Luis Giménez Lorente

Excm. i Mgfc. Sr. rector.
Excmes. I Il·lmes. Autoritats.
Claustrals d'aquesta Universitat.
Sres. i Srs.

La Universitat Politècnica de València és una Institució jove que va començar el seu camí en 1968 com a Institut Politècnic, va accedir en 1971 a la categoria d'Universitat i a molt alt preu de dedicació i estudi ha aconseguit el lloc de prestigi que hui ocupa entre les seues homònimes. Conscient i zelosa d'això i que el grau de Doctor Honoris Causa és el màxim guardó que pot conferir, va esperar vint anys fins a decidir en 1988 la primera investidura en l'egrègia figura del Mestre Joaquín Rodrigo.

L'Enginyeria Cartogràfica d'esta Universitat s'ha esforçat en no desdir de l'entorn acadèmic nacional i internacional que li rodeja i tal vegada ho haja aconseguit. Altres han de jutjar-ho si així fora. En la mateixa línia descrita esta és la primera vegada que ens hem atrevit a proposar, i hem tingut l'honor de ser escoltats, l'ampliació del brillant i reduït llistat que ha seguit l'immortal músic saguntí amb un nou nom: Luis Giménez Lorente, alt erudit valencià de curiositat renaixentista, farmacèutic, cartògraf, mapista i mecenes.

El seu currículum científic i investigador és tan admirable com ampli.Comprén camps tan dispars com el cultiu hidropónico del safrà, l'Òptica Oftàlmica, l'Audiometría, la Isotopia Radioactiva, que va culminar,associat amb el Dr. Severino Pérez Maldestre, amb l'obertura a València del segon gabinet d'Espanya de diagnòstic amb radioisòtops Fòsfor 32 i Iode 131 en 1954, i molts altres sabers més impossibles de desenvolupar en este acte sense abusar en excés de la paciència de Vostés. No em detinc perquè, i tampoc ho faig en l'enumeració dels diversos i rellevants càrrecs que ha exercit en el seu exercici professional de llicenciat en Farmàcia. Ni ho faré tampoc en el seu molt valuós treball d'investigador en la Història de la Farmàcia, recopilant i estudiant totes la farmacopees des que Felipe V va ordenar la seua obligatorietat en les apotecaries d'Espanya, i localitzant a Palma de Mallorca un exemplar molt deteriorat, que va restaurar amb sol·licitud i eficiència, de la raríssima Officina Medicamentorum , farmacopea valenciana de 1601.

Sent suficient el que antecedix per a fer-li mereixedor de qualsevol distinció acadèmica, hui s'ha de ressaltar el seu mig segle d'excepcional dedicació científica i investigadora relacionada amb l'Enginyeria Cartogràfica i les seues Ciències afins.

Va ser una feliç circumstància que en 1956 el Dr. Luis Alemany Vich, important bibliòfil i company de professió, li regalara el seu primer mapa, iniciant-li en l'estudi, investigació i col·leccionisme de la Cartografia Històrica. Allí va començar la seua activitat que ha arribat fins hui sense solució de continuïtat aconseguint la situació de privilegi que pels seus propis mèrits i èxits nostre nou Doctor ocupa, de tal manera que no és possible abordar un estudi seriós de la Cartografia Històrica Valenciana sense consultar i tindre molt en compte l'aportació del seu treball i, sobretot, de la seua col·lecció.

D'acord amb el Prof. Dr. Alfredo Faus Prieto, el terme "Cartografia", i per tant "cartògraf", és modern, havent-se utilitzat per primera vegada per Manuel Francisco de Fangs, Vescomte de Santarem, en l'any 1841. I en l'actualitat s'usa amb un significat diferent del que ell li va donar, que es referia exclusivament a l'estudi de mapes antics com a documents històrics. El substantiu anterior era "Mapista", d'accepció més àmplia, que incloïa, segons Dainville "...a què construïx mapes i ocasionalment els comenta més que aquell que descriu la terra en forma de discurs...".

