Pensar València, llibre publicat en setembre de 2003 per l'UPV, recull 7 articles sobre les transformacions urbanístiques en curs a la Ciutat de València

Accés al text de Fernando Gaja i Díaz: VALÈNCIA LA CONSOLIDACIÓ DE LA CIUTAT MODERNA: UN MODEL DESENVOLUPISTA INSOSTENIBLE.

A la venda a publicacions de l'UPV

DE LA METRÓPOLIS INDUSTRIAL MODERNA A LA REGIÓN URBANA INFORMACIONAL DIFUSA. Publicat al Catàleg de la Exposició "DE LA GRANOTA BLAVA AL COLL BLANC" Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, juliol 2003

DE LA GRANOTA BLAVA AL COLL BLANC. Transformació social entre l’era industrial i les tecnoestructures. Alacant. Llotja del Peix, del 24 de juliol al 9 de setembre

SOBRE LA FORMA LA CIUDAD INFORMACIONAL. ¿DE LA METRÓPOLIS INDUSTRIAL MODERNA A LA REGIÓN URBANA INFORMACIONAL DIFUSA?  Ponència presentada al I Congrés Internacional Ciutat i Territori  "La Metròpoli del Present i del Futur", Barcelona, juliol 2003

EL SUELO COMO EXCUSA: EL DESARROLLISMO RAMPANTE.  Article per a la revista Cuadernos de Investigación Marxista (en premsa), setembre de 2003

Debat sobre el Pla Especial de Protecció y Reforma Interior de la Muralla Árabe

Accés al text de presentació del Debat del dijous, 2 d'octubre de 2003.

EL PLAN ESPECIAL DE PROTECCIÓN Y REFORMA INTERIOR DE LA MURALLA ÁRABE

Accés al text de Fernando Gaja i Díaz, Debat 8 maig de 2003, ETSAV:

LA CIUTAT VELLA: BALANÇ DE DUES DÈCADES. PLANS, ESTRATÈGIES I MODELS. IDEES I REALITZACIONS

DE LA METRÓPOLIS INDUSTRIAL MODERNA A LA REGIÓN URBANA INFORMACIONAL DIFUSA.

DEL MONO AZUL AL CUELLO BLANCO.

Fernando Gaja i Díaz

Vientos de cambio. Partamos de una evidencia, la sociedad de principios de siglo XX se encuentra inmersa en un proceso de (r)evolución acelerada. No otra cosa son los fenómenos de  globalización, de informacionalización y las amenazas que se derivan de la crisis ecológica (y social) planetaria. El modelo de sociedad industrial y el modo de regulación fordista que fue su máxima expresión, al menos en Europa, están hoy en la picota. El objetivo de este texto es, por tanto, reflexionar sobre la naturaleza de estos procesos y su incidencia en la conformación de los nuevos espacios urbanizados, algo que muchos autores ya ni se atreven a llamar “ciudad”. Las reflexiones que aquí se presentan nacen de la perplejidad, del asombro que se deriva del modo y la velocidad en que está cambiando nuestra sociedad y en consecuencia el espacio urbanizado. ¿Cuáles son las coordenadas en las que se mueve la emergencia de las nuevas formas de espacio urbanizado? a) Un escenario de futuro de alta incertidumbre, en crisis (en cambio), sometido a tensiones de todo orden (espaciales, económicas, ecológicas,...); b) un sistema social vivo, abierto, en ebullición, expuesto a procesos caóticos, impredecibles; y c) un espacio urbanizado, que se presenta como desestructurado funcional, jerárquica y formalmente. Unos ámbitos en el que las únicas referencias e hitos son las del pasado (los núcleos tradicionales, los ferrocarriles, los viejos caminos), unos espacios a-culturales, a-temporales.

Una hipótesis: la Revolución Informacional. Como supuesto de nuestro análisis partiremos de una hipótesis fundamental: en la actualidad se está produciendo un cambio estructural radical consistente en el paso de la Sociedad Industrial a otra distinta que se ha dado en llamar Post-Industrial, y que vamos a denominar preferiblemente Informacional. Esta hipótesis sostiene que estamos asistiendo a una transformación de las bases productivas, de lo que podríamos denominar el Sistema Tecnológico Productivo Dominante^[1], un proceso que abriría el camino a una nueva era o civilización: la Informacional; un supuesto que no es pacífico, que tiene cualificados detractores y defensores. Lo que parece innegable es que los avances técnicos puestos a disposición del mercado desde mediados de los años ochenta del pasado siglo —la electrónica, la informática y las telecomunicaciones son las tres patas de esta revolución (inicialmente sólo tecnológica) que afecta esencialmente al tratamiento de la información—, están teniendo unos efectos revolucionarios, en sentido estricto: en el de inducir una transformación del conjunto de la sociedad, y por tanto, en lo que a nosotros más nos concierne, del despliegue espacial de la urbanización.

La Tesis del Cambio de Era. La sugestiva hipótesis de la Revolución Informacional, inductora de un cambio de Era, es decir, de la conformación de una nueva sociedad Post-Industrial (Post-Moderna), está construida sobre un razonamiento analógico. Pero esta hipótesis tiene sus puntos débiles, y la analogía sus limitaciones. La formación de la Sociedad Moderna, Industrial o Post-agraria, se inserta en un largo proceso que supera los dos siglos. Para llegar a la formidable revolución tecnológica y social de los siglos XVIII y XIX, fue preciso un cambio de mentalidad que podemos resumir en el ascenso y la hegemonía del pensamiento racional; toda una revolución cultural, ideológica, filosófica iniciada en el Renacimiento. Frente a ellos, los cambios contemporáneos no admiten parangón, y el escaso lapso temporal transcurrido se revela como una seria objeción, sin que el argumento de la aceleración del tempo histórico sea suficiente. La Revolución Industrial fue realmente un cambio global, de conjunto, de la totalidad de la sociedad; supuso la entronización de nuevos valores, destacadamente el triunfo de la razón, de la racionalidad. No existe paralelismo posible con la situación actual, donde aparentemente, los cambios no afectan de manera tan profunda a la forma de pensar, de ver el mundo, a la cosmogonía moderna. Hay, por tanto, serias objeciones a la hipótesis del cambio de Era, y aunque la teorización de las Eras es sumamente atractiva (y redonda) hay que reconocer que presenta algunos claroscuros, puntos y aspectos centrales que no consigue explicar, si bien aporta elementos de interpretación y comprensión muy valiosos.

La transición a la Sociedad Informacional: ¿Post modernidad o Modernidad avanzada? Los detractores de la hipótesis de la transición a la Sociedad Informacional señalan que en realidad la Revolución Informacional sería una nueva fase de la Revolución Industrial, la tercera, inducida por la aparición de las máquinas de procesamiento de la información (ordenadores). La Revolución Industrial ha atravesado hasta finales del siglo XX al menos dos fases diferenciadas. La primera, la fase inicial, corresponde al desarrollo de la primitiva tecnología para la producción fabril (la máquina de vapor, el telar, el ferrocarril,...), la Era del Maquinismo. La segunda, datada a finales del siglo XIX, se articularía sobre innovaciones tecnológicas que permiten el control y empleo masivo de la energía, novedades que contribuirían a elevar todavía más la producción (uso industrial de la energía eléctrica, motor de combustión interna, acero,..). Este segundo conjunto de mejoras técnicas habría desembocado, o como mínimo alentado,  la aparición del fordismo, un modelo social de consumo ampliado o de masas, basado en un circulo causal —ya no se sabe si vicioso o virtuoso— que vincula producción en cadena y consumo. La segunda Revolución Industrial, al igual que la primera, catalizó una profunda revolución social. La historia del siglo XX, tanto en su vertiente más dramática —ascenso del capitalismo industrial, aparición de los totalitarismos capitalista (fascismo) y socialista (estalinismo)—, como en la más noble y progresista —constitución del Estado Social (del "bienestar"), consolidación de los Derechos y Libertades Humanas Individuales y Colectivos (instaurados por la Revolución Francesa y desarrollados por la Soviética)— es indesligable del avance económico y tecnológico que supuso esta segunda fase de la Revolución Industrial.

La aparición de la Sociedad Informacional. A mediados de los años 80 comenzaron a fabricarse y utilizarse masivamente los ordenadores personales, máquinas reservadas hasta entonces a un entorno científico o militar muy restringido. Muchos autores han señalado este hecho como el inicio de una nueva Era, la de la Información. Esta afirmación se formula desde la consideración de que las nuevas tecnologías de proceso y distribución de la información —la informática, la telemática y la microelectrónica— introducen cambios sustanciales en la estructura económica, cambios que a su vez van a transformar el conjunto de la estructura social. Se postula, tal y como ocurrió con la Revolución Industrial, que la emergencia y consolidación de un nuevo sector productivo, el de la Información, conllevará una transformación de todas estructuras sociales y económicas. La hipótesis veinte años después comienza a validarse: en las sociedades más avanzadas el sector económico de la Información —que inicialmente se incluyó en el Terciario, hasta constatar que se trataba de algo diferente, y que hoy empieza a ser conocido como cuaternario— se está consolidando como el de mayor empleo y el de mayor valor agregado de su producción.

PAISAJES Y PROBLEMAS: LA TRANSFORMACIÓN DEL ESPACIO URBANIZADO.

La aparición de la Ciudad Post-Industrial. Vamos a exponer algunas ideas, forzosamente desordenadas, intentando describir, identificar, denominar, analizar y sistematizar la formación de los nuevos espacios urbanizados en el marco de los cambios sociales que hemos tomado como hipótesis. Nuestro interés en este momento no es el de reflexionar en profundidad sobre la naturaleza de estos cambios, sus dificultades y características, sino, mucho más limitadamente, tratar de valorar sus repercusiones espaciales, en concreto las transformaciones que en el espacio urbanizado —aquello que hasta ahora hemos llamado ciudad— pueda estar induciendo. La hipótesis de partida se basa, de nuevo, en un pensamiento analógico: al igual que la Revolución Industrial supuso la aparición y la difusión hegemónica de nuevas formas del espacio urbanizado —que posteriormente serían reconocidas como Áreas Metropolitanas, Metrópolis o simplemente ciudades industriales modernas— se puede plantear que las transformaciones estructurales contemporáneas van a acabar por generar un nuevo modelo espacial para la construcción del espacio urbanizado. Es, sin embargo y por ahora, una hipótesis que choca con dos dificultades: de una parte, la inercia al cambio de las estructuras urbanísticas —el hecho de ser una materialidad construida le dota de una mayor permanencia y estabilidad—, y de otra, el hecho de que estemos ante un fenómeno que se encuentra en una fase incipiente dificulta el análisis y la construcción de modelos explicativos —así como los obstáculos para acceder a su conocimiento y disponer de la información relevante—. Hay, además, otro argumento de orden disciplinar que se opone al estudio y comprensión de los procesos de aparición de los nuevos espacios urbanizados: la doctrina urbanística se encuentra aferrada al denominado paradigma de la Modernidad, un paradigma teórico que, de ser cierta la hipótesis enunciada, estaría quebrado.

Fenomenología de la urbanización Post-Industrial.  Entre la desregulación y la imprescindible cooperación para sobrevivir, pese a su negación y rechazo, o en el extremo opuesto, su más deslumbrada y banal apología, la realidad de eso que hemos dado en llamar Ciudad Post-Industrial o Informacional emerge y se consolida día a día. Coherentemente con los dos vectores dominantes de transformación de la sociedad contemporánea (la "Informacionalización" y la Crisis Ecológica) podemos trazar dos tendencias o, mejor dicho, ver el espacio con dos perspectivas diferentes; la resultante de ambos conforma el espacio urbanizado contemporáneo, el de la sociedad Post-Industrial. Con exiguo margen para el agio semeja que la configuración genuina de la Sociedad Post-Industrial ("Informacional") es la «Ciudad Difusa». Los elementos más relevantes de esta nueva "ciudad", los grandes equipamientos de la "globalidad", los nuevos espacios de producción del conocimiento, los nodos de comando y control (Campus Universitarios, Parques Tecnológicos, Parques Empresariales,...), los generadores de centralidad (Recintos Feriales, Palacios de Congresos,...), las áreas de consumo (las Centros Comerciales), las zonas lúdicas y del ocio banal (Parques Temáticos, los Malls de tercera generación), los recintos de los grandes eventos mundiales (Olimpiadas y campeonatos deportivos, Forum y Expos,...), las nuevas formas de la residencia, las infraestructuras de la movilidad (redes y elementos arteriales,...) y del transporte público masivo (metros, tranvías, monorraíles,...), los puntos de intercambio modal de transporte (estaciones de ferrocarril, zonas logísticas (ZAL), aeropuertos y "ciudades aeroportuarias", puertos y frentes litorales,...), los contenedores de la "Cultura" (grandes museos, teatros y auditórium, bibliotecas,...), todos apuntan en la dirección de la dispersión, de la expansión urbana, del alejamiento y la fractura y fragmentación del espacio urbanizado; una fragmentación que es total: espacial, funcional y social, y que acentúa y agrava las crecientes desigualdades. Este paisaje Post-Industrial es empieza a ser conocido; lo que nos interesa ahora es intentar comprender la lógica de su formación, superando las imágenes de caos y amontonamiento indiferenciado con que a menudo se presenta.

La lógica de los nuevos espacios. Saramago presenta su libro El hombre duplicado bajo una atractiva divisa: El caos es el orden por descifrar. Efectivamente, el caos, el desorden con que se despliega la urbanización contemporánea (¿la de la Era de la Revolución Informacional?), como antaño pasara también con la primera Ciudad Industrial, es la manifestación de nuestra incapacidad para entender plenamente su lógica (y por tanto, para poder intervenir y regularla adecuadamente).  Porque efectivamente esta estructura espacial Post-Industrial está dotada de una lógica interna, se despliega según un orden que es necesario comprender. Algo sí sabemos y somos capaces de explicar: que el crecimiento desmedido y más allá de toda lógica de las infraestructuras de la movilidad es un factor de aceleración de la expansión urbana y periurbana; que la disponibilidad de energía (todavía) barata contribuye a esta extensión facilitando una movilidad en crecimiento exponencial; que la búsqueda de un nuevo hábitat, menos agresivo que la deteriorada ciudad tradicional, empuja a las familias en su huida a supuestos paraísos urbanos—paraísos que pronto se convierten en bastiones, recintos amurallados, segregados y aislados de la sociedad, donde sus habitantes devienen privilegiados prisioneros voluntarios—,¼ pero todo ello en realidad no refleja más que la continuación de tendencias preexistentes. Nos falta lo fundamental, lo diferencial: los nuevos espacios productivos, la incidencia de la disponibilidad de medios telemáticos al alcance del sector productivo cuaternario. Comencemos por recordar un principio urbanístico genérico y básico: el espacio urbanizado es siempre el resultado de la transformación de los espacios preexistentes y de la adición de otros nuevos. Su carácter de palimpsesto, tantas veces señalado, hace que debamos insistir en que el nuevo espacio urbanizado se construirá junto y sobre a los espacios "históricos"; que no cabe pensar en la desaparición de la ciudad que conocemos, aunque sí en su previsible transformación. Para entender los procesos en curso es pues necesario efectuar un breve repaso de la estructura de partida.

Dos modelos estructurales para el desarrollo de la ciudad industrial. Desde el inicio de la revolución industrial podemos distinguir dos modelos estructurales para el crecimiento de las ciudades: a) el representado en el siglo XIX por el modelo proto-industrial de la Gran Ciudad —la Großstadt de  Eberstadt, Baumeister,... pero también Cerdà—, con propuestas de crecimiento por continuidad y extensión ordenada a partir de los asentamientos previos; y b) el modelo desarrollado ya en el siglo XX, que abandona las ideas de continuidad y agregación, para dar paso a modelos que se guían por estrategias de descentralización productiva y desconcentración residencial, conformando una nueva estructura en la que se introducen límites al crecimiento de la ciudad central, y en la que se opta por la discontinuidad de los nuevos suelos residenciales y productivos. Un modelo, denominado planetario, que con el tiempo devendrá la referencia canónica, el icono dominante de la Ciudad Industrial bien ordenada: el Área Metropolitana. Elemento común a todos ellos es la ruralización del crecimiento urbano unido a la contención de las grandes ciudades, convertidas en el núcleo central de las áreas metropolitanas.

