Diran de mi: fou un obscur poeta.
Altres diran: un poeta notable. Encara més: hi haurà un bròfec que em diga un pedregós poeta i vil geògraf. O no diran, tant se val, res de mi. Un molt tenaç professor alemany, excavador entossudit a Ibèria, traurà senyals i guies dels meus versos, orientant, des d’ells, les seus passes. M’editarà, inencontrablement, amb els ajuts d’un jove català. T’ho torne a dir: això no em preocupa. En arribar a aquest punt, no sabria negar-te, amic, que allò que em preocupa –i és excessiu el mot: t’ho puc jurar– és que ningú mai no tindrà interés per l’home humil i molt senzill que sóc. Em dol això, si vols que et siga franc. També, però, ho trobe natural... Tot és així, i no hi podem fer res. Et puc ben dir i assegurar, distret, que he estat feliç, i vulgarment feliç, tot navegant per les diverses mars. Em mire amb molt d’amor aquest fragment de fang mesquí, que ignore a què pertany; me’l vaig trobar un vespre a alguna platja d’un lloc remot i solitari, brut: viu uns conills que a poc a poc eixien, amb curiós i cautíssim propòsit. Ah, sí. Després, hi ha la prosperitat. Però això, a mi, no m’importa avui massa. Demà, veurem. Demà seré ja mort.
|