«Quasi tota activitat humana deixa algun tipus de constància material. Per contra, el llenguatge verbal és linial i efímer per definició. La comunicació a través de la parla desapareix amb l'extinció dels sons que la vehiculen. La paraula és paraula en el temps, pur reflex del devenir mateix. Per això, indagar en el llenguatge equival a capbussar-se en la seua temporalitat, a constatar que cada llengua és la suma de moltes varietats, en la diversitat de la comunicació, de l'espai físic i de la successió temporal. Context comunicatiu, concreció espacial i moment temporal. Aquestes són les tres coordenades de tot acte de comunicació lingüística, ja siga actual, futur o pretèrit.»
(Ferrando, A. i Nicolás, M.,1993: 8)

Els filòlegs de la ACV Tirant lo Blanc ens hem capbussat en la temporalitat, en l'espai i en el dia a dia de la nostra llengua amb la finalitat d'oferir a la nostra associació unes eines lingüístiques que hi puguen facilitar la comunicació. Amb elles no pretenem resoldre tots els dubtes que es plantegen a l'hora d'utilitzar amb correcció i adequació la llengua, sinó intentar aclarir aquells punts que, en més d'una ocasió, han impedit que els nostres actes comunicatius foren entenedors. En aquest sentit, hem seguit la mateixa línia que, des del seu naixement, es va marcar el Tirant per a àmbits molt diferents del lingüístic: donar resposta, en la mesura de les seues possibilitats, als problemes que afecten la vida quotidiana dels valencians.

És per això que, després d'un intens debat entre els membres de l'associació llicenciats en Filologia Valenciana, vam decidir elaborar, en el marc de l'Escola d'Estiu, un esborrany de criteris lingüístics per al Tirant lo Blanc.

El que teniu a les mans és, doncs, una proposta que té com a finalitat indicar la solució més adequada per a l'ús del valencià en l'àmbit de la nostra associació. Els criteris lingüístics que, tot seguit, us presentem no han de ser interpretats com una gramàtica, ni tampoc com l'única opció correcta que ens deslliure de les vacil·lacions que tenim sovint. Davant de l'ampli ventall de possibilitats que ens ofereix la normativa, la nostra proposta no pretén bandejar-ne cap per incorrecta, només recomanar l'ús de la forma més apropiada als contexts en què sol treballar el Tirant.

Com que el treball no presenta solucions definitives, sinó que sempre deixa la possibilitat de la tria personal, hem de recordar a l'usuari de la llengua que aquesta llibertat porta implícita la necessitat de la coherència textual. Siga quina siga la solució adoptada, l'hem de mantindre al llarg de tot el text: no és coherent encetar un text amb els demostratius reforçats (aquest) i acabar-lo amb els no reforçats (este,eixe). Ni tampoc barrejar al llarg del discurs variants d'una mateixa forma com meua i meva. Els recursos lingüístics de què disposa el català per a dotar de riquesa els actes comunicatius són ben nombrosos, però aquesta diversitat no pot ser obstacle per a la coherència formal necessària en qualsevol producció lingüística.

La llengua, com a codi en continu procés d'evolució i, per tant, de transformació, no pot ser entesa com un tot invariable i estàtic. Per això voldríem que els nostres criteris foren el reflex dels canvis a què es veu sotmesa aquesta, en el benentés que, en sí mateixes, aquestes transformacions no han de ser considerades negatives. Amb l'aplicació, doncs, d'unes propostes anivelladores, es pot aconseguir l'eliminació del caos i la projecció d'una imatge coherent i pràctica.

Balaguer, novembre de 1996