Nuevos espacios urbanizados. La transformación y expansión de los espacios urbanizados en la actualidad no permite seguir manteniendo el modelo teórico que hemos sintetizado. Cualquiera que sea la posición que se adopte en relación al cambio estructural que hemos descrito (cambio de era o sólo tercera etapa de la sociedad industrial, y ello tendría consecuencias sobre las hipótesis y puntos de partida para el análisis), todas las evidencias apuntan a una transformación en profundidad en los modos y formas de producirse el espacio urbanizado contemporáneo. Antes de intentar describir los rasgos esenciales de ese nuevo espacio en producción, insistamos en el acuerdo mayoritario sobre la obsolescencia del modelo urbanístico canónico, el del Área Metropolitana planetaria, equilibrada, regulada, con núcleos compactos, agregados e integrados, modelo utilizado universalmente para regular el crecimiento a lo largo del siglo XX.  

La negación de la mayor.  Destacaremos, por otra parte, la existencia de posiciones contrarias a los planteamientos que estamos exponiendo. Manuel Castells [2000], en su evaluación de las transformaciones inducidas por el desarrollo de la Sociedad Informacional, sostiene que en esta nueva sociedad “basada en el conocimiento, organizada en torno a redes y compuesta en parte por flujos, la ciudad informacional no es una forma, sino un proceso, caracterizado por el dominio estructural del espacio de los flujos”.  Un planteamiento válido en lo que concierne a la transformación de la estructura social y económica, pero inaceptable en su vertiente urbanística: la cambiante realidad de la construcción del espacio urbanizado da cuenta de la aparición de nuevas formas urbanas, que no responden a los modelos ni a las formas precedentes y que necesariamente deben ser contemplados como el resultado de la emergencia y consolidación (incipiente) de la Sociedad Informacional.

Terminologías para los nuevos espacios urbanizados. Intentando no caer en el nominalismo, es necesario, sin embargo, dar cuenta de la maraña terminológica que se ha formado a la hora de intentar etiquetar y sistematizar los procesos contemporáneos. Hay casi tantas denominaciones como autores, y entre otras destacamos: a) el grupo de las Post: Territorio Post-metropolitano, Post suburb, Post periferia, Ciudad Post-Industrial, ... que obviamente ponen el acento en la condición de ser espacios sucesores; b) las que ponen de relieve el carácter supramunicipal y supermetropolitano de las nuevas formaciones espaciales: City-region, Región Urbana,....; c) las que señalan su carácter colonizador (urbanizador) de territorios: Edge City (Garreau), Perimeter Cities, Peripheral Centres,...; d) las que enfatizan la innovación tecnológica como aspecto central: Techno Suburb, Galactic City, Tomorrow Land, Ciudad Informacional; e) las que destacan la dispersión y fragmentación como rasgo fundamental y distintivo: Disurb, Superurbia; f) las que subrayan las diferencias en la base económica y productiva: Service City; g) las que subrayan los cambios en los aspectos sociales: Ciudad Archipiélago,...; (h) junto a un sin número de propuestas de escaso interés: Urban Villages; Suburban Downtowns; Suburban Activity Centres; Major Diversified Centres,... En mi opinión, es particularmente interesante la denominación de Metápolis (propuesta por François Ascher), que subraya la nueva realidad del espacio urbanizado, más allá de la ciudad canónica industrial, así como la descriptiva denominación de Ciudad Difusa (debida a Indovina), pero a fin de evitar la introducción de términos de difícil comprehensión o lectura equívoca, lo denominaremos simplemente espacio urbanizado contemporáneo.

¿Qué diferencia a las regiones urbanas post-industriales, a las Metápolis Informacionales de las Áreas Metropolitanas maduras de la Era Industrial? No es la dispersión, un fenómeno característico de éstas; no es tampoco el empleo generalizado de los medios de transporte masivos, última ratio de la aparición de las metrópolis modernas,¼ Aparentemente no hay diferencias esenciales; aunque hay aspectos novedosos, las divergencias más importantes son de naturaleza fundamentalmente cuantitativa: una ampliación del radio de influencia de la urbanización, del ámbito de dependencia funcional, del consumo de movilidad (rebautizada como hipermovilidad), de la expansión sin precedentes no control de la urbanización,¼ Podemos, pues, proponer dos vías de aproximación: aplicar la regla que postula la transmutación de los cambios cuantitativos en cualitativos, y/o pensar que el fenómeno se encuentra en una fase inicial, y que la inercia propia de los procesos urbanísticos le impide manifestarse con plenitud.

Conectividad física y virtual. Entrando en el análisis de las transformaciones de los espacios construidos contemporáneos destaquemos como primera causa de su imparable expansión el crecimiento exponencial de la movilidad, tildada acertadamente de hipermovilidad. El despliegue de los medios de transporte motorizados fue una de las principales innovaciones de la II fase de la Revolución Industrial, pero su actual extensión a amplios sectores de la población, conduce a escenarios distintos de los de principios de siglo XX. El espectacular aumento de la movilidad es la razón última de la aparición de fenómenos como el sprawl, la difusión, diseminación o dispersión urbana, impensable sin el soporte de un extenso parque automovilístico, y una red de infraestructuras que lo acoja. Hoy, sin embargo, la accesibilidad o movilidad debe incluir, en un sentido más amplio o novedoso, la accesibilidad o movilidad virtual, inmaterial, mejor descrita como conectividad telemática o virtual. La aparición de las redes telemáticas introducen un elemento diferencial, cuyos efectos son difíciles de calibrar en la actualidad, aunque la generación de efectos espaciales será inevitable. Algunos autores, destacando la importancia de las redes de comunicación en la estructuración espacial de la sociedad actual, la llegan a calificar como de sociedad-red (tanto da que sean materiales o inmateriales). Lo cierto es que las nuevas formas de la urbanización, el cambio general de las formas de organización social, y las consiguientes transformaciones físicas dependen hoy todavía más de la hipermovilidad física que de la conectividad telemática.

“Archipielaguización” del territorio. La red viaria ampliada actúa como cabeza en la colonización-urbanización del territorio de la Ciudad Difusa, provocando la “archipielaguización” o "insularización” de los espacios urbanos, y también la de los rústicos, generando estructuras territoriales malladas, con células por debajo de los 10 kms., de lado, a veces e incluso de los 5, que encierran ecosistema fragmentados y aislados de inverosímil viabilidad [Rueda, 1999, 61]. La insularización de los espacios urbanizados es en primer lugar una consecuencia de la estructura viaria, pero la dinámica se refuerza con el argumento de la inseguridad ciudadana, dando como resultado la construcción de recintos y zonas fuertemente aisladas, segregadas y homogéneas.

Hipermovilidad y expansión urbana. El aumento de la movilidad es la causa central de la expansión urbana, pero ésta a su vez está condicionada por tres elementos: a) la expansión del parque automovilístico; b) las infraestructuras de alta capacidad y velocidad que para su uso se construyen, y en menor medida la red de transporte público de ámbito metropolitano o regional; c) el aumento de la renta que está en la base los dos factores anteriores. Una vez que se da la gran expansión de la movilidad, la hipermovilidad, como resultado de los tres factores mencionados (motorización - infraestructuras - renta), es posible pensar en localizaciones no centrales para el desarrollo de las actividades residenciales, productivas, terciarias y finalmente cuaternarias y directivas. Esta elección supone una reducción de los costes del suelo —e inicialmente de la congestión, aunque no se tienen en cuenta el aumento de los costes externos— alentándose de esta manera la expansión y la dispersión de las actividades. Si bien es cierto que la especulación fundiaria no es el motor, no es una causa directa, del sprawl (porque sin un aumento de la movilidad la dispersión no se produciría), sí actúa, una vez garantizada la hipermovilidad metropolitana, reforzando las tendencias a la difusión, guiada por la búsqueda de suelos baratos, aunque bien comunicados.

Descripción de procesos, rasgos y dinámicas. Desde un punto de vista físico, urbanístico, en la construcción del espacio urbanizado contemporáneo, de la ciudad difusa, se detectan los siguientes síntomas: a) un creciente consumo de suelo, sin crecimiento demográfico^[2]; b) la constitución de estructuras policéntricas, reticuladas o malladas, superando las antiguas estructuras metropolitanas monocéntricas o con un núcleo principal; c) la primacía del espacio de las comunicaciones; d) la aparición de una nueva periferia, con abundante empleo terciario, e incluso cuaternario, frente a la tradicional periferia metropolitana, inicialmente sólo industrial, y después residencial y comercial, es decir con actividades que podían ser consideradas débiles en relación a las terciarias y cuaternarias; e) la especialización extrema de las grandes piezas del mosaico que conforman las Regiones Urbanas; f) la difuminación de los límites ciudad-campo; g) la pérdida de densidad, de la interacción funcional y de la continuidad espacial; h) la transformación de los macro-espacios industriales (modelo canónico de la industrialización del fordismo) y su sustitución por nuevos modelos de asentamientos industriales dispersos, deslocalizados, pero integrados jerárquicamente en red. En definitiva, el modelo de ciudad difusa conduce a una notable gran fragmentación y complejidad espacial, aunque internamente las piezas presenten una extrema simplicidad y homogeneidad; un medio insularizado, segregado, disperso.

Frente a una hipótesis una evidencia. Todo el razonamiento que hemos desarrollado se basa en una hipótesis: que los cambios en la estructura productiva inducidos por el ascenso del sector cuaternario, consecuencia a su vez de la Revolución Informacional, acabaran por situarnos en una nueva Era o Civilización, la informacional y que frente a este hecho la transformación de los espacios urbanos no va a quedar inalterada. Pero frente a ella se opone en la actualidad una evidencia que día a día adquiere mayor solidez: el agravamiento de una crisis ecológica de magnitud extraordinaria y alcance planetario que pondría en quiebra el proceso evolutivo desde la Sociedad Industrial a la Sociedad Informacional.

Un modelo radicalmente insostenible. Y es que el modelo de la ciudad difusa, que brevemente acabamos de describir, es radical y sencillamente insostenible, porque: a) conlleva aumentos espectaculares en los consumos energéticos, de todo tipo de materiales (de agua: — ¿”Agua para todos”  o “Toda el agua (que queramos y más…)”? —, y sobre todo de suelo y de energía); b) desde el punto de vista social y cultural, implica la fragmentación y especialización de las piezas urbanas, la ruptura de lo que es y ha sido la ciudad como espacio de relación y socialización; c) supone la separación y el aislamiento de todo tipo de funciones, lo cual incrementa la denominada movilidad obligada; y d) es económicamente injusto, al ocultar los costes reales, que son asumidos colectivamente. Pero, alguna ventaja debe tener el modelo difuso, que explique la preferencia de amplias capas sociales por este modelo de vida: ¿seguridad, status, mejoras en el hábitat, en el alojamiento, vivencia y contacto con la "naturaleza"? Frente a unos espacios "históricos" que han devenido inseguros, contaminados, ruidosos, congestionados, los panegiristas de este nuevo modelo, ignorando las críticas sociales, ecológicas, urbanísticas, desvían la atención, para destacar su aceptación social.

"E pur, si mouve" la transformación del espacio urbanizado, la difusión y dispersión de la “ciudad” es un hecho innegable. Sólo tenemos la constatación de que estamos ante algo diferente, sin que sepamos bien cómo puede evolucionar, a qué lógica responde y sobre todo como podemos regular y controlar este monstruo devorador de espacios de alto valor, consumidor de recursos sin fin y generador de unos altísimos costes ambientales, que quizás pronto no podamos seguir pagando.

València, mayo de 2003

Referencias

Castells, Manuel [2000]: La Era de la Información. Alianza Editorial, Madrid.

Gaja i Díaz, Fernando [2002]: Revolución Informacional, Crisis Ecológica y Urbanismo. Tetragrama, València.

Macchi Cassia, Cesare [1991]: Il Grande Progetto Urbano. La Nuova Italia Scientifica, Roma.

Rueda, Salvador [1999]: La Ciutat Sostenible. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona.

VALÈNCIA LA CONSOLIDACIÓ DE LA CIUTAT MODERNA: UN MODEL DESENVOLUPISTA INSOSTENIBLE.

Introducció

Aquest text intenta, en un resum atapeït, caracteritzar la transformació urbanística de la ciutat de València al llarg del segle XX. És una síntesi i, per tant, es destaquen els trets més rellevants d'un procés en què es parteix d'una estructura urbanística quasi preindustrial per a arribar a conformar, cent anys després, un espai urbanitzat plenament modern.

La transformació de la ciutat de València. L'acceleració exponencial del ritme d'urbanització és reflex directe de la conformació d'una societat industrial, moderna, a partir d'una altra d'agrària. El procés arranca incipientment en el segle XIX, però la seua plena consolidació no té lloc fins a mitjan segle XX. Ens interessa en aquest moment la manera com aquest canvi es manifesta sobre les formes urbanes, o millor dit, sobre l'espai urbanitzat. A principis de segle, i considerant tant els aspectes formals i estructurals com la quantitat de sòl urbanitzat, la ciutat de València presenta escassos canvis respecte als quals reflecteixen les cartografies de Mancelli (1608) o de Tosca (1704). S'han executat operacions de reforma interior (obertures i eixamplaments), el teixit urbà s'ha anat densificant..., però totes aquestes transformacions poden ser considerades orgàniques, i a penes suposen una ruptura amb el model urbanístic precedent. La primera gran excepció la constitueix l'Eixample, que es formula i aprova a finals del XIX, i que suposa la irrupció d'un nou model de ciutat, encara que avui puga ser qualificada de protomoderna.

Fig. 1: Plànol de Tosca (1704)

Una ciutat i una societat modernes. Al llarg d'aquest text utilitzem l'expressió moderna en el sentit d'industrial, amb la intenció de ressaltar la transformació estructural que sofreix la societat, des d'un estadi agrari o preindustrial. El projecte de societat moderna es plasma en l'àmbit urbanístic en un procés d'expansió sense precedents. Si els ritmes i les escales de construcció de l'espai urbanitzat en la societat agrària eren lents, orgànics, i de petita magnitud, assistirem amb la gradual consolidació de la societat moderna a una acceleració i a un augment de les escales fins llavors desconeguts.

Urbanisme i societat. És important entendre el marc general en què es produeix la consolidació i construcció de la ciutat moderna, per a així comprendre les diferents etapes que travessa, les contradiccions a què s'enfronta, o els models que es proposen. Indiquem, no obstant això, que no es proposa un model d'interpretació mecanicista o determinista, en què l'evolució de l'estructura social explica totalment les transformacions urbanístiques. Ni viceversa, s'admet un altre de tall idealista, en el qual les transformacions físiques de l'espai urbanitzat s'expliquen amb arguments endògens. L'emergència i la consolidació de la ciutat moderna és el resultat de diversos factors, alguns exògens o metadisciplinars (les condicions econòmiques generals, el mercat immobiliari, el marc normatiu, les relacions de poder i la institucionalització administrativa) i d'altres purament disciplinars (de forma notòria les teories o models urbanístics dominants).