Sent una matèria opinable, m'atrevisc a tirar el meu quart a espases, recordant i venint com de motle l'opinió que més d'una vegada vaig sentir de llavis del Prof. Francisco Vázquez Maure, d'inesborrable record per a qualsevol professional o estudiós de l'Enginyeria Cartogràfica i la seua Història. S'expressava, amb una certa punta de queixa tal vegada motivada per alguna ingratitud o incomprensió recent, encara no del tot cicatritzada, en termes com: "És precís que trobem un nom que ens distingisca i definisca als que treballem amb mapes, elaborem i estudiem mapes i, amb una component humanística, romàntica i altruista que al meu entendre no es troba tan estesa en altres professions, vivim en definitiva per i per als mapes". Així es definia i molt encertadament a si mateix, per extensió a molts més i per descomptat, a Luis Giménez Lorente. A tots jo els enquadraria en l'accepció de mapistas eminents.

Cal dir que precisament ara és tema de candent actualitat en la convergència acadèmica amb Europa la denominació del títol comú que albergarà la nostra especialitat. En això juga un paper de lideratge esta Universitat, triada oficialment entre la resta de les espanyoles. No és ociosa per tant la reflexió.I s'ha de tindre present la difusió en el món anglosaxó del verb "to Map" i el seu gerundi amb accepció sustantivizada "mapping", i l'estés ús a Hispanoamèrica de les paraules "mapear" i "mapeo", que de totes maneres poden considerar-se anglicismes.

Així, Luis Giménez Lorente resulta ser un Mapiste Valencià internacionalment destacat, continuador i estudiós sobretot de l'art i la ciència dels seus homònims riberencs del Mare Nostrum al llarg de l'espai i del temps, que van començar en la "Carta Pisana" del segle XIII, conservada en la Biblioteca Nacional de París, i van continuar, a vegades en verdaderes sagues familiars, focalitzats en els ports més actius del Mediterrani Occidental, com Gènova, Nàpols, Messina, Marsella, Mallorca, Barcelona i València. El seu nom, en la seua dedicació a la investigació històrica, seguix dignament el solc dels Cresques, Vallseca, Tosca, Dulcert, Oliva, Maciá de Viladestes, Rossell, Martines, Teixeira, d'eufonia tan familiar, i als Vesconte, Vespucci, Pizzigano, Beccario, Cantelli, Desceliers, Cossin, Li Vasseur, Guerard , i tants altres.....

En estret resum destaquem de l'àmplia producció científica de Luis Giménez Lorente en més de cinquanta anys d'incessant activitat "La Cartografia Valenciana en els segles XVI, XVII i XVIII", carpeta i estudi de deu mapes, en 1984. L'estudi i Mapa "Li Regne de Valenza e diMurcia", de Giacomo Cantelli (1696), en 1986. I "Un portolà de 1570", en la revista anglesa de difusió mundial que Edita la Internacional Collectors Society". Este va ser un dels resultats del seu major èxit, fruit d'anys de pacient i conscienciós treball d'investigació, només assequible a la seua alta especialització científica. Per descomptat, es tracta del descobriment i recuperació per al patrimoni històric espanyol del "Atles portolà de Joan Martines de 1570" que ha sigut declarat en 2002 Bé d'Interés Culturalment i recentment incorporat als fons de la Biblioteca Nacional. Tan sols es conserven a Espanya altres dos Atles d'este autor, cartògraf del rei Felip II. El primer, datat en 1577, propietat de la casa d'Alba. El segon, datat en 1587, en la Biblioteca Nacional. Només amb això deu en justícia ser enquadrat en el grup més selecte de la moderna investigació cartogràfica històrica, acadèmica i no acadèmica.

Però hi ha més, molt més. Luis Giménez Lorente és membre de la "International Map Collectors Society", presidint el seu Symposium Internacional celebrat en 1992 a Madrid. Ha participat activament en multitud de Congressos i esdeveniments nacionals i internacionals. I sobretot, la seua col·lecció bibliocartocalcográfica, formada per originals, facsímils i reproduccions, amb 22 atles, 90 mapes-mundi, 170 mapes impresos, 77 cartes nàutiques i més de mil gravats, llibres i làmines dedicades a la Cartografia i la Farmàcia ha estat present en totes les Exposicions especialitzades d'alguna envergadura celebrades a Espanya en els últims vint-i-cinc anys. La seua col·lecció Cartogràfica "València", amb 33 mapes, ocupa el 60 % del catàleg de l'Exposició "Cartografia Valenciana, segle XVI a XIX", celebrada en 1997 a València, Centre Cultural de la Beneficència, promoguda per la Diputació i possiblement la més important fins a la data en la seua denominació, tant per la qualitat dels fons exposats com pel número i prestigi de les entitats Expositores, oficials i privades. Esta col·lecció, com ja abans es va avançar, rigorosament documentada i informatitzada és hui referent obligat per a l'estudi de la Cartografia i Història de València en els segles XVI, XVII i XVIII.

