Vora el riu de la tarda, a la ribera

tranquil·la de la tarda d’aquell juny,

les aigües clares de la brisa oïen

el dolç plànyer de dues mecanògrafes,

els cossos ajaguts sobre l’estora.

Serralades de màquines d’escriure,

cims de fitxers metàl·lics, margarides

posades en un vas sota la Verge

del Roser, candidíssimes cadires,

sensibilíssims folis i quartilles:

he de cantar, comptant amb vostres ecos,

el plànyer de les tendres mecanògrafes

escampades i en dol sobre l’estora

i els peus banyant-se en l’aigua del crepuscle.

                Galatea

Jo vaig tenir, aquella primavera,

quaranta-dos geranis al balcó.

Aleshores vaig rebre en un diari

l’emoció de l’any: vaig veure el nom

d’un polonés que desitjava –deia–

tenir correspondència –ja ho saps–

amb un jove que sabés anglés

i li agradàs també la filatèlia.

                Melibea

Creuen tramvies a la tarda. Van

nedant per l’aigua clara de la tarda.

Entre els sentits i el món hi ha trenta vels.

                Galatea

A l’agonia dels geranis, va

venir la carta amb un segell d’urgència.

Quan els geranis van morir, ploraven

catorze cartes per la meua estança.

No et pots imaginar quin dol, quins clams.

Pujaren les veïnes del tercer;

jo vaig caure malalta –vaig estar

no sé quants dies en el llit. Venien

els veïns, i les cartes els van rebre.

Ells no les entenien, però feien

com si ho sabessen tot. Deien: «Ja, ja».

Fou una primavera formidable.

A les nou de la nit, totes les nits,

me n’anava a dormir, i sempre duia,

entre les dents una taral·laral·là.

A les deu m’adormia, de costat.

                Melibea

El poltre micat auribus et tremit

artus. Seine dangereuse –et jambe– al vespre...

Creuen tramvies a la tarda. Van

nedant per l’aigua freda de la tarda.

Entre els sentits i el món, seixanta vels.

                 Galatea

«Ma petite Galatea»... Jo recorde

que de vegades m’escrivia això:

«Ma petite Galatea»... «Ma petite

 Galatea»... Les dones, de vegades,

necessitem que ens diguen: «Ma petite

Galatea». Les dones, la cortina,

el ferro del balcó, la pedra, l’aigua.

I jo li deia: «Mon petit Calixte».

Car de vegades els agrada, als hòmens,

que els diguen «mon petit» i això i allò.

Je t’aime. I love you. Després, la firma, el nom.

Quan tancava la carta, em pareixia

que tancava la porta del meu bany.

Al centre de l’estança, en el silenci,

vaig rebre, nua, algun vespre d’aquells,

una pluja, un abril, mentre tancava

la carta. I em semblava que creixia,

que creixia, finíssima, amb el pits

drets i menuts, com els agradava als hòmens,

i el ventre lleu, com una ametla a penes...

Sempre que me’n recorde, sempre que em fa

una mica de mal el coll, ací.

                 Melibea

Creuen tramvies a la tarda. Van

nedant per l’aigua clara de la tarda.

Entre els sentits i el món, noranta vels.

                 Galatea

A tu, ¿no t’han dit mai: «Oh, ma petite

Melibea»?

                  Melibea

                     Un diumenge al dematí.

Però aleshores vaig sentir vergonya.

Vaig sentir com si fossen pessigolles,

com si em tirassen un alé al bescoll

–jo sóc així, ja ho saps–, i vaig plorar

allí, a la voravia, i tots passaven

i no es fixaven en les meues llàgrimes,

i ell, en veure’m així, es va agenollar,

i duia una corbata blava, i va...

«Ma petite Melibea»... Ara m’agrada.

«Ma petite Melibea»... Me’n recorde...

«Ma petite Melibea»... La corbata

era blava, de seda. En un principi

s’afaitava tres dies per setmana,

i a la fi s’afaitava cada dia.

«Ma petite Melibea»... Ara m’agrada.

Vaig com un tronc, com una fulla solta,

per l’aigua freda de la tarda. Vaig,

sóc. «Petite Melibea», «ma petite...»

                  Galatea

Un fum lentíssim surt a l’horitzó.

                  Melibea

És fum de tomellos.

                  Galatea

O de vels.