Planejament i urbanització. Les relacions entre la ciutat pensada i la construïda. Si per urbanització entenem l'acte material de construcció de la ciutat, dels seus espais col·lectius i dels seus edificis, més enllà de l'estricta execució de les infraestructures de suport, la ciutat construïda, l'espai urbanitzat, no pot ser entès com la plasmació de les idees urbanístiques, del planejament, encara que tampoc no li siga totalment alié, ni tan sols entenent la ciutat pensada en un sentit ampli, on junt amb els plans urbanístics podem considerar les actuacions sectorials de les distintes administracions públiques. No obstant això, encara que no se solen executar completament, els plans generals tenen un enorme valor per ser potser l'única ocasió per a reflexionar de forma global sobre la idea de ciutat, la millor oportunitat per a proposar un model espacial (i de vegades social) de ciutat. Per això, combinarem l'anàlisi del creixement i la transformació real amb les propostes per a la ciutat, especialment amb els documents que contenen la idea de conjunt: els plans generals.

Periodització. Per a estudiar la transformació urbana de la ciutat i l'àrea metropolitana de València es distingiran els períodes següents^[1]

 a)         1900-1939:        preguerra

b)         1939-1959:        autarquia

c)         1959-1979:        desenvolupista

d)         1979-1991:        crisi i transició democràtica

e)         1991-1999:        expansió metropolitana: el neodesenvolupisme

L'etapa de preguerra. 1900-1939

La ciutat burgesa en formació. A principis del segle XX, la ciutat de València té 215.687 habitants (més altres 126.304 en el que després serà la seua àrea metropolitana). Un segle després la xifra se situarà en uns 750.000, més quasi 650.000 a l'entorn metropolità. Aquests canvis, acompanyats d'alteracions en l'estructura social i econòmica, no són per descomptat excepcionals: en el context immediat, Europa occidental, són la norma. Caldrà, per tant, destacar l'especificitat, la concreció, les circumstàncies i característiques pròpies en les quals es produeix la consolidació de la ciutat moderna en el cas de la ciutat de València, més enllà dels processos generals.

Taula 1. Notes:

a)           Dades de Població de fet de la ciutat de València. Font: Ajuntament de València [1989]

b)           La delimitació de l'àrea metropolitana és la proposada per Pérez Montiel [1993, 74], per mitjà de la utilització del concepte de la denominada Functional Urban Region. La FUR inclou, a més a més dels 44 municipis de la comarca de l'Horta, diversos del Camp de Túria (Benaguasil, Benissanó, Bétera, Llíria).

c)           La població de la ciutat de València era el 1998 de 753.882 habitants.

Fig. 2: Creixement de la població en el segle XX

Estratègia urbanística a principis de segle: reforma interior i eixample vs planejament de l'extensió. En certa manera, la preguerra civil és una prolongació del segle XIX, un període de formació de la ciutat burgesa, protoindustrial. En una etapa de creixent importància de l'activitat industrial, i d'increment demogràfic, les estratègies urbanístiques basculen entre la transformació dels teixits preindustrials, heretats de la ciutat històrica —les operacions de reforma interior—, i el creixement per addició sobre el model consolidat que representa l'Eixample, per a la creació de la nova ciutat burgesa. La incorporació d'altres formulacions contemporànies més avançades, bàsicament dues, la ciutat jardí anglesa o les propostes germàniques de Großstadt, no arriben a materialitzar-se [Blat, 1988, 1.4.2]. El judici unànime dels estudiosos d'aquest període assenyala que l'estratègia municipal va consistir a retardar deliberadament l'expansió de la ciutat, i afavorir els propietaris dels sòls de l'Eixample, que comença en aquesta etapa el seu procés de densificació. Aquesta política es complementa amb operacions de reforma interior a la Ciutat Vella, reconvertida en el nucli central de serveis, en centre urbà d'una comarca encara bàsicament agrícola.

Idees per a la ciutat. Encara s'està lluny de la formulació de plans de conjunt, globals o generals. Es continuen aprovant plans d'eixample —Pla de Francisco Mora i Vicente Pichó de 1912, continuador de l'anterior de José Calvo, Luis Ferreres i Joaquim Arnau de 1884-1887— i ni tan sols es donarà compliment a l'obligació imposada per l'Estatut Municipal de 1924 de redactar un pla d'extensió —per als municipis de més de 200.000 habitants, en un termini de 4 anys—. No obstant això, en el mateix 1924 es proposa un pla de ciutats jardí a l'extrarradi que va ser abandonat en donar-se prioritat a altres operacions —passeig al Mar, la ciutat lineal al Saler i l'annexió dels municipis veïns—. D'altra banda, el fracàs en la redacció d'un pla d'extensió va conduir a la sanció de plànols d'influència urbana, formulats amb la intenció d'articular i integrar les zones de creixement urbà contigus als eixamples. Fins a 1934, el seu nombre va ser considerable i van acabar per cobrir la major part de les operacions immobiliàries desenvolupades fora dels eixamples [Blat, 1988, 1.4.8]. En resum, el fracàs en la formulació d'un pla d'extensió i sobretot el recurs als plànols d'influència urbana revelen, en el període que s'estén entre el final de la I Guerra Mundial (1918) i l'inici de la contesa civil, la falta d'una aproximació global, per a la qual cosa caldrà esperar a 1946.

Postguerra i autarquia. 1939-1959

Encara que al llarg del segle XIX s'assenten les bases i s'inicien les transformacions cap a una ciutat —i una àrea metropolitana— moderna, amb excepció de l'Eixample, després de la Guerra Civil de 1936 la ciutat de València era una urbs quasi preindustrial, a penes transformada en un sentit modern. Com ha sigut reiteradament assenyalat, 1939 marca el punt inicial de profundes transformacions urbanístiques, que acabaran fent d'aquesta ciutat un assentament urbà modern. Si es pren en consideració només la magnitud del desenvolupament urbà, aquest període és, sens dubte, el de menor creixement, en xifres absolutes. De fet, la dècada dels quaranta pot ser considerada com una etapa d'estancament. Serà a partir dels anys cinquanta quan comence de veritat el boom urbanístic.

Crisi i autarquia: paràlisi urbanística. Després de la Guerra Civil, la ciutat de València, igual que altres ciutats de l'Estat, està paralitzada. La situació econòmica és catastròfica; a penes hi ha activitat immobiliària, ni inversió pública. La transformació real de l'espai urbanitzat és escassa, no així la publicació de documents urbanístics de marcat caràcter ideològic.

El Pla General d'Ordenació de València i la seua cintura, 1944-1946. El 1944 s'emprén la redacció del primer pla urbanístic general que, en un principi, es planteja en un àmbit provincial. Del non nato pla provincial van arribar a efectuar-se els estudis previs i informatius. Encara que no va ser tramitat, els treballs d'informació, d'anàlisi i de diagnòstic van ser utilitzats en la ràpida redacció d'un pla general d'ordenació urbana que s'aprovarà el 18 de desembre de 1946. Afectava 30 dels 34 municipis que conformaven la comarca, que des de llavors van ser incorporats a una estructura administrativa pensada i posada al servei de la ciutat central. La crítica posterior, molt influïda per l'anàlisi que d'ell es feia en el PGOU de 1988, el considera un pla moderat, sensat i equilibrat. Aquesta favorable i estesa opinió no és compartida per alguns autors [Ramírez & Dolç, 1992, 10], els quals assenyalen que el tractament aparentment respectuós de l'horta amagava la seua consideració com a reserva de sòl (en aquell moment innecessària) per al desenvolupament urbà. D'altra banda, les previsions de creixement analitzat per Ferrer [1988, 2.4.2] no eren tampoc precisament moderades; ni per a la població ni per al sòl urbà. La proposta del pla estableix una població horitzó, el 1990, de 1.250.000 habitants per a la ciutat central —un creixement del 177% respecte als 450.000 habitants de llavors— i de 250.000 per a la corona metropolitana —un 67%, amb relació a la població de llavors que tenia 150.000—. Aquestes estimacions demogràfiques justifiquen la proposta del pla de doblar la superfície del sòl urbà de la ciutat, que passava d'unes 1.500 a 3.000 hectàrees. De les més de 13.000 hectàrees del terme municipal de València, l'espai urbanitzat es limitava a la Ciutat Vella i els eixamples (960 ha), més unes 115 ha al nord del llit del Túria (barris de Sagunt, Marxalenes, els Orriols, etc.) i altres 330 ha que corresponien al Grau i al Cabanyal-Canyamelar, unides a la ciutat central per l'avinguda del Port, els marges de la qual es trobaven pràcticament urbanitzats en la seua totalitat. En total unes 1.405 hectàrees, [Gaja & Boira, 1994].

Fonaments teòrics i/o doctrinals. Una anàlisi de les referències doctrinals i/o teòriques que sustenten el planejament d'aquesta etapa revela una innegable continuïtat i sintonia amb les teories urbanístiques contemporànies^[2]. El vernís tradicionalista i les declaracions sobre la "Ciudad Falangista" no pot ocultar la utilització dels models vigents a l'Europa contemporània. Hi ha, sens dubte, una eliminació dels elements més simbòlicament progressistes del moviment modern i un èmfasi en els aspectes més volguts del "Régimen" (la insistència en l'organicitat de la ciutat, l'ús, abusiu, dels referents formals tradicionals...,), però per davall de l'anècdota la utilització dels models urbanístics vigents en la resta d'Europa és innegable.

El model radioconcèntric del PGOU de 1946. L'opinió més estesa descriu el model urbanístic estructural de la ciutat de València i la seua comarca, instaurat pel Pla del 46 a partir de les infraestructures viàries com a radioconcèntric^[3]. Aquesta proposta es construeix a partir de l'estructura espacial preexistent, produïda per sedimentació al llarg de segles, encara que es reforça amb algunes propostes noves, com la del creixement cap al secà. Per a les coses bones i per a les roïnes, el Pla de 1946 estableix un model estructural que en gran mesura s'ha perpetuat fins als nostres dies. L'estructura radioconcèntrica està formada per eixos viaris ràpids de penetració radial —aquests procedeixen en la seua major part del desdoblament d'antics accessos: la pista de Puçol de la carretera de Barcelona, la d'Ademús de la de Burjassot-Llíria, la pista de Silla de l'antic camí Reial de Madrid, i l'avinguda de Castella— junt amb els que es dissenyen dos anells de circumval·lació, anomenats respectivament "exterior" i "interior", que completen a la perfecció el model esmentat, "con la única deformación de su aplastamiento al llegar a la costa" [García Heredia, 1988, 2.5.5].

Fig. 3: PGOU de 1946

L'estructura viària és el vehicle d'una estratègia de desconcentració residencial, tant a nuclis de població circumdants com a nous eixos —sobre els promontoris Burjassot-Godella al NO, i Torrent al SO—, que es completa amb una descentralització productiva en eixos industrials —al nord, l'eix tèxtil-químic, que arriba fins al Puig; a l'oest l'eix de la indústria metàl·lica i ceramista, de Manises-Quart de Poblet-Aldaia, i, al sud, el fuster Benetússer-Alfafar-Massanassa-Catarroja)— que aprofitant l'especialització espontània.

Un pla metropolità. A principis del segle XX el creixement urbà havia abastat ja els municipis que podríem identificar com a primera corona metropolitana, els quals havia englobat i fagocitat administrativament. No pot, per tant, estranyar que siga aquesta l'escala que s'adopte, encara que en realitat el fenomen metropolità, en sentit estricte, no es desenvoluparà a València fins a mitjan dels anys seixanta, i això de forma tardana i accelerada amb respecte a la resta d'Europa [COPUT, 1986, 20]. Estem en presència del primer intent d'estructuració metropolitana, amb una proposta estructural coincident amb el model dominant en la urbanística contemporània —radioconcèntric i limitador del creixement—, en la línia apuntada des de finals del XIX per Howard: descentralitzar el creixement sobre un enfil·ll de municipis de la llavors anomenada cintura metropolitana, que recolzava en la creació de dos eixos residencials (Burjassot-Godella i Torrent), que amb el pas dels anys es convertiran en receptacle de l'habitatge unifamiliar d'alt nivell. El model radioconcèntric és, doncs, una opció conscientment assumida, a la qual contribueixen totes les determinacions estructurals (zonificacions, xarxes ferroviàries, etc.). Aquest model estava, fins a cert punt, prefigurat per la disposició dels pobles de la comarca i pel traçat de les seues vies de comunicació, però com assenyala Ferrer [1988:3], el model no era viable sense una ampliació de la xarxa viària i ferroviària comarcal.

Creixement en taca d'oli? La descripció del creixement de la urbanització en taca d'oli és una imatge repetida i escassament qüestionada, amb alguna notable excepció [Roca, la & Klein, 1988, 2.3.3]. En realitat, l'espectacular creixement de la urbanització, que entre 1944 i 1985 duplica la seua extensió, no es produeix de forma isòtropa, en taca d'oli. A la ciutat de València, aquesta imatge no s'ajusta bé a la realitat que quedaria millor descrita si parlàrem de creixement tentacular [Gaja, 1999]. Encara que el resultat puga ser visualitzat com a anells concèntrics, el procés pel qual s'arriba a aquesta forma revela aspectes essencials per a entendre-la i controlar-la. En una primera fase, a partir d'un nucli consolidat i compactat, l'edificació s'arraïma en torn de les vies interurbanes; és a dir, els camins i carreteres històrics. Aquest desenvolupament de l'edificació a penes comporta construcció d'infraestructures de la urbanització, ja que els nous edificis parasiten les disponibles a peu de parcel·la. El resultat en aquesta primera fase és la conformació d'una estructura urbana en forma d'estrella de mar. A mesura que avança el creixement de la ciutat la congestió augmenta, tenint en compte que aquests assentaments sobre els eixos radials d'accés tenen un marcat caràcter lineal. En aquesta situació la racionalitat urbanística proposa la construcció d'algun element viari estructurant de tipus anul·lar, concèntric, que permeta les connexions transversals, per a reduir la congestió de les àrees centrals. Considerant la disposició del creixement, el nou viari anul·lar ha de rodejar-lo exteriorment, i incorporar al continu urbà més sòl del que cap previsió aconsellaria. Encara que aquest nou viari se sol presentar com un anell de tancament, en realitat mai no tanca el desenvolupament urbà, sinó que és una corona més. La tercera fase consisteix en el farciment d'aquests espais intersticials. Així es completa un cicle que ha permés afegir una anella més a la ciutat. Aquesta ha sigut la forma com s'ha produït el creixement de la ciutat.

D'altres aspectes del PGOU de 1946. A favor seu, tan sols retòric, està la declaració de preservació de l'horta; o la proposta de conversió de la xarxa ferroviària de via estreta en metro, executada als anys vuitanta. En el dèbit, cal ressenyar que tots els nuclis urbans són tractats de forma semblant, i es formulen propostes de creixement, més o menys, proporcionat al llarg de cada perímetre, junt amb zonificacions elementals que segons l'opinió de Ramírez & Dolç "porta a l'absurd d'incloure en cada municipi una mostra de cadascuna d'elles" [1992:10].

El model morfològic (l'ordenació detallada). Un simple càlcul revela el model de ciutat que es proposava. La densitat horitzó és de 417 habitants per ha —1.250.000 habitants en 3.000 hectàrees—. Suposant una ocupació mitjana de 4 habitants per habitatge, la densitat supera els 100 habitatges per hectàrea, que ultrapassa el màxim legal que després fixaria la Llei del Sòl. Ací està l'origen d'uns teixits urbans extremadament densos. Però el càlcul és encara més negatiu, si suposem que els nous habitants s'instal·larien en els nous sòls urbans. En aquest cas, la densitat proposada se situa en uns 600 habitants per hectàrea, uns 150 habitatges per hectàrea. Un model d'alta densitat, sense a penes garanties ni jurídiques, ni reals, de dotar-lo dels adequats equipaments.

