòmic. Però, atés que no hi ha vida sense aigua, l'economia no pot ignorar el caràcter social que té. Com que els polítics representen la societat, l'aigua és també política, i aquesta constitueix la segona de les òptiques.
Alhora, l'aigua és part fonamental del medi ambient, i per això ha de manejar-se de manera sostenible: l'ús d'aquesta no pot significar degradació. S'han de considerar els impactes ambientals derivats, i la previsió d'aquests constitueixen la tercera de les òptiques. Totes tres han sigut conseqüència del desenvolupament enginyer que, en el seu caminar, les ha anat generant. I en ser l'enginyeria la causa, que no l'efecte, la importància és més gran. Primera en el temps, gràcies a l'enginyeria podem guardar l'aigua que sobra en les èpoques de vaques grasses per a usar-la quan falte. També som capaços de portar-la des d'on abunda fins on escasseja. I, en fi, podem gaudir, mai millor dit, d'aquesta benedicció del cel, en qualsevol temps i lloc.
L'aigua en l'antiguitat es va considerar una deïtat, creença, quan no un poder associat a un déu específic. I va ser enginyeria perquè, com s'explica sense aquesta llegats tan meravellosos com l'aqüeducte de Segòvia, o el complex sistema de transport d'aigua a la Roma imperial? Més de 13 metres cúbics per segon es van arribar a trasbalsar. Però hem dit que també va ser creença, perquè si no ho haguera sigut, com es pot explicar el pas del mar Roig pels hebreus en la seua fugida d'Egipte? Amb tot, aquest conegut fet bíblic ha sigut associat a l'explosió del volcà de Santorini, ocorreguda el 2n mil·lenni aC, fenomen que acreditaria el mite de l'Atlàntida que va arreplegar Plató i que Falla va somiar orquestrar. I, en fi, va ser deïtat en moltes de les antigues cultures. La més coneguda, possiblement, la del Nil. Les periòdiques crescudes d'aquest riu, excepcionalment regulars, van crear una fructífera agricultura d'immersió.
Enginyeria i societat han anat sempre lligades a l'aigua perquè el desenvolupament s'ha basat en la construcció de grans obres la realització de les quals ha comportat coordinar un nombre de treballadors imponent. Els primers embassaments es van construir fa més de 6.000 anys. L'ús, el manteniment, la protecció i l'eventual reparació d'aquestes grans obres requerien un mínim d'entesa, quan no de disciplina. Des de sempre hi ha hagut, doncs, necessitat d'articular un poder polític i unes regles de joc suportades per un poder judicial amb capacitat per a fer-les complir. No és, per tant, ges estrany que el mateix codi d'Hammourabi, 1.800 anys aC, dedicara set articles a l'aigua. I fins avui l'aigua de l'horta de València ha sigut regulada pel seu mil·lenari Tribunal.
L'enginyeria ha fet possible que l'aigua arribe fins on fa sols unes poques dècades era impensable que arribara. Això l'ha convertida en un bé econòmic que ha de ser usat de manera racional. I havent anat el desenvolupament en alguna ocasió més enllà d'on calia, com a necessari contrapunt i de manera natural, ha emergit el concepte de sostenibilitat.
L'aigua s'emmarca, doncs, en un hiperplà de quatre dimensions en què l'eix enginyer ha actuat com un potent motor que ha generat l'aparició dels altres vessants, el social, l'econòmic i el mediambiental. Per això, i per haver fet possible l'ús i el gaudi de l'aigua, la societat necessita la seua enginyeria. I aquesta afirmació, vàlida a qualsevol lloc del món, assoleix plena significació a la nostra Comunitat Valenciana.
Parlem doncs, atesa la sempiterna importància que té, de l'enginyeria de l'aigua i pensem en un dels principals ingredients d'aquesta, l'estudi del moviment. El domini d'aquest moviment ens permet transportar-la, en qualsevol condició, i fins i tot controlar-la quan els núvols han sigut excessivament generosos amb la terra. I si, com dic, parlem del moviment de l'aigua i del coneixement d'aquesta, un nom brilla en el panorama internacional amb llum pròpia: Hanif M. Chaudhry.
El professor Chaudhry fa els estudis de doctorat al Canadà, a la Universitat de British Columbia. S'inicia en el camp de les conduccions hidràuliques a pressió i el seu tema de tesi és l'estudi de la ressonància hidràulica. Finalitza el seu doctorat l'any 1970 i el seu treball li obri les portes de la indústria hidroelèctrica del Canadà, a la qual s'incorpora aquell mateix any. En el període 1972-1979 treballa per a l'entitat nacional de l'energia. A través de la seua International Power and Engineering Consultoria intervé en el disseny i l'anàlisi dels grans projectes internacionals. Els fruits dels seus estudis i experiències es plasmen, el 1979, en el llibre Applied hydraulic transients , obra que el va a projectar amb força fins al més alt de la comunitat científica internacional. Fins i tot traduït al xinés, veu, el 1987, una segona edició, avui ja esgotada. Per tal de significar la innegable transcendència d'aquesta obra només cal dir que, en el seu tema, és l'obra més referenciada internacionalment.