Imagine's la meua satisfacció quan el rector Nieto fa uns pocs mesos em va facilitar contactar amb Luis Giménez Lorente, del que per les seues obres bé sabia, donant-me l'oportunitat de conéixer l'home de bé i cavaller íntegre amb l'amistat de les quals m'honre. Sintonitzem de seguida i vegen per on, en un acte de generositat i mecenatge impagable, hui esta jove Universitat s'ha fet càrrec de la seua col·lecció i tinguen per segur que sabrà apreciar-la, estudiar-la, cuidar-la, difondre-la i ampliar-la tal vegada amb major zel que altres institucions més antigues. I no és presumpció vana. El nostre afany diari s'esforça per a romandre en la cresta de l'onada científica i per això disposem o estem en condicions d'accedir a qualsevol referència tecnològica d'avantguarda en Enginyeria Cartogràfica, des de les més brillants i avançades, fins més d'una elucubren-te malson tecnoinformática. Tot això és normal i així ho considerem, però per a nosaltres un portolà original, creen-me que és quasi un objecte de culte.

Franc Cardini, en la seua excel·lent obra "universitats d'Europa" (Editorial Anaya .-2000) referix que en el segle XI de la nostra Era els llibres eren una preada mercaderia. Només el pergamí necessari per a copiar la "Summa Theologica" de Sant Tomàs requeria les pells de 75 ovelles. Un xicotet patrimoni. I un alt mestre, franciscà i sant de primera magnitud, Sant Bonaventura de Bagnoregio, ple d'amor i caritat, ensenyava que "en cap part està escrit que en el terreny de la valuosa i fatigosa busca del saber calga pensar abans en l'interés ajeno que en el propi". Afortunadament la pròpia Església Catòlica ha sigut la primera a desautoritzar-li amb fets en multitud d'ocasions.En tot cas, raons com l'aportada conformen la dimensió de generositat i altruisme contingut en el mecenatge universitari que no espera en recompensa del seu despreniment ni tan sols la general aprovació, sinó tan sols l'avançament de la Societat per mitjà dels estudiosos que vinguen després. Des de la primera Universitat Europea fundada segons tradició a Bolonya en 1088 fins als nostres dies, el mecenatge en totes les seues manifestacions ha sigut motor primer de la fundació i progrés de les universitats i mereix el més alt reconeixement. Luis Jiménez Lorente és hui un brillant exemple que s'afig a la molt valuosa, altruista i honrada seqüència que li antecedix.

El pastor John Harvard, defensor de la llibertat i de pensar i creure lliurement, que per això havia patit persecució i exili en la seua Anglaterra natal, al morir a Boston en 1638 va llegar una quantitat en metàl·lic i la seua llibreria de 300 volums per a la creació d'una institució educacional en Newtown, hui Cambridge, (Massachusetts.-USA). La Universitat de Harvard ha evolucionat fins a disposar actualment de la millor biblioteca universitària existent i una de les millors del món, amb més de 8 milions de volums i fitxes. John Harvard segur que hui està content. Per descomptat que el seu llegat va ser de totes tots inferior al de Luis Jiménez Lorente. Posem la nostra esperança més ferma que siga correspost com ho va anar John Harvard.Esta Universitat Politècnica va comprendre fa ja temps que la tècnica sola, l'especialització nua i freda, pot arribar a tancar en xifres la realitat física i explotar les seues conseqüències, però això no és suficient. Per això, en elogiable política promoguda i fortament recolzada i fomentada pel Rectorat, se succeïxen les iniciatives humanístiques que enriquixen la nostra Alma Mater i permeten que el pensament científic transcendisca més enllà de la seua aplicació material que a vegades, tal vegada amb poca fortuna, s'anomena pràctica. Així, com ja he explicat en la meua càtedra en nombroses ocasions, una vegada més i ara gràcies a la Col·lecció Giménez Lorente els nostres futurs titulats aprendran que un vèrtex geodèsic no es definix només per les xifres del seu georreferenciació, la geometria del seu recinte d'incertesa polidimensional, i els seus paràmetres estadístic-probabilistics de precisió. Perquè no és el mateix que estiga situat en l'oblidada cima d'un muntanya sense topònim que en el terrat del Micalet. I esta ensenyança cal entendre-la, valorar-la, i m'atrevisc a dir que amar-la. I així l'enginyer mapista, ja tenim un possible nom europeu! No correrà el risc davant el qual previnc d'anar-se'n convertint a poc a poc en una semovent integral múltiple de coneixements complexos, amb tots els límits cifrables.