La proposta de creixement urbà és, doncs, prou menys moderada del que es pot deduir si pensem que en aquella època, de les 1.100 hectàrees que englobava la circumval·lació hexagonal del camí de Trànsits, tan sols la meitat estava ocupada a mitjan de la dècada dels quaranta. El camí de Trànsits marcava el límit de l'espai urbanitzat pel sud, però pel nord discorria encara a través de grans espais d'horta, per a comunicar nuclis disseminats (Benimaclet, els Orriols, Benicalap, Campanar...,) que, en dècades posteriors, seran absorbits pel creixement de la ciutat i integrats en la seua trama urbana. Però des d'un altre punt de vista, aquesta xifra és certament modesta si la comparem amb els PGOU posteriors:

Notes:

a)         Les xifres dels plans del 66, 83 i 88 procedeixen del Servei de Planejament de l'Ajuntament de València. La procedència de les del 46, d'escassa fiabilitat, ja s'ha assenyalat anteriorment.

b)         Les superfícies indicades pel PGOU de 1988 requeririen una anàlisi detallada que revelaria situacions irregulars quant a la classificació com a SNU d'alguns sòls.

L'etapa desenvolupista. 1959-1975

Situació demogràfica i socioeconòmica. La dècada dels seixanta és l'etapa de major expansió demogràfica i urbanística, amb un creixement de quasi 150.000 veïns, en aconseguir-se el 1970 els 653.690 habitants. Aquest increment demogràfic es va acompanyar amb una definitiva especialització de l'economia urbana en el sector serveis. En efecte, a principis dels anys seixanta, la ciutat de València s'havia convertit ja en un gran centre terciari, amb un potent sector industrial, però encara estava aïllada en un entorn econòmicament i paisatgísticament agrícola, encara que amb incipients desenvolupaments industrials. A finals de la dècada, l'escenari haurà variat totalment i s'iniciarà una nova etapa: la de la seua definitiva entrada en el món de l'economia dels serveis.

Creixement urbà, expansió econòmica i desenvolupisme. El 1965 s'abasta la xifra d'11.204 habitatges construïts, marca absoluta que mai no serà superada —als explosius noranta, a falta de les dades de 1999, el màxim de 6.780 llicències de construcció s'aconsegueixen el 1998, encara que en aquesta dècada el que preval serà la preparació de sòl, la urbanització, per damunt de l'edificació—^[4]. Aquesta forta expansió urbanística és conseqüència directa de l'econòmica. El terme desenvolupisme, que llavors comença a usar-se críticament per a qualificar aquests processos, ha d'entendre's no tant com a caracteritzador d'un creixement accelerat de la urbanització, com en relació amb la forma caòtica, especulativa i descontrolada que es va produir, que parasitava tot tipus d'infraestructura i esquivava la dotació d'equipaments públics.

Fig. 4: Expansió de l'espai urbanitzat al segle XX

Notes: Elaboració pròpia a partir de la base de dades del Cadastre de Béns Immobles, publicada per l'Oficina Municipal d'Estadística a l'Anuari de l'any 2000 en http://www.ayto-valencia.es/anuari2000/04_07_02.htm

Des d'un punt de vista merament quantitatiu, cal destacar que als seixanta i setanta es construeixen més de la meitat de tots els habitatges de la ciutat (53,8%), i que només un 2,7% van ser edificades al segle XIX.

La riuada de 1957 i les seues conseqüències urbanístiques. En la història urbanística de València hi ha un abans i un després: la riuada de 1957. El 14 d'octubre la comarca de l'Horta és arrasada per una de les més intenses riuades que es recorden. Immediatament després es constitueix una comissió tècnica especial, que elabora tres alternatives, denominades Solució Nord —consistent en el desviament del riu pel nord i la seua connexió amb el barranc del Carraixet—, Solució Centre —basada en la construcció d'una presa reguladora aigües amunt, aproximadament a Vilamarxant— i la Solució Sud —que consistia en la creació d'un nou llit al sud de la ciutat, de 12.692 metres de longitud, 200 d'amplària i capaç de desaiguar un cabal de 5.000 m3/seg—. Excepte en la Solució Centre, el caixer deixava de funcionar com a riu. Al juliol de 1958 s'opta per la Solució Sud. En el vell llit es proposa el trasllat de l'estació central (en la seua part final, junt amb el pont de l'Àngel Custodi) i la construcció d'una via de trànsit ràpid est-oest, que es constitueix en la peça clau de tot un nou sistema viari de rang metropolità. Aquesta determinació serà l'origen d'un fort conflicte social fins que a mitjan dels vuitanta al vell llit es construïsca un jardí^[5].

Tot i que que la Solució Sud inicialment només era un projecte hidràulic, ben aviat va resultar evident que les modificacions que introduïa en l'estructura urbanística feien inevitable la revisió de tot el planejament. Per això, i com a conseqüència de la necessitat d'adaptar el PGOU a les determinacions de la Solució Sud, es procedeix a redactar el que ha sigut definit com "un macroplà d'infraestructura viària i hidràulica" [Ramírez & Dolç, 1992, 10], i que per a alguns autors constitueix una catàstrofe pitjor que la mateixa riuada: l'adaptació a la Solució Sud aprovada com a pla general el 1966 [Ajuntament de València, 1984, 8]^[6]. Les desproporcionades determinacions d'aquest pla tindran uns efectes agreujats en formular-se en una conjuntura de fort creixement econòmic que precisament comença amb la dècada. El que s'aprova el 1966 és un pla sense programa, sense estudi econòmic, sense gestió, "en realitat és un document per a posar sòl al mercat immobiliari", amb les menors càrregues possibles. Les estimacions demogràfiques del pla per a l'any 2050 eren d'1.900.000 habitants per a la ciutat de València. Lògicament aquesta previsió —"objectiu"?— requeria un espectacular increment del sòl classificat com a urbà. La finalitat del pla era, doncs, impulsar un creixement sense traves, com més gran millor; sense cap altra consideració correctora, sobre les pautes ja assenyalades pel Pla General de 1946.

La xarxa viària. No hi ha entre les determinacions del PGOU de 1966 una altra d'una importància semblant, malgrat que el pla explicita que són determinacions assumides i elaborades des de les previsions sectorials. Totes les estratègies, els criteris, els objectius, del pla se sotmeten a una xarxa pensada per a un trànsit sobredimensionat, infinitament creixent. La columna vertebral de tot l'entramat viari és el denominat eix ràpid est-oest que discorria pel vell llit del Túria.

Una xarxa interurbana d'àmbit metropolità. Sorprenentment, aquesta visió hiperdesenvolupista, pròpia de l'època, a penes es veurà alterada per la posterior crisi del petroli (1973). D'aquesta manera, el pla persisteix en un model espacial radioconcèntric, que assumeix la proposta dissenyada per la Jefatura Regional [sic] d'Obres Públiques, articulada per sis vies radials i cincs anells de circumval·lació —dos d'ells aleshores ja històrics: el primer sobre l'antiga ronda de la muralla, i el segon format per la ronda de Trànsits—. Aquesta estructura es completava amb dos elements transversals: l'autopista de Castella, que penetrava per l'antic llit del Túria, i l'autopista del Mediterrani, que després de discórrer per la platja de la Malva-rosa, continuava cap al sud en direcció a Alacant. L'execució del pla ha afavorit, fins als anys noranta, les vies radials, cosa que ha generat greus problemes de congestió en bolcar tot el trànsit sobre el nucli central. Enfront d'aquestes realitats, no deixa de ser xocant que el pla proclame la seua voluntat de "limitar el creixement de la ciutat" o que encara es parle de protegir l'horta.

Fig. 5: PGOU de 1966

 Un altre dels aspectes en què el pla incideix de forma destacada és l'ordenació de les xarxes ferroviàries. Aproximadament 223 passos ferroviaris i 5 línies de ferrocarrils envoltaven la ciutat, que formaven un vertader cinturó de ferro, l'eliminació del qual s'havia plantejat ja des dels anys quaranta, fins i tot abans de la redacció del PGOU de 1946 [Ballester, 1940, 28]. Però en la realitat, i enfront de la importància de les obres hidràuliques, i l'auge del transport per carretera que es plasma en el complex model viari, el ferrocarril resulta un tema d'inferior consideració. S'eliminen una sèrie d'estacions, es proposa el trasllat de la central, es crea un centre de distribució de mercaderies, però finalment la seua incidència real en la conformació del model urbà és escassa.

Com ja hem assenyalat adés, la classificació del sòl, tot superant àmpliament la generosa delimitació de 1946, es dispara. Aquesta determinació ha fet que el pla haja sigut —a posteriori— criticat pel seu impacte sobre el medi natural, i li haja valgut el qualificatiu de desenvolupista. Però cal dir que en aquella època no hi va haver quasi opinions en contra, ni tan sols tímidament en contra, si bé és cert que el context no invitava precisament a això.

En unes esquemàtiques normes que acompanyen el pla, s'assenyalen uns coeficients d'edificabilitat, que en algunes subcategories (edificació oberta) arriben als 1,5 m3/m2. El procés de densificació edilícia que es produirà als anys setanta té el seu origen i explicació en aquest Pla General, i serà, posteriorment, confirmat pels quinze plans parcials que en el seu desenvolupament es formularan. Els documents analítics del posterior PGOU de 1988 establien un precís diagnòstic: "La mentalidad permisiva de los poderes públicos, las tensiones inflacionistas de los precios del suelo, y la ilegalidad urbanística, en ocasiones, fueron los factores que contribuyeron a conformar la ciudad, con altas densidades de edificación, fuertes déficits de equipamientos de todo tipo, congestión del tráfico y deterioro general del medio ambiente urbano, con una pesada carga económica y social para el conjunto de los ciudadanos", [Ajuntament de València, 1985].

L'ocupació del sòl. Sens dubte, la dècada dels seixanta pot considerar-se com la de la creació efectiva de l'àrea metropolitana de València. El creixement urbanístic i demogràfic de València es va estendre amb rapidesa a d'altres nuclis de l'Horta. El procés de canvi i transformació va ser doble: d'una banda, la ciutat central va incrementar i va desenvolupar la seua funció com a centre de serveis i coordinador de tota l'àrea i, al mateix temps, va propiciar la descentralització d'activitats, especialment les industrials, i la promoció de noves inversions en els nuclis perifèrics. Al seu torn, aquests van experimentar transformacions espectaculars, que atreia població immigrant i desenvolupava unes activitats no agràries d'acord amb l'etapa econòmica que es vivia. En conclusió: es produeix la consolidació de l'entramat metropolità, amb canvis urbanístics i demogràfics desconeguts fins a aquell moment.

La transició democràtica i l'etapa socialista. 1975-1991

Canvi de règim, transició i planejament urbanístic. Com hem dit, entre 1944 i 1985 la ciutat de València dobla la seua superfície urbanitzada, tot i que a partir de 1973-79, coincidint amb la crisi econòmica i la inestabilitat institucional derivada de la transició política, el creixement demogràfic s'atura considerablement. Aquest fet potser explique, junt amb la insostenible densificació i subequipament de les ciutats de l'Estat, les excessives expectatives que es van dipositar en el planejament com a motor de les transformacions urbanes. El temps s'ha encarregat de rebaixar aquestes expectatives, i de demostrar la terrible inèrcia que presenten els fenòmens urbanístics, i com són sovint irreversibles. En aquest context, il·lusionat i quelcom il·lusori en allò que a l'urbanisme es refereix, es realitzen el 1979 les primeres eleccions municipals democràtiques, amb clar avantatge de les forces d'esquerra en les grans ciutats. Immediatament després es defineixen les línies prioritàries d'actuació. Les dificultats burocràtiques (administratives i jurídiques), la falta de criteris i d'una línia urbanística clara, la indecisió, el centralisme metropolità, tot s'unirà per a endarrerir la revisió del pla general. L'alternativa és aleshores l'actuació per peces, per parts.

El 1980 s'aprova el denominat PAM (Programa d'Actuació Municipal) que identifica tres àmbits d'actuació urgent: la Ciutat Vella, el Saler i els barris més degradats de la perifèria urbana, la majoria. A l'any següent es formula el Pla d'Intervenció a la Perifèria Urbana (PIPU), que partint d'una bona anàlisi i diagnòstic^[7], destaca encertadament els enormes dèficits de dotacions públiques i infraestructures. La perifèria urbana era una selva, o un paradís per a l'especulació immobiliària, amb quaranta plans parcials sargits d'incomptables modificacions sempre especulatives. En el període que va fins a 1984, s'emprendran una sèrie d'operacions que tenen per objectiu comú la introducció urgent de millores en barris de la perifèria urbana, operacions generalment centrades en la inclusió d'equipaments escolars, socials i zones verdes, o la preservació d'espais naturals o urbans greument amenaçats per processos urbanístics (el parc natural del Saler, el vell llit del riu Túria o la Ciutat Vella). Entre 1979 i 1983, 34 plans parcials perifèrics són substituïts per plans especials o modificats en profunditat. Simultàniament es redacten plans de protecció de la Ciutat Vella i del Saler.

La revisió del PGOU. Després de moltes vacil·lacions i incerteses, el 1982 s'acorda formalment iniciar la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana, que opta per abandonar l'àmbit metropolità, fins llavors vigent, i substituir-lo per plans municipals. El 1983, com ja hem esmentat adés, es dissol la corporació administrativa Gran València, i es crea en el seu lloc el Consell Metropolità de l'Horta, entitat dotada de molt escasses competències, que ha acabat també per ser dissolta l'any 2000. Amb aquesta decisió, inevitable donat el caràcter centralista i antidemocràtic del Gran València, no obstant això, "se desvanece el hipotético modelo comarcal", mentre que "la conurbación es ya un hecho que amenaza con extenderse a lo largo y ancho de gran parte de la comarca." [Ramírez & Dolç, 1992, 11]. La desaparició del planejament comarcal és, sens dubte, l'assignatura pendent —i urgent— de l'urbanisme a l'Horta, i màximament si tenim en compte que això ha conduït a un predomini indiscriminat de les actuacions sectorials, que manquen de tota lògica de conjunt [Olmos, 1992, 6]. Des de llavors, el planejament torna a ser —almenys en teoria— competència estrictament municipal, amb l'única condició d'ajustar-se a les Normes de Coordinació de l'Àrea Metropolitana, que a penes contenen determinacions espacials.

El PGOU redactat entre 1982 i 1988 és el primer, i únic per ara, de la història urbanística de la ciutat elaborat des d'un marc i amb una participació democràtica. En aquesta etapa de la Transició el planejament va concitar unes enormes esperances, potser excessives, desproporcionades amb relació a la seua real capacitat d'acció. La veritat és que de la il·lusió s'ha passat al cinisme, disfressat de pragmatisme. El planejament ha tornat a ser simplement un marc per al negoci immobiliari, allunyat de tota temptació reformista, real. Avui, com en els seixanta, els plans només són vàlids si permeten fer negoci, si són empresarialment inviables; però fa vint anys les coses eren, o pareixien, distintes.

Criteris, objectius i ideari del PGOU de 1988. La formulació del nou PGOU, que com ja s'ha comentat va despertar grans il·lusions i esperances, es relaciona de nou amb la cultura urbanística europea contemporània, seguint el que ja és una tradició. En aquest cas, el referent és la teorització que ha passat a ser coneguda com la urbanística de l'austeritat. La lectura dels seus criteris bàsics és suficientment il·lustradora de la via per la qual discorria:

a)         Impedir la generació d'un nou deute urbà.

b)         Recuperació de plusvàlues per a la col·lectivitat.

c)         Reducció del sòl classificat.

d)         Conservació i protecció del patrimoni històric.

e)         Superació de la densificació i del subequipament.

En resum, un canvi radical de criteris, que va des de les estratègies per al creixement fins a les de la consolidació urbanística. Per la seua banda, els quatre objectius (concrets), de caràcter estructural, que s'assenyalen per al nou PGOU anaven en la mateixa línia:

a)         Desqualificació de l'excés de sòl previst en el PGOU de 1966, i introduir zonificacions flexibles, no segregacionistes, ajustades a les necessitats reals.

b)         Protecció de l'horta.

c)         Primacia del transport públic.

d)         Connexió de les àrees centrals amb els poblats marítims, així com la seua ordenació.

