•  I
• a · A  I
• Accessibilitat  I
• Mapa web  I
• Cercar  I
• Directori

• ::  Sign in :: 

Passejant per Manhattan, u pot trobar-se'l. Aire resolt, somriure de guanyador. Als seus 40 anys, Iñaki Berenguer ha fet realitat el somni de moltes persones. I diverses vegades. La seua última creació, CoverWallet, una eina que ajuda a consolidar pòlisses d'assegurances d'empresa amb un servei 100% digital, ha rebut més de 10 milions de dòlars de finançament i compta amb un equip de treball de 30 persones repartit entre Nova York i València.

Berenguer, enginyer de telecomunicacions per la Universitat Politècnica de València (UPV), va vendre al setembre del 2012 Pixable, el seu primer gran projecte, per 26,5 milions de dòlars.

Què sent una persona quan aconsegueix fer realitat el seu somni?
(Somriu) -Bé, en realitat, el somni com a tal no existeix. És a dir, no hi ha un punt únic que digues: ho vaig aconseguir. Jo he aconseguit diverses fites de les quals estic molt orgullós, completar un doctorat, haver fundat una empresa, fer-la créixer i haver assolit el punt en què algú més gran ve i la compra per una quantitat que jo encara ni me la crec..., però encara espere aconseguir-ne de molts més importants. Tinc fites i objectius totes les setmanes.

Acomodar-se és un perill?
-Ho és. Es coneixen molts casos d'esportistes d'elit que, en complir els 30, s'acomoden i ja no tenen il·lusió ni motivació per continuar sent millors, i han de cercar un altre camp en el qual destacar. No obstant això, jo crec que en el món de la tecnologia mai estaràs totalment content o acomodat, perquè canvia molt més ràpid del que u es pot imaginar.

Quin és el teu pròxim repte?
-L'empresa que tinc entre mans. Durant els meus vint anys, fins que vaig complir trenta i pocs, vaig tenir una vida acadèmica fent el màster i el doctorat. Després, vaig fundar dues empreses i ara estic amb la tercera, a la qual dedique el 120% del meu temps. Es diu CoverWallet, és una empresa tecnològica que està intentant reinventar el món de les assegurances per a pimes, i ho fa combinant dades, tecnologia, disseny i experiència d'usuari. Ara som 30 persones, la meitat d'aquestes a Nova York, l'altra meitat ací a Espanya. L'equip d'enginyeria el tinc principalment ací a Espanya, on hi ha moltíssims enginyers molt molt ben formats i molt bons. Ja portem 18 mesos i el que vull és que continue creixent fins a no sé quan ni on, però que tant de bo algun dia poguera eixir a borsa.

Quan inicies un projecte deixes de costat els altres, aquells amb el quals ja has triomfat, o els dónes una certa continuïtat?
-Pixable, que va ser la primera empresa que vaig fundar després de graduar-me en el MIT, a Boston, me la van comprar als 3 anys. A partir d'ací, vaig estar amb ells una temporada, en el procés d'integració, però bé, el que volia l'empresa matriu era quedar-se l'equip i la tecnologia, i jo ja vaig passar a l'empresa següent, que va ser Contactive, una empresa de dades massives. També la vam fer créixer entre molts enginyers. Era una plataforma molt innovadora per a optimar trucades de telèfon. Ens va comprar una empresa de Boston, vaig estar sis mesos amb ells ajudant a la integració de l'equip i la tecnologia, i ara estic en la següent. Jo, quan em dedique a una cosa, és com quan estudiava ací Teleco, estic al 120% dedicat a ella, perquè és l'única forma que isca una cosa bé quan comences des de zero, quan no tens experiència en el sector, gens construït... Quan l'única cosa que tens és un somni, o li dediques tot l'esforç a una cosa molt concreta o mai tindràs èxit.

Què recordes de la UPV?
(Somriu de nou) -Del Poli, el primer, amb molt afecte, la meua època d'estudiant ací, perquè són anys formatius que et defineixen com a persona, com vas a ser la resta de la teua vida. I el que més recorde és la quantitat d'hores que estudiava. Ací les carreres són molt exigents. En Teleco estudiava nits, caps de setmana, entre setmana... Per sort, vaig triar una carrera que a mi m'apassionava i eren unes hores d'estudi de les quals gaudia. Tant de bo haguera pogut estar més amb amics a la piscina a l'estiu, al maig, al juny, però quan començava la universitat, estudiava una cosa amb la qual gaudia, però moltes hores. El que més recorde és l'exigència que tenia, que després supose que m'ha vingut molt bé perquè després me n'he anat a Cambridge a fer el doctorat, al MIT per a fer el màster o a Columbia per a fer recerca, i allí he destacat i això és gràcies, en part, a l'exigència que tenia ací la carrera de Teleco.

Llavors, amb la base de la UPV, es pot després triomfar a Cambridge, el MIT...
-És clar que sí. El que necessita saber la gent d'ací és que no han de posar-se límits. M'ho deia un amic fa poc, que hi ha molta gent a Espanya que es veu com una au de corral, que té ales però mai es llança a volar. El que han de fer ací és assentar les bases. Quan te'n vas fora, t'adones que no hi ha límits. El límit és el que tu et vulgues dedicar a una cosa i el que et vulgues esforçar, i els anys que estàs disposat a dedicar-li a un objectiu molt concret. I és clar, per desgràcia, hi ha gent que no s'adona d'això perquè mai arriben a aquest lloc per pensar que hi havia un límit. Tant de bo m'escolten i sàpien que els límits se'ls posa un mateix.

I, finalment, està massa lluny Espanya de poder oferir-te el que ara mateix t'ofereix Nova York?
-Jo crec que cal saber de quines eines disposa cadascú a la seua zona geogràfica. Per exemple, si et trobes a Hollywood, per a fer cinema està molt bé, per a fer tecnologia no. Per a fer tecnologia, és millor Boston, Silicon Valley o Nova York. O, si estàs en el món de la moda, París o Milà millor. El que ha de saber u és de quin talent pot nodrir-se en cada zona geogràfica. En el segle XXI, és veritat que estem en un món globalitzat i cap país té el monopoli de les idees, tota la gent disposa de la informació a través d'Internet... Per això, el que es necessita és talent per a convertir les idees en empreses, executar-les i fer-les créixer, tant en l'emprenedoria com en el món acadèmic. En aquest sentit, és important saber que les coses no s'aconsegueixen amb un equip d'una sola persona, sinó amb un de 10, 15, 20... i, si creix, amb 100 persones. I saber si a València tens el talent per a fer cert tipus de coses i no d'altres. I qui sàpiga mesurar el risc que u assumeix, és el que al final té èxit.