Oh clar país que ara et volen obscur

homes obscurs de tenebrosa lletra

i el fan funest amb baralles i plets!

Molt present ets a la meua memòria.

Vaig ancorar la meua nau un dia

i amb pas incert vaig recórrer uns llocs.

Per sempre et duc durament tatuat,

no a la pell, com fan els mariners,

sinó al mateix i incert tel del meu cor.

No tardaré, altra vegada, a veure’t.

Per enyorar-te em basta cloure els ulls.

També, ho recorde, els vaig cloure aquell dia

com socarrats, incendiats de sol,

sentint cruixir les àvides pupil·les.

Lamente molt el teu present polèmic.

No puc fer res més que pregar per tu.