 Tots ells, criteris bàsics i objectius concrets, entronquen clarament amb les formulacions de la urbanística reformista italiana dels setanta i principis dels vuitanta.

Fig. 6: PGOU de 1988

Aquesta presa de posició no ha de sorprendre —qüestions ideològiques a banda—, per tal com la redacció del nou PGOU s'inicia en el punt més baix de la crisi econòmica —la coneguda com (primera?) crisi del petroli, a partir de 1973— i els plans generals de la tercera generació estan profundament marcats per aquest ambient de crisi econòmica. Aquesta situació, aquest pessimista ambient marca el que podríem denominar una nova òptica de la cultura urbanística, els principals arguments de la qual giren entorn de la conservació del patrimoni urbà existent, i que es caracteritzen, sobretot, per proposar models urbanístics de contenció del creixement^[8].

De l'Avanç al Pla. Del zero a l'infinit. El procés de redacció del nou PGOU es va veure afectat per diversos conflictes i mutacions: els uns d'ordre polític intern (substitució de l'Alcalde, dimissió del regidor d'urbanisme...,); els altres externs: canvis en la conjuntura econòmica, política i social^[9]. No s'ha d'oblidar que el 1982 la crisi econòmica es trobava en un dels seus pitjors moments, però que a mitjan dels vuitanta les coses van començar a canviar, per a donar pas al fulgurant, encara que efímer, període 1986-90. Del document que s'exposa com a Avanç el 1986 al que s'aprova definitivament com a Pla el 1988 hi ha un abisme. El context ha canviat i el Pla també.

L'inici dels treballs va ser difós a so de bombo i platerets, i va crear unes expectatives que la realitat s'encarregaria de rebaixar. Els escrits oficials són, en aquest sentit, contundents: "Este nuevo Plan General no nace con vocación de ser uno más en la larga cadena de planes que Valencia ha tenido (y sufrido) desde finales del XIX. No puede ser uno más y, de hecho, sólo tendrá efectividad si sabe ser profundamente distinto y a la vez rigurosamente respetuoso con la ciudad actual." [Ajuntament de València, 1984, 3]. Però a l'hora de la veritat el model estructural resultant no serà tan diferent, i algunes de les novetats que es prometen (la diversitat tipològica, la reducció de densitats edificades, el respecte a l'horta...,) quedaran pel camí.

El document de Criteris i Objectius per a la Revisió del Pla, apareix avui particularment revelador del posterior canvi d'estratègia: "Las circunstancias económicas (...) nos obligan a plantear un nuevo Plan General en el que la austeridad, la optimización de los recursos y la mejora real a corto plazo de la ciudad consolidada tienen primacía sobre planteamientos de expansión o infraestructura, espectaculares y tecnocráticos que no tienen hoy justificación posible." [Ajuntament de València, 1984, 11]. La filosofia de contenció del creixement, de millora de la qualitat de vida, esclatarà en miquetes quan els nous aires imposen, des de finals dels vuitanta, la incentivació econòmica i el mercat com a justificació i argument suprem.

El pla que definitivament s'aprove classificarà sòl amb excés —al sud de Malilla, entorn de la carrera d'En Corts, junt amb l'accés d'Ademús, a Benimaclet, als Orriols...,— mentre es mostra excessivament tímid en no atrevir-se a posar en discussió el paper de la ciutat de València enfront d'altres centres alternatius, que servisquen de contrapés al nucli central, i això que el pla dedica una enorme atenció al sector terciari, el qual arriba a definir com a "motor de l'activitat econòmica", i li reserva els millors espais, per accessibilitat i situació. En tots els ordres, els abandons i els canvis són palpables. Aquests transcendeixen l'àmbit estructural, per a abastar també les determinacions morfològiques. Poc quedarà d'algunes de les declaracions primeres: "En el suelo consolidado, debe destacarse que el nuevo Plan General va a suponer un diseño completo de la ciudad. Este diseño finalista, producto tanto de la exigencia legal como de la propia filosofía del Plan, indica claramente la voluntad de centrar los esfuerzos en "acabar la ciudad" antes que en proyectar utópicas realizaciones y expansiones. Al mismo tiempo, este rediseño de la ciudad actual va a permitir introducir nuevos equipamientos y servicios públicos y, lo que es más importante, nuevos modelos de hábitat colectivo más acordes con nuestro clima y tradición cultural, permitiendo volver a recuperar, por ejemplo, fórmulas de vivienda unifamiliar que hoy no tienen posibilidades de realizarse." [Ajuntament de València, 1984, 12]. A la vista de la nova perifèria urbana, que amb els PAI emergeix en els noranta en el nucli central, pot concloure's que poc queda d'aquestes ben intencionades declaracions.

El continu fracàs dels plans supramunicipals. Totes les objeccions i crítiques que puguen formular-se al vigent Pla General es dilueixen davant de la seua major debilitat: la impossibilitat d'ordenar l'àmbit metropolità. Que la metròpolis de l'Horta és una realitat, és quelcom que ningú no s'atreveix a negar, però el planejament actual només la té en compte a efecte de les grans infraestructures, sense que hi haja un model urbanístic conjunt. S'ha acabat per acceptar que el model resultant siga la suma de parts autònomes (els plans municipals) i de realitats sectorials imprescindibles (les grans infraestructures, en realitat alienes a tota visió global o de conjunt). Només quan la revisió del PGOU ja estava pràcticament finalitzada es van aprovar unes Normes de Coordinació de l'Àrea Metropolitana que, sent benèvols, podem qualificar d'ocasió perduda.

El neodesenvolupisme: un urbanisme insostenible. 1991-2000

Context. Després de les eleccions municipals de 1991, la coalició PP-UV passa a governar el municipi, després de fer-ho durant 12 anys l'esquerra. A partir de 1993 l'activitat econòmica oportunament entra en un cicle fortament expansiu. D'altra banda, el 1994, en un dels seus últims actes legislatius, el govern del PSOE aprova la Llei Reguladora de l'Activitat Urbanística, que canvia substancialment les regles del joc i permet una major capacitat d'acció als agents immobiliaris en detriment dels propietaris del sòl, l'administració pública i sobretot dels ciutadans^[10]. Un context econòmic expansiu, el canvi d'administració i el nou marc normatiu es conjunyeixen per a donar pas a una etapa que pot ser qualificada de neodesenvolupista; entre 1991 i 2000 —especialment a partir de 1995— l'expansió urbanística torna a ser espectacular.

El creixement de la perifèria: l'aplicació de la LRAU. El desenvolupament urbanístic contemporani de la perifèria urbana de la ciutat de València té especial interès perquè es tracta d'un dels principals bancs de proves dels nous instruments urbanístics instaurats per la LRAU, que alteren en profunditat les relacions entre propietaris del sòl, promotors immobiliaris i administració pública. Per a les coses favorables i per a les negatives, la perifèria urbana que s'està gestant en l'actualitat a la ciutat de València és filla de la LRAU.

L'era dels PAI: balanç quantitatiu. El nombre de PAI presentats a aprovació municipal fins a 1998 és de 50. D'ells, 22 han sigut aprovats, altres tants estaven en tramitació, i 4 han sigut rebutjats. En total, els 22 PAI amb una extensió superior a una hectàrea sumaven una superfície de 3.547.560 m2s —les operacions inferiors als 10.000 m2s suposaven només 49.281 m2s—^[11]. En aquestes 355 hectàrees està prevista la construcció d'uns 27.000 nous habitatges —segons una densitat de 75 habitatges/ha, resulten 26.625 habitatges, encara que les dades publicades per la premsa donen una xifra encara major, d'uns 30.000 habitatges—, al marge dels que es puguen produir en sòls urbans o ja urbanitzats, que no necessiten la formulació de cap PAI, i que segurament no és una quantitat menyspreable.

Sobreproducció de sòl urbanitzat? Fa la impressió, i és comentari habitual, que s'està urbanitzant més sòl del necessari: si és veritat, estaríem davant d'un fenomen nou. Vegem algunes dades bàsiques. El PGOU estimava que la producció d'habitatges es mouria en una banda de 3.000 a 5.000 habitatges/any. En els últims 6 anys —1994-99, després de l'aprovació de la LRAU— el nombre de llicències d'obra assoleix un total de 28.206 habitatges —27.940 si considerem les llicències de primera ocupació—, uns 4.700 per any^[12]. És cert que aquest ritme quasi es va duplicar en el període 60-80 (9.643), però si considerem l'índex d'habitatges construïts per l'increment de població la relació és inversa: 0,79 en les dècades dels seixanta i setanta, enfront de 8,39 entre 1980-97. Vol dir que encara que en nombres absoluts es construeixen menys habitatges, se n'edifiquen moltíssims més (quasi 11 vegades més) amb relació a les necessitats bàsiques, a l'increment de població. Estem realitzant una anàlisi elemental, en què moltes qüestions importants queden fora: el potencial edificable del sòl urbanitzat o consolidat —el 1982 quan s'inicia la redacció del vigent PGOU es va calcular en uns 40.000 a 50.000 habitatges—, la rehabilitació, l'oferta concurrent d'habitatge metropolità..., però sembla evident que l'habitatge que s'està construint en l'actualitat no es destina a la satisfacció primària de la necessitat d'allotjament, sinó a la millora de la ja existent. Això reforçaria la tesi que les polítiques urbanes i urbanístiques en el segle XXI han de dirigir-se a la requalificació del medi, tant edilici com urbà, més que a la producció de nou espai urbanitzat. En definitiva, i encara que no hi ha dades incontestables que permeten afirmar l'existència d'un fenomen de sobreproducció de sòl urbanitzat, sí es pot, si més no, concloure que estem en presència d'una política desenvolupista i expansionista del sector immobiliari, un fet que requeriria alguna reflexió de fons, perquè aquest model de creixement ràpid amb ocupació dels millors sòls agrícoles és un malbaratament, un balafiament de recursos no reciclables, senzillament insostenible, per no parlar directament d'una barbaritat.

Creació d'un estoc de sòl o un mercat oligopolístic. "La qüestió, òbviament, és si el mercat pot absorbir en un temps raonable aquesta oferta, i també si l'aplicació de la LRAU està suposant de facto, com sembla, una situació de control oligopolístic del sòl disponible que respondria a l'estratègia de les empreses urbanitzadores de prendre posicions i anar desenvolupant el sòl segons les condicions del mercat. Si així fóra, la conformació d'aquest oligopoli podria suposar que un dels objectius perseguits per la Llei (l'abaratiment de sòl) no es produiria perquè un increment de l'oferta no provoca necessàriament una disminució de preus quan el mercat no és competitiu. El que sí ha aconseguit la LRAU, aprovada pel darrer govern socialista de la Generalitat, és la transferència de facto de la propietat del sòl dels petits propietaris a les grans empreses urbanitzadores." [Sorribes, 1998, 86-87]

A mesura que s'aplica i desenvolupa la LRAU comença a plantejar-se la possibilitat que acabe consolidant-se una situació de mercat oligopolístic al sòl urbanitzat. No en tots els municipis, però sí almenys en els majors, on els grans grups immobiliaris estan apoderant-se amb el control dels nous sòls urbanitzats, per a modificar la tradicional estructura de la propietat molt dividida. El resultat seria una conquista del sòl per part de les grans promotores. Vinculat a aquest fet, no s'ha d'ometre la menció de la asimètrica relació entre propietaris i urbanitzador, reflectida especialment en el fet que siga aquest últim qui, en primera instància, fixe la seua pròpia retribució, i la seua condició d'agent amb un estatut equivalent al d'un concessionari, però amb escassos controls administratius en la realitat.

Anàlisi morfològica del creixement urbà en els PAI. Els PAI van ser concebuts com a instruments dotats d'una gran flexibilitat, especialment pel que fa a la possibilitat d'introduir modificacions al planejament. L'ús d'aquesta opció, no obstant això, suposa que proposta a proposta les determinacions i el model contingut en el PGOU va modificant-se, sense que hi haja un mecanisme dotat de la suficient perspectiva que permeta considerar la globalitat urbanística. En els nous polígons residencials el percentatge de sòl edificable residencial se situa generalment per davall del 30%. Tenint en compte, a més a més, que en augmentar l'edificabilitat —que en algun cas a la ciutat de València ha ranejat els 1,23 m2c / m2s— augmenten les cessions, es redueix el percentatge de superfície destinada a l'edificació, amb la qual cosa l'increment vertiginós de les altures és inevitable. Podem concloure aquesta anàlisi quantitativa amb una conclusió qualitativa: la pràctica exclusió dels desenvolupaments residencials de mitjana densitat i el predomini dels tipus edilicis en altura, conseqüència de les altes densitats (edificabilitats) i els baixos nivells d'ocupació del sòl.

Absència dels models postulats com a referència a la perifèria recent de l'Estat espanyol. Tota la formulació, i reivindicació, teòrica i pràctica en favor de la recuperació dels models tradicionals, especialment d'un dels teixits més característics, l'Eixample, exemplificat en les propostes de reinterpretació de l'illa tancada o almenys amb edificació perimetral entre mitjaneres enfront del bloc aïllat (mal anomenat obert), està absent en la construcció de la nova perifèria de la ciutat de València produïda a l'empara de la LRAU. La nova perifèria dels noranta recupera la pitjor interpretació de molts dels plantejaments del moviment modern, que havien sigut fortament criticats i qüestionats per l'urbanisme dels vuitanta. Tornen alguns aspectes rellevants, com ara la sobresaturació i hipertròfia dels espais públics (especialment la dels viaris), el predomini del "buit", "l'eclipsi" del parcel·lari, l'edificació aïllada (majoritàriament en torre de gran altura), encara que la posició de contigüitat respecte als teixits urbans consolidats evita mals majors, com són la segregació viària, la discontinuïtat i l'aïllament d'aquests teixits. En definitiva, l'experiència que estem analitzant sembla haver abandonat els intents de reinterpretació de la ciutat tradicional, de recuperació dels traçats reticulars i d'alguns elements característics, com ara l'alineació a vial, l'illa tancada o amb edificació perimetral.

El procés que s'està desenvolupant a la perifèria urbana de València és, com s'ha dit adés, insostenible. Quan a penes s'està acabant d'urbanitzar tot el sòl previst pel PGOU de 1988, ja comencen a sentir-se veus que reclamen la seua ampliació, a costa de l'horta; perquè cal recordar que a València el creixement sempre es produeix a costa de l'horta. I no ha de passar per alt que aquesta expansió, desmesurada i injustificada, és un atac en tota regla a la política oficial de foment de la rehabilitació. Com tantes vegades s'ha dit "expansió i rehabilitació es contradiuen", per la qual cosa la deterioració de les àrees internes previsiblement avançarà a mesura que es consoliden —si és que realment així ocorre— aquestes iniciatives.

La pèrdua o l'abandó de la capacitat de direcció dels processos urbanístics per part de l'administració. La falta de direcció del procés és patent, no sols en les qüestions estructurals o en el control formal de l'espai urbà produït, sinó fins i tot en la inexistència de criteris objectius i baremables per a la selecció de l'alternativa preferible. Aquesta situació obri la porta a la discrecionalitat amb els riscos que això comporta. En prou de les operacions en curs s'ha substituït la cessió obligatòria de sòls lucratius (10%) per millores en la qualitat de la urbanització. L'Ajuntament d'aquesta forma renuncia per endavant a qualsevol intervenció en la política d'habitatge. El comportament de l'administració posa de manifest el seu caràcter subsidiari respecte al sector immobiliari privat, per al qual aplana dificultats i crea les condicions òptimes per a l'exercici de la seua activitat, amb renúncia a gestionar una estratègia urbanística global al servei dels ciutadans. En el fons el que hi ha és una privatització d'un servei públic: la LRAU defineix la urbanització com un servei públic, però a continuació obri la porta a la privatització. En realitat, estableix els mecanismes perquè la producció de l'espai urbanitzat passe de ser un servei a un negoci.

