Abans d’emprendre la redacció d’un text, caldria reflexionar sobre alguns elements que tenen a veure amb la funció per a la qual ha de ser escrit, funció que en determinarà l’estructura, les parts, l’extensió i el lèxic. Aquests elements clau de la comunicació són la persona que el redacta o emissor, el missatge i el destinatari o receptor.

 

La persona o persones que escriuen un text han de preguntar-se per la intenció del document: explicar un tema, demostrar una teoria —i/o refutar-ne una altra—, descriure un nou material, relatar fets, proposar un problema a resoldre en un examen, invitar a un esdeveniment —a una persona o a un col·lectiu—, convèncer, anunciar una novetat... Aquesta intencionalitat determina la funció dominant de l’escrit, així com l’estructura i l’estil.

 

Segons el que es pretenga, l’emissor serà més o menys objectiu i d’això dependrà l’elecció de la persona verbal emprada (jo, nosaltres o la impersonalitat de la tercera persona del singular), així com l’elecció d’un lèxic més neutre o més expressiu. La neutralitat està relacionada amb l’objectivitat amb què es pretén transmetre la informació i és característica dels textos científics en què l’emissor no dóna la seva opinió sinó que s’expressa a través d’una veu impersonal.

 

El receptor també intervé en les característiques del document, ja que no es redacta de la mateixa manera per a un destinatari especialista en una matèria —un article per a una revista científica, per exemple— que per a un de profà (materials didàctics de l’aula). I no solament això, tampoc s’escriu igualment si el text s’adreça a càrrec de la universitat o d’altra institució —que requereixen determinats tractaments— que si s’adreça als alumnes.

 

 

 

 

 

En els exemples de dalt s’evidencia la diferència quant al grau de formalitat que s’utilitza en una invitació al rector d’una universitat i en una informació general per a la matrícula en la UPV, adreçada als estudiants.

 

Finalment, tampoc no és el mateix una presentació de Power Point o un pòster d’un congrés, que requereixen un grau elevat de síntesi i concreció que una convocatòria, on cal explicitar minuciosament els objectius, les persones a què s’adreça, les fases del procés, els terminis, etc.

 

 

 

 

L’estructura, les parts, l’extensió i el lèxic d’un text depenen del tipus de document que calga abordar. Per això, abans de començar la redacció, convé fer un esquema amb la idea o idees que s’hi han de tractar i les relacions que han de mantenir —apartats, subapartats, etc.— per fer progressar la informació. A l’hora de planificar i organitzar un escrit, cal no perdre de vista la finalitat —la intenció, la funció— principal del document i, si és necessari, consultar textos del mateix tipus que puguen servir de model.

L’estructura en tres parts —plantejament o introducció, cos i conclusió— es característica dels textos argumentatius en què l’emissor vol convèncer el lector mitjançant una estratègia de persuasió. Però també molts documents administratius solen constar de tres parts: l’encapçalament —amb les dades identificadores de l’emissor—, el nucli —on s’exposa la informació essencial— i el peu, que tanca el document i que conté la signatura de l’emissor (càrrec, nom i cognoms) i la datació.

 

 

Per tant, d’una manera molt general, a l’hora d’abordar un escrit pot resultar útil pensar en una composició en tres parts: començament, cos del text i tancament.