Des que la raó humana va crear el temps i va tindre consciència de l'entorn en què habitava i es desenvolupava, es va encabotar amb afany a representar-ho i entendre-ho. Així és d'antiga la nostra vocació.

Quan els grecs vint-i-quatre segles arrere van estructurar i van donar nom, en la forma que hui coneixem, a la geometria, ciència de mesurar la Terra, eren uns nouvinguts enfront dels mapistes Egipcis i Babilònics. Hi ha registres de demostracions babilònies (record una bellíssima del que després es va anomenar Teorema de Pitàgores) geometrográficament perfectes. I en geometria, l'adjectiu "perfecte" significa exactament el que vol dir, sense cap sentit pejoratiu. En el Museu Semític de la Universitat de Harvard, una vegada més, què afortunats! Es conserva traçat sobre una pastilla d'argila el Mapa de Ga-Sud, prop de Yorgan Tepe, 300 Km. Al N. De Babilònia, datat l'any 3800 a.D.C. Era el mapa més antic del món fins que en 1962 l'arqueòleg Bohuslav Klima va descobrir en Pavlov, Moràvia, una defensa de mamut en què estan gravats amb claredat els meandres del curs del riu local Dyle i els tossals que voregen el seu llit. Segons el professor Klima, aquell desconegut mapista va viure fa 27.000 anys.

Alguna altra professió pot avantatjar-nos en Tradició i Història?. Perquè això ens imposa el deure fonamental d'avançar també en l'estudi i investigació de la Cartografia Històrica. I convéncer a qui corresponga que ha d'arbitrar els mitjans per a això, i nosaltres sol·licitar-los "oportune t'importune", perquè com Deia Aristòtil, el pobre té l'obligació de demanar.

I el mapista continuarà treballant i oferint a la Societat el fruit de la seua aplicació. Cada vegada amb més precisió. Cada vegada comprenent escenaris més i més vastos. Comprenent com qualsevol científic de qualsevol dedicació que el jardí en què es desenvolupa la seua peripècia és infinit, i infinites són les flors que conté. I que no obstant, només una flor desconeguda conferix la immortalitat. Per a acostar-se a ella Què pot fer l'humà en el perpetu esforç de resposta a la incitació i repte fàustic?. Tan sols descriure, representar, dibuixar el jardí. No hi ha alternativa

No obstant, tal vegada els mapistes hem avançat una miqueta més en el camí del Coneixement que altres col·legues en altres afanys. Nosaltres pensem que eixa flor amagada i perfecta en la seua eterna bellesa bé pot ser una rosa. La Rosa dels Vents de les nostres Cartes Nàutiques i els nostres Portolans. I per això, com el vell soldat de la balada nòrdica, sabem que el Mapiste veterà no mor mai. Tan sols, quan el bon Déu li avisa que la seua missió és complida i el premi al seu bé obrar disposat, i que la continuïtat del seu treball està assegurada i serà avantatjat pel relleu de bons i nobles deixebles, s'allunya en pau, sigil·lós i discret, fins a confondre's lentament amb la boira llunyana, arrumbant en la seua promesa esperança amb encert i ferm pols cap a la seua eterna ventura.

Tinc per veritat incontestable que la nostra jove Universitat i els seus jóvens mapistes sempre respectaran i aprofitaran bé els sabers rancis i s'aplicaran amb zel i bon fer dins de la vella Tradició de la Cartografia Mediterrània. I renovaran prestigis i aconseguiran èxit després d'èxit.

Faig els meus més fervents vots perquè durant molts, molts anys este Claustre tinga l'orgull i el privilegi de comptar amb la magistratura del Doctor Giménez Lorente, científic de curiositat renaixentista i cartògraf i mapiste valencià insigne. Benvingut sigues, col·lega i amic, al Suprem Grau de Doctor Honoris Causa per la nostra Universitat Politècnica de València.

Manuel Chueca Pazos