València urbanisme insostenible. La interpretació desenvolupista del PGOU de 1988 ens retorna a etapes i episodis que haurien de pertànyer al passat, a un passat que mai no haguérem volgut veure repetit. L'àrea metropolitana i particularment la ciutat de València han entrat en una dinàmica urbanística autodestructiva. Casos emblemàtics d'aquest abús són actuacions com ara l'arrasament del Cabanyal; la urbanització indiscriminada de l'horta: el Pouet, la Punta, etc., que elimina un ecosistema insubstituïble; l'illa dels Jesuïtes, un exemple de les conseqüències del denominat urbanisme concertat o negociat (més negociat, que concertat...); la construcció del III Cinturó o tancament Nord de la V30; la reforma [sic] interior de Velluters, un esventrament obsolet, executat en contra de la voluntat dels veïns; la Ciutat de les Ciències, un monument al balafiament i la coentor; la carència d'un pla metropolità, potser el més greu error per omissió, etc. Un model urbanístic que consumeix, esgota i destrueix el seu propi entorn, que no respecta el medi agrícola, el patrimoni, la trama urbanística..., que espenta la civis a l'èxode, i l'urbs a la deterioració, a la densificació; una polis condemnada a la decadència.

Algunes idees finals

Escenaris de futur. Estem a punt de tancar un segle en què s'ha urbanitzat més espai que en els dinou anteriors. Hi ha dos factors nous a l'hora de pensar en qualsevol escenari de futur: d'una banda, el desbordament dels límits municipals, amb la plena consolidació dels àmbits metropolitans, i de l'altra, l'interrogant que els canvis estructurals vinculats al que s'anomena la societat informacional comportaran. És difícil, situats en els moments inicials d'un canvi d'aquesta profunditat, tractar d'imaginar diversos escenaris possibles, però, amb tot, és ara més necessari que mai.

Primer escenari; tendencial, continuista. Podem pensar que en un futur a mig i llarg termini, els ritmes d'expansió de la urbanització metropolitana es mantindran, en un context econòmic expansiu i un marc creixentment desregulat —en aquesta línia apunten les declaracions del responsable del Ministeri de Foment^[13]—. El model de ciutat, l'anomenada metàpolis o més comunament ciutat regió, es caracteritzaria per la construcció de paquets cada volta més difusos o dispersos^[14]. L'altra cara d'aquesta moneda seria la decadència del nucli (core) metropolità, amb el seu buidament demogràfic i la desertització productiva. Aquest model espontani tindria uns alts costos sobre l'ecosistema i la seua sostenibilitat a llarg termini és dubtosa —sense entrar en la ponderació dels costos i externalitats socials.

Segon escenari: reformista. El reconeixement dels problemes que es derivarien de l'escenari tendencial induiria a les administracions a reequilibrar, regular i controlar els processos metropolitans i introduir factors de correcció i ordenació, amb l'objectiu explícit de crear un marc millorat de vida, enfront de l'objectiu tendencial de ser només el suport del desenvolupament de l'activitat immobiliària. Per a això seria necessari frenar la difusió espacial de la urbanització, i introduir regulacions i ordenacions que perseguisquen incrementar els nivells de sostenibilitat dels agregats urbans.

Tercer escenari: catastrofista. A partir de l'escenari tendencial es pot construir un escenari catastrofista caracteritzat per la deterioració de les condicions de vida, en un marc d'inactivitat de les administracions públiques sotmeses i submises als dictats de la mà invisible del mercat. Dissortadament aquesta alternativa no és una mera especulació, és un escenari possible, encara que indubtablement no molt desitjable.

Migracions metropolitanes. Les primeres migracions urbanes internes tenien un radi i un abast molt limitat. Des de principi de segle, la burgesia i les capes mitjanes van començar a abandonar la ciutat històrica —preindustrial— per a instal·lar-se a l'Eixample. Després, amb el creixement urbà que acompanya el desenvolupisme dels seixanta, va tenir lloc l'assentament de la immigració d'origen rural a la perifèria, tant urbana com metropolitana, si bé les característiques, tant formals com estructurals d'ambdós assentaments, no difereixen substancialment. Des de finals dels anys setanta, la dinàmica de les migracions internes canvia de naturalesa: la Ciutat Vella continua perdent població, però també comencen a fer-ho l'Eixample i fins i tot la perifèria del XX^[15]. Les últimes rectificacions patronals revelen un descens de la població de la ciutat central a partir del màxim de 787.278 aconseguit el 1985. Entre 1994-98 la ciutat de València ha perdut un poc més de 10.000 habitants, una tendència anunciada fa temps pels experts, que coincideixen a preveure una estabilització en torn dels 700.000 habitants. [Pérez Montiel, 1993, 81].

La deterioració de la qualitat de vida en el nucli metropolità —trànsit, contaminació acústica, aèria..., dèficit d'equipaments públics quotidians (escolars, verds, esportius, etc.) no compensables amb faraònics i hipercostosos projectes culturals— espenta unes capes mitjanes i altes amb unes rendes creixents cap a un entorn metropolità cada vegada més accessible. Cas exemplar de les carències del medi urbà, per citar-ne una, és la situació de les dotacions de zones verdes. Tot i l'esforç dut a terme en els últims anys, encara el 1998, la ràtio de zona verda per capita era de 2,3 m2s en jardins de tipus local, més altres 2,4 m2s en parcs urbans^[16], sense assolir ni tan sols en total el mínim legal, i a vergonyosa distància dels mòduls europeus que se situen habitualment entre els 20 i 30 m2s/habitant.

L'àrea metropolitana és la ciutat. Avui, la ciutat de València és l'àrea metropolitana de l'Horta. El fet, repetit fins a la sacietat, és ben conegut. En els últims anys no hi ha hagut urbanista ni urbanòleg que no haja exigit la presa en consideració de l'escala metropolitana, la urgència a emprendre el seu planejament globalment. Té igual; res no altera la indecisió dels governants municipals aliens a tot el que ocórrega fora de les seues (il·lusòries) fronteres. Precisament en l'etapa que es consolida realment l'àrea metropolitana és quan es produeix la dissolució dels rudimentaris organismes que per al seu control i organització s'havien format. Aquest buit el cobreixen, incorrectament, les actuacions municipals i les polítiques sectorials, especialment les infraestructures de la mobilitat, convertides en punta de llança de l'extensió del model de ciutat difusa. L'absència d'una estratègia urbanística comuna, general per a tota l'àrea metropolitana, recorda les albors del segle XX, quan la falta d'una visió de conjunt va ser causa directa de molts dels problemes posteriors. No sembla que cent anys després hàgem aprés la lliçó.

Un trànsit motoritzat usurpador de l'espai urbà. No hi ha lloc per a res més; ni per a ningú més a la ciutat. El ciutadà ha sigut desplaçat, relegat per l'automòbil. El 1998 hi havia a la ciutat de València 385.421 vehicles automòbils, més que habitatges (358.741); una ràtio de 511 vehicles per 10³ habitants^[17] . Una xifra en ràpida progressió i enfront de la qual no és possible seguir mantenint un hipotètic dret a una irrestringida circulació. Alguns carrers de la ciutat haurien de ser rebatejats com el que són: autopistes, incapaços d'allotjar una vida ciutadana, civil. Per exemple, la Gran Via de les Germanies va tenir el 1997 una IMD de 116.940, 80 vehicles cada minut! ^[18] En aquell any, dels vint carrers principals, on es mesuren les intensitats del trànsit, quinze van augmentar la seua IMD; algunes d'elles, com ara Cardenal Benlloch, en un 24,1%. Quan s'abandonarà l'obsolet i inútil criteri d'acréixer l'espai públic lliurat, sacrificat, al trànsit motoritzat per a solucionar els problemes de mobilitat? La major part de les ciutats europees fa anys que van descartar aquesta falsa solució que no fa sinó empitjorar les coses. Però la ciutat de València continua ficada en aquest atzucac: el dels túnels, el de l'augment de la velocitat de circulació, el de la reducció de l'espai de relació humana... Una opció que incrementa la deterioració de l'espai públic de la ciutat, sense resoldre el de l'accessibilitat.

Preparar l'aterratge, reconvertir les estratègies urbanístiques. El creixement explosiu de la ciutat i de l'àrea metropolitana en el segle XX no és durable, és insostenible. No es pot pensar que aquests ritmes es mantindran en el pròxim segle. L'expansió demogràfica declina de forma irreversible, però en canvi el sector immobiliari prossegueix amb altes taxes d'activitat. Convindrà començar a plantejar-se la necessitat i conveniència d'una reconversió del sector immobiliari, en una doble direcció: preparant el que ja es denomina un aterratge suau, una desacceleració controlada. I sobretot donant pas a la rehabilitació, a polítiques de millorament i reequipament urbà, de desdensificació o esponjament. Malgrat les aparences, tenien raó els que a principis dels anys vuitanta proposaven la fi de l'expansió de les ciutats. L'actual boom és un miratge, una borratxera que passarà i deixarà una terrible ressaca: l'horta destrossada, el centre històric esventrat, una àrea metropolitana desestructurada i un model urbanístic insostenible.

Referències

AJUNTAMENT DE VALÈNCIA [1984]: Revisión del Plan General de Valencia: Criterios y objetivos. Ajuntament de València, s/L, pàg. 154 mecanografiades.

- [1985]: La ciudad que queremos. Avance del Plan General de Ordenación Urbana, Ajuntament de València, València, 1985.

- [1989]: Característiques de la població de València, Ajuntament de València, València, pàg. 39-40.

BALLESTEROS MORALES, FERNANDO [1940]: "La reforma ferroviaria en Valencia", Reconstrucción, núm. 4.

BLAT PIZARRO, JUAN [1988]: "Crecimiento urbano y vivienda. 1921-1936", AA.VV, Trànsit a Gran Ciutat, I Congrés d'Història de València, tomo II, Ajuntament de València, València, pàg. 1.4.1-1.4.8.

COPUT [1986]: La Gran Valencia. Trayectoria de un Plan General, Conselleria d'Obres Públiques, Urbanisme i Transports, València.

DÍAZ NOSTY, BERNARDO [1981]: "Madrid Imperial", AYUNTAMIENTO DE MADRID, Madrid: 40 años de desarrollo urbano. 1940-1980, Ajuntament de Madrid, Madrid, pàg. 23-36.

FERRER PÉREZ, ANTONIO [1988]: "Transformaciones urbanas del Plan General de 1944", En Trànsit a Gran Ciutat, actes del I Congrés d'Història de la Ciutat de València, Segles XIX-XX, Ajuntament de València, València.

GAJA i DÍAZ, FERNANDO & BOIRA i MAIQUES, JOSEP VICENT [1994]: "Planeamiento y Realidad Urbana en la Ciudad de Valencia (1939-1989)", Cuadernos de Geografía, núm. 55, pàg. 63-89.

 - [1996]: "La Transformación de Valencia", Urbanismo, núm. 28, pàg. 78-85 i núm. 29, pàg. 76-81.

 - [1999]: "La Producción de Suelo Urbanizado como Objetivo de la Actuación Urbanística", Seminario Internacional sobre Planeamiento Urbano Territorial en el Siglo XXI. Posibilidades, Métodos e Instrumentos para la Regulación y la Gestión del Desarrollo de la Ciudad en el Territorio, Madrid, 24-26 de novembre de 1999, pendent de publicació en el número 5 de la revista Urban.

GARCÍA HEREDIA, ANTONIO [1988]: "Planeamiento entre 1957 y 1979", En trànsit a Gran Ciutat, actes del I Congrés d'Història de la Ciutat de València, Segles XIX-XX, tom II, Ajuntament de València, València, pàg. 2.5.1-2.5.15.

RAMÍREZ, JUST & DOLÇ CARLES [1984]: "Una Contradictòria Etapa de Transició 1979-1983", En trànsit a Gran Ciutat, actes del I Congrés d'Història de la Ciutat de València, Segles XIX-XX, tom II, Ajuntament de València, València, pp. 2.7.1-2.7.7.

 - [1992]: "Valencia, Huerta y Centro Histórico", Geometría, núm. 13, pàg. 10-14.

ROCA, FRANCESC LA & KLEIN, RAINER [1988]: "L'evolució de la perifèria de la Ciutat. 1939-1987", En trànsit a Gran Ciutat, actes del I Congrés d'Història de la Ciutat de València, Segles XIX-XX, Ajuntament de València, València, pàg. 2.3.1-2.3.12.

OLMOS I LLORENS, JOAN [1992]: "Infraestructuras del transporte y desarrollo urbano", Geometría, núm. 13, primer semestre 1992, pàg. 2-10.

PÉREZ MONTIEL, MANUEL [1993]: "El área metropolitana de Valencia", Valencia 1991: Ciudad, Población y Sociedad, Ajuntament de València, València, pàg. 71-81.

- [2000]: "La despoblación del centro de Valencia", Territorio y Vivienda, suplement d'El Mercantil Valenciano, 30 de gener de 2000, pàg. 31.

SORRIBES MONRABAL, JOSEP [1998]: La Ciutat desitjada. València entre el passat i el futur, Tàndem Edicions, València.

TEIXIDOR DE OTTO, M.J. [1974]. "Población activa de la ciudad de Valencia", Cuadernos de Geografía, núm. 15, pàg. 25-46. València.

- & BOIRA MAIQUES, JOSEP VICENT [1993]: "Análisis demográfico y transformaciones urbanas de la ciudad de Valencia", en BELLVER SÁEZ, RAFAEL: València 1991: ciudad, población y sociedad, Ajuntament de València, València, pàg. 31-49.

TERÁN, FERNANDO DE [1978] Planeamiento urbano de la España contemporánea. Historia de un proceso imposible, Alianza Universidad Textos, Madrid

UREÑA, GABRIEL [1979]: Arquitectura y Urbanística Civil y Militar en el Período de la Autarquía (1939-1945), Ediciones Istmo, Madrid.

SOBRE LA FORMA LA CIUDAD INFORMACIONAL. ¿DE LA METRÓPOLIS INDUSTRIAL MODERNA A LA REGIÓN URBANA INFORMACIONAL DIFUSA?

Fernando Gaja i Díaz©

fgaja@urb.upv.es

I CONGRÉS INTERNACIONAL SOBRE TERRITORI I CIUTAT.

"LA METRÒPOLI: PRESENT I FUTUR"

Centre de Política  del Sòl i Valoracions - CSPV

Barcelona, 2 juny - 11 juliol  2003

RESUMEN /ABSTRACT

Esta ponencia pretende exponer y debatir algunas ideas sobre los procesos de transformación contemporánea del espacio urbanizado, sometido a dos pulsiones de orden y naturaleza bien contradictorias: de una parte, los cambios que podrían derivarse de una hipotética Revolución Informacional, y de otra las medidas que habrá que tomar como consecuencia de la cada vez mas evidente Crisis Ecológica. Ambas son motores del cambio social contemporáneo, y por ende de las transformaciones del espacio urbanizado y del territorio. Se trataría, por tanto, de discutir la naturaleza de los cambios estructurales, y comprobar la medida en la que estas transformaciones pueden estar afectando a la forma construida.  Estamos ante una cuestión polémica, ante la que reputados autores niegan la mayor: no hay una forma de la ciudad informacional; la ciudad informacional es un proceso, no una forma. Mientras que otros, más próximos a la arquitectura, sí creen poder identificar nuevas formas construidas, pregoneras de una nueva ciudad, la de la Sociedad Informacional.

CONTEXTOS

Vientos de cambio

Una hipótesis: la Revolución Informacional

La Tesis del Cambio de Era

La transición a la Sociedad Informacional: ¿Post modernidad o Modernidad avanzada?

