Com podia, entre el fang, encara
persistir l’aigua fina?, com podia
alenar la rosada, entre els teus pits
enmig de tanta mort? —país sense geranis,
país d’obscurs bolets—; persistia
la rosada clara, el gebre,
i entre condemnatset cercava,
i resplendies dels mugronsal cove
dels malucs, jo m’hi enfonyavai tu,
per cas, filla de Lenin i David,
eres el silenci més sucós, la boca
més àvida entre flassades brutes,
i al bosc cruixien els gallets, mines,
percutors, passes de ferro;
entre flassades brutes el teu ventre
de nina, els teus ulls d’anet,
eres la vida, la pausa entre navalles,
baionetes,
eres la venjança de la cendra,
érem la primavera tres hores
cada nit d’hivern, companys de bosc,
amants resplendents a cada torn
de guàrdia, un regne de vi insòlit,
com un miracle dins aquella sopa
amarga i clara, aquell pa agre
i dur, el pa d’orfes, de números
tatuats al canell, d’estrelles roges,
d’estrelles de David, de totes
les estrelles de la nit; tot a la teva
boca àvida, cuixes d’adolescent, companys
de bosc, de guàrdia insomne;
com es dirien els nostres fills no nats?
quina llet teva no beurien mai?
Aquells mugrons que et creixien
entre les meves dents, quines altres boques
blaves de fred alletarien?; no hi pensàvem,
qui pot pensar entre besades, qui pot pensar en fills
d’ulls fondos a un bosc de filferro?
Qui en cendres? Qui en demà? Qui en rialles?
Qui en sang fèrtil? Sols en vi de somni,
vicari, en hores comptades, en no-res,
l’espessa, la sorda, la boja joia
de l’instant que ens regalava una nit
que sempre feia massa, massa via.
(De Via bàltica, 2012)
Era el maig llavors, podria
anomenar desenes de maigs
en la memòria, tots serien
iguals, tots diferents al seu estil,
cada maig és molt seu,
com ho podria dir?, els solcs
ja estan fets, la sort ja està
quasi traçada, les collites
resen per una pluja ferma, un sol
benigne, un aire assenyat i humit:
que l’asfalt sigui magre i llunyà,
que els lladres robin a ciutats remotes,
que els assassins facin la seva feina
amb seny, enfora,
—sempre hi ha un dimoni més fort
que el nostre, més eficient—;
que els vells reviscolin
amb el pol·len, somiant estius
de síndries, els cossos dels néts
daurats i com de marbre,
incendiats i com de marbre ros.
(De Via bàltica, 2012)