Eduardo Marco 
REFUGI INCÒLUME
 I Premi Carles Salvador

 

III  (pàgina 29)

El garatge amb basquets de creïlles

podrides que triàvem de matí

quan l’olor abraçava l’habitacle.

 

Penjades com els quadres les lligones,

i a les prestatgeries, la química

inhumana de tots els pesticides.

Mesures emmarcades per la tinya

llefiscosa de la sulfatadora,

caixes amb volanderes i cargols,

garrafes d’oli i pots de gasolina.

 

Envoltant els quadrats de les parets

les paelles cremades per la llenya,

damunt l’antic carretó el fem,

i al fons, la mànega enroscada

com una serp dormida d’aigua dolça.

 

Tres bicicletes blanques rovellades

amb l’olor desèrtic d’un oasi,

el motor espatllat d’una vespino

i sacs que vingueren d’Holanda i plàstics

per als túnels i una mula mecànica.

 

 

XVI (pàgina 44)

Em dic quan amuntegue amb el rasclet

els pàmpols espasmòdics que clivellen

els meus passos vora la carretera

del Camí Vell de Godella de matí.

 

Quan porte al llom el sol i la lligona

la pols i el cansament, la corbella

amb destresa segant l’herba del marge.

 

Em dic mentre sorregue el Camp de Baix

de matinada, un dinou de desembre,

i l’orquestra que amenitza la festa

del meu poble m’arriba amb nitidesa

i em bressola les hores lentíssimes

de l’òbila i els grills i les raboses.

 

Em dic en soledat i entre la terra.