La aparición de la Sociedad Informacional

PAISAJES Y PROBLEMAS: LA TRANSFORMACIÓN DEL ESPACIO URBANIZADO

La emergencia de la Ciudad Post-Industrial

Fenomenología de la urbanización Post-Industrial

La lógica de los nuevos espacios

Dos modelos estructurales para el desarrollo de la ciudad industrial

Nuevos espacios urbanizados

La negación de la mayor

Terminologías para los nuevos espacios urbanizados

Conectividad física y virtual

“Archipielaguización” del territorio

Hipermovilidad y expansión urbana

Descripción de procesos, rasgos y dinámicas

Frente a una hipótesis una evidencia

Un modelo radicalmente insostenible, un proceso con los pies de barro

REFERENCIAS

CONTEXTOS

Vientos de cambio. Partamos de una evidencia, la sociedad de principios de siglo XX se encuentra inmersa en un proceso de (r)evolución acelerada. No otra cosa son los fenómenos de mundialización (globalization), de informacionalización y las amenazas que se derivan de la crisis ecológica (y social) planetaria. El modelo de sociedad industrial y el modo de regulación fordista que fue su máxima expresión, al menos en Europa, están hoy en la picota. El objetivo de este texto es, por tanto, reflexionar sobre la naturaleza de estos procesos y su incidencia en la conformación de los nuevos espacios urbanizados, algo que muchos autores ya ni se atreven a llamar “ciudad”. Las reflexiones que aquí se presentan nacen de la perplejidad, del asombro que se deriva del modo y la velocidad en que está cambiando nuestra sociedad y en consecuencia el espacio urbanizado. ¿Cuáles son las coordenadas en las que se mueve la emergencia de las nuevas formas de espacio urbanizado? a) Un escenario de futuro de alta incertidumbre, en crisis (en cambio), sometido a tensiones de todo orden (espaciales, económicas, ecológicas,...); b) un sistema social vivo, abierto, en ebullición, expuesto a procesos caóticos, impredecibles; y c) un espacio urbanizado, que se presenta como desestructurado funcional, jerárquica y formalmente. Unos ámbitos en el que las únicas referencias e hitos son las del pasado (los núcleos tradicionales, los ferrocarriles, los viejos caminos), unos espacios a-culturales, a-temporales.

Una hipótesis: la Revolución Informacional. Como supuesto de nuestro análisis partiremos de una hipótesis fundamental: en la actualidad se está produciendo un cambio estructural radical consistente en el paso de la Sociedad Industrial a otra distinta que se ha dado en llamar Post-Industrial, y que vamos a denominar preferiblemente Informacional. Esta hipótesis sostiene que estamos asistiendo a una transformación de las bases productivas, de lo que podríamos denominar el Sistema Tecnológico Productivo Dominante[1], un proceso que abriría el camino a una nueva era o civilización: la Informacional; un supuesto que no es pacífico, que tiene cualificados detractores y defensores. Lo que parece innegable es que los avances técnicos puestos a disposición del mercado desde mediados de los años ochenta del pasado siglo —la electrónica, la informática y las telecomunicaciones son las tres patas de esta revolución (inicialmente sólo tecnológica) que afecta esencialmente al tratamiento de la información—, están teniendo unos efectos revolucionarios, en sentido estricto: en el de inducir una transformación del conjunto de la sociedad, y por tanto, en lo que a nosotros más nos concierne, del despliegue espacial de la urbanización.

Se trata de un supuesto no pacífico; nos interesa destacar que sus defensores utilizan un razonamiento de base analógica, que en ocasiones incurre en un excesivo paralelismo con los procesos que desde el siglo XVII desembocaron en la Revolución ―y en la sociedad, y ciudad― Industrial. El planteamiento es sumamente atractivo: de la misma forma que la expansión de las actividades industriales, a partir de las artesanales e impulsadas por las innovaciones tecno-científicas, acabaron por consolidar un nuevo sistema tecnológico productivo dominante (que devino dominante precisamente cuando la riqueza creada por ese nuevo sector, que luego reconoceríamos como secundario o industrial, superó a la producida por los otros), en la actualidad estaríamos asistiendo a la emergencia y consolidación de un nuevo sector, que podríamos llamar cuaternario para distinguirlo del tradicional terciario de los servicios[2]. Un sector cuyo objeto es la venta de la información y del conocimiento, y que en gran medida se forma o arranca tomando como referencia las actividades denominadas de consultoría, profesionales,…

La Tesis del Cambio de Era. La sugestiva hipótesis de la Revolución Informacional, inductora de un cambio de Era, es decir, de la conformación de una nueva sociedad Post-Industrial (Post-Moderna), está construida sobre un razonamiento analógico. Pero esta hipótesis tiene sus puntos débiles, y la analogía sus limitaciones. La formación de la Sociedad Moderna, Industrial o Post-agraria, se inserta en un largo proceso que supera los dos siglos. Para llegar a la formidable revolución tecnológica y social de los siglos XVIII y XIX, fue preciso un cambio de mentalidad que podemos resumir en el ascenso y la hegemonía del pensamiento racional; toda una revolución cultural, ideológica, filosófica iniciada en el Renacimiento. Frente a ellos, los cambios contemporáneos no admiten parangón, y el escaso lapso temporal transcurrido se revela como una seria objeción, sin que el argumento de la aceleración del tempo histórico sea suficiente. La Revolución Industrial fue realmente un cambio global, de conjunto, de la totalidad de la sociedad; supuso la entronización de nuevos valores, destacadamente el triunfo de la razón, de la racionalidad, y la superación del pensamiento mágico y religioso. No existe paralelismo posible con la situación actual, donde aparentemente, los cambios no afectan de manera tan profunda a la forma de pensar, de ver el mundo, a la cosmogonía moderna. Hay, por tanto, serias objeciones a la hipótesis del cambio de Era, y aunque la teorización de las Eras es sumamente atractiva (y redonda) hay que reconocer que presenta algunos claroscuros, puntos y aspectos centrales que no consigue explicar, si bien aporta elementos de interpretación y comprensión muy valiosos.

La transición a la Sociedad Informacional: ¿Post modernidad o Modernidad avanzada? La Revolución Industrial ha atravesado hasta finales del siglo XX al menos dos fases diferenciadas. La primera, la fase inicial, corresponde al desarrollo de la primitiva tecnología para la producción fabril (la máquina de vapor, el telar, el ferrocarril,...), la Era del Maquinismo. La segunda, datada a finales del siglo XIX, se articularía sobre innovaciones tecnológicas que permiten el control y empleo masivo de la energía, novedades que contribuirían a elevar todavía más la producción (uso industrial de la energía eléctrica, motor de combustión interna, acero,..). Este segundo conjunto de mejoras técnicas habría desembocado, o como mínimo alentado, la aparición del fordismo, un modelo social de consumo ampliado o de masas, basado en un circulo causal —ya no se sabe si vicioso o virtuoso— que vincula producción en cadena y consumo. La segunda Revolución Industrial, al igual que la primera, catalizó una profunda revolución social. La historia del siglo XX, tanto en su vertiente más dramática —ascenso del capitalismo industrial, aparición de los totalitarismos capitalista (fascismo) y socialista (estalinismo)—, como en la más noble y progresista —constitución del Estado Social (del "bienestar"), consolidación de los Derechos y Libertades Humanas Individuales y Colectivos (instaurados por la Revolución Francesa y desarrollados por la Soviética)— es indesligable del avance económico y tecnológico que supuso esta segunda fase de la Revolución Industrial.

Los detractores de la hipótesis de la transición a la Sociedad Informacional señalan que en realidad la Revolución Informacional sería una nueva fase de la Revolución Industrial: la tercera, inducida por la aparición de las máquinas de procesamiento de la información (ordenadores). Quienes así opinan niegan por tanto que hayamos podido comenzar una nueva era; que se pueda hablar de Sociedad Informacional (como algo distinto de la Industrial o Moderna), y que por tanto podamos especular con una Ciudad (o espacio urbanizado) Informacional, Post-Industrial o Post-Moderno. No aportan argumentos desdeñables quienes así arguyen. Con todo me parece que la naturaleza y el alcance (pero sobre todo la naturaleza) del cambio contemporáneo no permite contemplarlo como una fase continua respecto a los anteriores. Porque en el caso de la Revolución Informacional el objeto no es la introducción de técnicas destinadas a la mejora de la producción industrial[3], sino la aparición de un sector distinto, el sector del conocimiento[4], un sector en ascenso y cuyo peso económico, en términos relativos, aumenta día a día.

La aparición de la Sociedad Informacional. A mediados de los años 80 comenzaron a fabricarse y utilizarse masivamente los ordenadores personales, máquinas reservadas hasta entonces a un entorno científico o militar muy restringido. Muchos autores han señalado este hecho como el inicio de una nueva Era, la de la Información. Esta afirmación se formula desde la consideración de que las nuevas tecnologías de proceso y distribución de la información —la informática, la telemática y la microelectrónica— introducen cambios sustanciales en la estructura económica, cambios que a su vez van a transformar el conjunto de la estructura social. Se postula, tal y como ocurrió con la Revolución Industrial, que la emergencia y consolidación de un nuevo sector productivo, el de la Información, conllevará una transformación de todas estructuras sociales y económicas. La hipótesis veinte años después comienza a validarse: en las sociedades más avanzadas el sector económico de la Información —que inicialmente se incluyó en el Terciario, hasta constatar que se trataba de algo diferente, y que hoy empieza a ser conocido como cuaternario— se está consolidando como el de mayor empleo y el de mayor valor agregado de su producción.

PAISAJES Y PROBLEMAS: LA TRANSFORMACIÓN DEL ESPACIO URBANIZADO 

La emergencia de la Ciudad Post-Industrial.  Vamos a exponer algunas ideas, forzosamente desordenadas, intentando describir, identificar, denominar, analizar y sistematizar la formación de los nuevos espacios urbanizados en el marco de los cambios sociales que hemos tomado como hipótesis. Nuestro interés en este momento no es el de reflexionar en profundidad sobre la naturaleza de estos cambios, sus dificultades y características, sino, mucho más limitadamente, tratar de valorar sus repercusiones espaciales, en concreto las transformaciones que en el espacio urbanizado —aquello que hasta ahora hemos llamado ciudad— pueda estar induciendo. La hipótesis de partida se basa, de nuevo, en un pensamiento analógico: al igual que la Revolución Industrial supuso la aparición y la difusión hegemónica de nuevas formas del espacio urbanizado —que posteriormente serían reconocidas como Áreas Metropolitanas, Metrópolis o simplemente ciudades industriales modernas— se puede plantear que las transformaciones estructurales contemporáneas van a acabar por generar un nuevo modelo espacial para la construcción del espacio urbanizado. Es, sin embargo y por ahora, una hipótesis que choca con dos dificultades: de una parte, la inercia al cambio de las estructuras urbanísticas —el hecho de ser una materialidad construida le dota de una mayor permanencia y estabilidad—, y de otra, el hecho de que estemos ante un fenómeno que se encuentra en una fase incipiente dificulta el análisis y la construcción de modelos explicativos —así como los obstáculos para acceder a su conocimiento y disponer de la información relevante—. Hay, además, otro argumento de orden disciplinar que se opone al estudio y comprensión de los procesos de aparición de los nuevos espacios urbanizados: la doctrina urbanística se encuentra aferrada al denominado paradigma de la Modernidad, un paradigma teórico que, de ser cierta la hipótesis enunciada, estaría quebrado.

Fenomenología de la urbanización Post-Industrial.  Entre la desregulación y la imprescindible cooperación para sobrevivir, pese a su negación y rechazo, o en el extremo opuesto, su más deslumbrada y banal apología, la realidad de eso que hemos dado en llamar Ciudad Post-Industrial o Informacional emerge y se consolida día a día. Coherentemente con los dos vectores dominantes de transformación de la sociedad contemporánea (la "Informacionalización" y la Crisis Ecológica) podemos trazar dos tendencias o, mejor dicho, ver el espacio con dos perspectivas diferentes; la resultante de ambos conforma el espacio urbanizado contemporáneo, el de la sociedad Post-Industrial. Con exiguo margen para el agio semeja que la configuración genuina de la Sociedad Post-Industrial ("Informacional") es la «Ciudad Difusa». Los elementos más relevantes de esta nueva "ciudad", los grandes equipamientos de la "globalidad", los nuevos espacios de producción del conocimiento, los nodos de comando y control (Campus Universitarios, Parques Tecnológicos, Parques Empresariales,...), los generadores de centralidad (Recintos Feriales, Palacios de Congresos,...), las áreas de consumo (las Centros Comerciales), las zonas lúdicas y del ocio banal (Parques Temáticos, los Malls de tercera generación), los recintos de los grandes eventos mundiales (Olimpiadas y campeonatos deportivos, Forum y Expos,...), las nuevas formas de la residencia, las infraestructuras de la movilidad (redes y elementos arteriales,...) y del transporte público masivo (metros, tranvías, monorraíles,...), los puntos de intercambio modal de transporte (estaciones de ferrocarril, zonas logísticas (ZAL), aeropuertos y "ciudades aeroportuarias", puertos y frentes litorales,...), los contenedores de la "Cultura" (grandes museos, teatros y auditórium, bibliotecas,...), todos apuntan en la dirección de la dispersión, de la expansión urbana, del alejamiento y la fractura y fragmentación del espacio urbanizado; una fragmentación que es total: espacial, funcional y social, y que acentúa y agrava las crecientes desigualdades. Este paisaje Post-Industrial es empieza a ser conocido; lo que nos interesa ahora es intentar comprender la lógica de su formación, superando las imágenes de caos y amontonamiento indiferenciado con que a menudo se presenta.

La lógica de los nuevos espacios. Saramago presenta su libro El hombre duplicado bajo una atractiva divisa: El caos es el orden por descifrar. Efectivamente, el caos, el desorden con que se despliega la urbanización contemporánea (¿la de la Era de la Revolución Informacional?), como antaño pasara también con la primera Ciudad Industrial, es la manifestación de nuestra incapacidad para entender plenamente su lógica (y por tanto, para poder intervenir y regularla adecuadamente).  Porque efectivamente esta estructura espacial Post-Industrial está dotada de una lógica interna, se despliega según un orden que es necesario comprender. Algo sí sabemos y somos capaces de explicar: que el crecimiento desmedido y más allá de toda lógica de las infraestructuras de la movilidad es un factor de aceleración de la expansión urbana y periurbana; que la disponibilidad de energía (todavía) barata contribuye a esta extensión facilitando una movilidad en crecimiento exponencial; que la búsqueda de un nuevo hábitat, menos agresivo que la deteriorada ciudad tradicional, empuja a las familias en su huida a supuestos paraísos urbanos—paraísos que pronto se convierten en bastiones, recintos amurallados, segregados y aislados de la sociedad, donde sus habitantes devienen privilegiados prisioneros voluntarios—,¼ pero todo ello en realidad no refleja más que la continuación de tendencias preexistentes. Nos falta lo fundamental, lo diferencial: los nuevos espacios productivos, la incidencia de la disponibilidad de medios telemáticos al alcance del sector productivo cuaternario. Comencemos por recordar un principio urbanístico genérico y básico: el espacio urbanizado es siempre el resultado de la transformación de los espacios preexistentes y de la adición de otros nuevos. Su carácter de palimpsesto, tantas veces señalado, hace que debamos insistir en que el nuevo espacio urbanizado se construirá junto y sobre a los espacios "históricos"; que no cabe pensar en la desaparición de la ciudad que conocemos, aunque sí en su previsible transformación. Para entender los procesos en curso es pues necesario efectuar un breve repaso de la estructura de partida.

Dos modelos estructurales para el desarrollo de la ciudad industrial. Desde el inicio de la revolución industrial podemos distinguir dos modelos estructurales para el crecimiento de las ciudades: a) el representado en el siglo XIX por el modelo proto-industrial de la Gran Ciudad —la Großstadt de  Eberstadt, Baumeister,... pero también Cerdà—, con propuestas de crecimiento por continuidad y extensión ordenada a partir de los asentamientos previos; y b) el modelo desarrollado ya en el siglo XX, que abandona las ideas de continuidad y agregación, para dar paso a modelos que se guían por estrategias de descentralización productiva y desconcentración residencial, conformando una nueva estructura en la que se introducen límites al crecimiento de la ciudad central, y en la que se opta por la discontinuidad de los nuevos suelos residenciales y productivos. Un modelo, denominado planetario, que con el tiempo devendrá la referencia canónica, el icono dominante de la Ciudad Industrial bien ordenada: el Área Metropolitana. Elemento común a todos ellos es la ruralización del crecimiento urbano unido a la contención de las grandes ciudades, convertidas en el núcleo central de las áreas metropolitanas.

Nuevos espacios urbanizados. La transformación y expansión de los espacios urbanizados en la actualidad no permite seguir manteniendo el modelo teórico que hemos sintetizado. Cualquiera que sea la posición que se adopte en relación al cambio estructural que hemos descrito (cambio de era o sólo tercera etapa de la sociedad industrial, y ello tendría consecuencias sobre las hipótesis y puntos de partida para el análisis), todas las evidencias apuntan a una transformación en profundidad en los modos y formas de producirse el espacio urbanizado contemporáneo. Antes de intentar describir los rasgos esenciales de ese nuevo espacio en producción, insistamos en el acuerdo mayoritario sobre la obsolescencia del modelo urbanístico canónico, el del Área Metropolitana planetaria, equilibrada, regulada, con núcleos compactos, agregados e integrados, modelo utilizado universalmente para regular el crecimiento a lo largo del siglo XX. 

La negación de la mayor.  Destacaremos, por otra parte, la existencia de posiciones contrarias a los planteamientos que estamos exponiendo. Manuel Castells [2000], en su evaluación de las transformaciones inducidas por el desarrollo de la Sociedad Informacional, sostiene que en esta nueva sociedad “basada en el conocimiento, organizada en torno a redes y compuesta en parte por flujos, la ciudad informacional no es una forma, sino un proceso, caracterizado por el dominio estructural del espacio de los flujos”.  Un planteamiento válido en lo que concierne a la transformación de la estructura social y económica, pero inaceptable en su vertiente urbanística: la cambiante realidad de la construcción del espacio urbanizado da cuenta de la aparición de nuevas formas urbanas, que no responden a los modelos ni a las formas precedentes y que necesariamente deben ser contemplados como el resultado de la emergencia y consolidación (incipiente) de la Sociedad Informacional.

Terminologías para los nuevos espacios urbanizados. Intentando no caer en el nominalismo, es necesario, sin embargo, dar cuenta de la maraña terminológica que se ha formado a la hora de intentar etiquetar y sistematizar los procesos contemporáneos. Hay casi tantas denominaciones como autores, y entre otras destacamos: a) el grupo de las Post: Territorio Post-metropolitano, Post suburb, Post periferia, Ciudad Post-Industrial, ... que obviamente ponen el acento en la condición de ser espacios sucesores; b) las que ponen de relieve el carácter supramunicipal y supermetropolitano de las nuevas formaciones espaciales: City-region, Región Urbana,....; c) las que señalan su carácter colonizador (urbanizador) de territorios: Edge City (Garreau), Perimeter Cities, Peripheral Centres,...; d) las que enfatizan la innovación tecnológica como aspecto central: Techno Suburb, Galactic City, Tomorrow Land, Ciudad Informacional; e) las que destacan la dispersión y fragmentación como rasgo fundamental y distintivo: Disurb, Superurbia; f) las que subrayan las diferencias en la base económica y productiva: Service City; g) las que subrayan los cambios en los aspectos sociales: Ciudad Archipiélago,...; (h) junto a un sin número de propuestas de escaso interés: Urban Villages; Suburban Downtowns; Suburban Activity Centres; Major Diversified Centres,... En mi opinión, es particularmente interesante la denominación de Metápolis (propuesta por François Ascher), que subraya la nueva realidad del espacio urbanizado, más allá de la ciudad canónica industrial, así como la descriptiva denominación de Ciudad Difusa (debida a Indovina), pero a fin de evitar la introducción de términos de difícil comprehensión o lectura equívoca, lo denominaremos simplemente espacio urbanizado contemporáneo.

¿Qué diferencia a las regiones urbanas post-industriales, a las Metápolis Informacionales de las Áreas Metropolitanas maduras de la Era Industrial? No es la dispersión, un fenómeno característico de éstas; no es tampoco el empleo generalizado de los medios de transporte masivos, última ratio de la aparición de las metrópolis modernas,¼ Aparentemente no hay diferencias esenciales; aunque hay aspectos novedosos; las divergencias más importantes son de naturaleza fundamentalmente cuantitativa: una ampliación del radio de influencia de la urbanización, del ámbito de dependencia funcional, del consumo de movilidad (rebautizada como hipermovilidad), de la expansión sin precedentes no control de la urbanización,¼ Podemos, pues, proponer dos vías de aproximación: aplicar la regla que postula la transmutación de los cambios cuantitativos en cualitativos, y/o pensar que el fenómeno se encuentra en una fase inicial, y que la inercia propia de los procesos urbanísticos le impide manifestarse con plenitud.

Conectividad física y virtual. Entrando en el análisis de las transformaciones de los espacios construidos contemporáneos destaquemos como primera causa de su imparable expansión el crecimiento exponencial de la movilidad, tildada acertadamente de hipermovilidad. El despliegue de los medios de transporte motorizados fue una de las principales innovaciones de la II fase de la Revolución Industrial, pero su actual extensión a amplios sectores de la población, conduce a escenarios distintos de los de principios de siglo XX. El espectacular aumento de la movilidad es la razón última de la aparición de fenómenos como el sprawl, la difusión, diseminación o dispersión urbana, impensable sin el soporte de un extenso parque automovilístico, y una red de infraestructuras que lo acoja. Hoy, sin embargo, la accesibilidad o movilidad debe incluir, en un sentido más amplio o novedoso, la accesibilidad o movilidad virtual, inmaterial, mejor descrita como conectividad telemática o virtual. La aparición de las redes telemáticas introducen un elemento diferencial, cuyos efectos son difíciles de calibrar en la actualidad, aunque la generación de efectos espaciales será inevitable. Algunos autores, destacando la importancia de las redes de comunicación en la estructuración espacial de la sociedad actual, la llegan a calificar como de sociedad-red (tanto da que sean materiales o inmateriales). Lo cierto es que las nuevas formas de la urbanización, el cambio general de las formas de organización social, y las consiguientes transformaciones físicas dependen hoy todavía más de la hipermovilidad física que de la conectividad telemática.

“Archipielaguización” del territorio. La red viaria ampliada actúa como cabeza de puente en la colonización-urbanización del territorio de la Ciudad Difusa, provocando la “archipielaguización” o "insularización” de los espacios urbanos, y también la de los rústicos, generando estructuras territoriales malladas, con células por debajo de los 10 kms., de lado, a veces e incluso de los 5, que encierran ecosistema fragmentados y aislados de inverosímil viabilidad [Rueda, 1999, 61]. La insularización de los espacios urbanizados es en primer lugar una consecuencia de la estructura viaria, pero la dinámica se refuerza con el argumento de la inseguridad ciudadana, dando como resultado la construcción de recintos y zonas fuertemente aisladas, segregadas y homogéneas.

Hipermovilidad y expansión urbana.  El aumento de la movilidad es la causa central de la expansión urbana, pero ésta a su vez está condicionada por tres elementos: a) la expansión del parque automovilístico; b) las infraestructuras de alta capacidad y velocidad que para su uso se construyen, y en menor medida la red de transporte público de ámbito metropolitano o regional; c) el aumento de la renta que está en la base los dos factores anteriores. Una vez que se da la gran expansión de la movilidad, la hipermovilidad, como resultado de los tres factores mencionados (motorización-infraestructuras-renta), es posible pensar en localizaciones no centrales para el desarrollo de las actividades residenciales, productivas, terciarias y finalmente cuaternarias y directivas. Esta elección supone una reducción de los costes del suelo —e inicialmente de la congestión, aunque no se tienen en cuenta el aumento de los costes externos— alentándose de esta manera la expansión y la dispersión de las actividades. Si bien es cierto que la especulación fundiaria no es el motor, no es una causa directa, del sprawl (porque sin un aumento de la movilidad la dispersión no se produciría), sí actúa, una vez garantizada la hipermovilidad metropolitana, reforzando las tendencias a la difusión, guiada por la búsqueda de suelos baratos, aunque bien comunicados.

Descripción de procesos, rasgos y dinámicas. Desde un punto de vista físico, urbanístico, en la construcción del espacio urbanizado contemporáneo, de la ciudad difusa, se detectan los siguientes síntomas: a) un creciente consumo de suelo, sin crecimiento demográfico[5]; b) la constitución de estructuras policéntricas, reticuladas o malladas, superando las antiguas estructuras metropolitanas monocéntricas o con un núcleo principal; c) la primacía del espacio de las comunicaciones; d) la aparición de una nueva periferia, con abundante empleo terciario, e incluso cuaternario, frente a la tradicional periferia metropolitana, inicialmente sólo industrial, y después residencial y comercial, es decir con actividades que podían ser consideradas débiles en relación a las terciarias y cuaternarias; e) la especialización extrema de las grandes piezas del mosaico que conforman las Regiones Urbanas; f) la difuminación de los límites ciudad-campo; g) la pérdida de densidad, de la interacción funcional y de la continuidad espacial; h) la transformación de los macro-espacios industriales (modelo canónico de la industrialización del fordismo) y su sustitución por nuevos modelos de asentamientos industriales dispersos, deslocalizados, pero integrados jerárquicamente en red. En definitiva, el modelo de ciudad difusa conduce a una notable gran fragmentación y complejidad espacial, aunque internamente las piezas presenten una extrema simplicidad y homogeneidad; un medio insularizado, segregado, disperso.

Frente a una hipótesis una evidencia. Todo el razonamiento que hemos desarrollado se basa en una hipótesis: que los cambios en la estructura productiva inducidos por el ascenso del sector cuaternario, consecuencia a su vez de la Revolución Informacional, acabaran por situarnos en una nueva Era o Civilización, la informacional y que frente a este hecho la transformación de los espacios urbanos no va a quedar inalterada. Pero frente a ella se opone en la actualidad una evidencia que día a día adquiere mayor solidez: el agravamiento de una crisis ecológica de magnitud extraordinaria y alcance planetario que pondría en quiebra el proceso evolutivo desde la Sociedad Industrial a la Sociedad Informacional.

Un modelo radicalmente insostenible, un proceso con los pies de barro. Y es que el modelo de la ciudad difusa, que brevemente acabamos de describir, es radical y sencillamente insostenible, porque: a) conlleva aumentos espectaculares en los consumos energéticos, de todo tipo de materiales —de agua: ¿Agua para todos o Todo el agua que queramos y más…?—, y sobre todo de suelo y de energía); b) desde el punto de vista social y cultural, implica la fragmentación y especialización de las piezas urbanas, la ruptura de lo que es y ha sido la ciudad como espacio de relación y socialización; c) supone la separación y el aislamiento de todo tipo de funciones, lo cual incrementa la denominada movilidad obligada; y d) es económicamente injusto, al ocultar los costes reales, que son asumidos colectivamente. Pero, alguna ventaja debe tener el modelo difuso, que explique la preferencia de amplias capas sociales por este modelo de vida: ¿seguridad, status, mejoras en el hábitat, en el alojamiento, vivencia y contacto con la "naturaleza"? Frente a unos espacios "históricos" que han devenido inseguros, contaminados, ruidosos, congestionados, los panegiristas de este nuevo modelo, ignorando las críticas sociales, ecológicas, urbanísticas, desvían la atención, para destacar su aceptación social.

"E pur, si mouve" la transformación del espacio urbanizado, la difusión y dispersión de la “ciudad” es un hecho innegable. Sólo tenemos la constatación de que estamos ante algo diferente, sin que sepamos bien cómo puede evolucionar, a qué lógica responde y sobre todo como podemos regular y controlar este monstruo devorador de espacios de alto valor, consumidor de recursos sin fin y generador de unos altísimos costes ambientales, que quizás pronto no podamos seguir pagando.

REFERENCIAS

Castells, Manuel [2000]: La Era de la Información. Alianza Editorial, Madrid.

Gaja i Díaz, Fernando [2003]: Revolució Informacional, Crisi Ecològica i Urbanisme. Universitat Politècnica de València, València (en premsa)

Macchi Cassia, Cesare [1991]: Il Grande Progetto Urbano. La Nuova Italia Scientifica, Roma.

Rueda, Salvador [1999]: La Ciutat Sostenible. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona.

EL PLAN ESPECIAL DE PROTECCIÓN Y REFORMA INTERIOR DE LA MURALLA ÁRABE

Jueves, 2 de octubre de 2003, 18:00 Asistencia libre

Salón de Actos del CTAV

Programa

18:00 Ponencia. EL PLAN ESPECIAL DE PROTECCIÓN Y REFORMA INTERIOR DE LA MURALLA ÁRABE. Objetivos y propuestas. César Mifsut. Carolina Járrega. Arquitectos del equipo redactor

19:15 Mesa Redonda. Análisis y valoración del Plan

 Moderador: Francisco Taberner, Presidente del CTAV

 Participantes:

José Ignacio Casar, Subdirector Máster Intervención en el Patrimonio Arquitectónico

Vicente Colomer, Director Taller Urbanismo, tUR

Alberto Peñín, Arquitecto Urbanista, Ex Decano del COACV, Professor del Taller de Urbanismo, tUR

Juan Pecourt, Profesor Urbanismo ETSAV, Professor del Taller de Urbanismo, tUR

Toda intervención en el tejido vivo de la ciudad es polémica y si afecta a una parte sensible del patrimonio, todavía más. La presentación del El Plan Especial de Protección y Reforma Interior del barrio del Carmen en el ámbito de la Muralla Musulmana ha provocado una intensa polémica. El plan, cuyo objetivo manifiesto es revitalizar el área, restituyendo la imagen una trama urbana coherente, que evoque los espacios medievales y la muralla, ha recibido numerosas críticas. Se alegan los efectos negativos sobre los vecinos y sobre el mismo patrimonio histórico edificado.

El plan es de gran importancia para la ciudad de València. La ciudad antigua, siempre ha sido un referente fundamental para el conjunto de la ciudad. Hoy, con la progresiva fragmentación física y social, el valor aglutinante de Ciutat Vella, su papel de símbolo compartido con la ciudad entera, todavía es más necesario. No, Valencia no se puede equivocar al actuar en su centro histórico. De ahí la importancia del Plan, de ahí la importancia del debate.

Pese a la evidente falta de participación pública anterior a la presentación del plan, que poco le favorece, es inevitable entrar en el contenido de la misma propuesta. ¿Es el plan presentado un plan destructor del patrimonio?, ¿es ilegal?, ¿es un simple pretexto para lanzar a los vecinos?, ¿un ejemplo de especulación? Así se ha dicho y publicado, ¿o es un plan de contenido proyectual, una restauración urbanística que proporcionaría una nueva imagen a una zona que la requiere?. Así argumentan sus redactores.

El Colegio Territorial de Arquitectos de València, ha hecho del urbanismo de Ciutat Vella una preocupación constante. Casi desde su momento fundacional ha estado atento a las propuestas arquitectónicas que le afectan. De aquí la sesión crítica del Plan Especial de Protección y Reforma Interior de la Muralla. Ésta consistirá en la presentación de la propuesta que se expuso al público, contada por sus autores. A continuación un panel de expertos arquitectos procederá al debate de la misma, analizando los distintas dimensiones del involucradas en el proyecto: arquitectónicas, patrimoniales, sociales, económicas, culturales,...

Creemos que la discusión de arquitectos en su foro profesional puede enriquecer el debate ya iniciado, añadiendo nuevas perspectivas, que completen las ideas ya conocidas y las que puedan aparecer en otros foros.