Excm. Sr. rector Magfc.
Excmes. i Il·lmes Autoritats,
Srs. Claustrals,
Sres. i Srs.
Si bé ha sigut el conjunt dels abundants i excel·lents mèrits que concorren en el professor Marina la causa determinant de la proposta inicial que hui ens permet la satisfacció de celebrar el seu nomenament de doctor "Honoris Causa", permeten-me que destaque, molt en especial, que va ser la seua rellevant aportació a la tasca de l'elaboració ètica - que a tots ens apressa - el desencadenant primer de tal iniciativa. De la sensibilitat del nostre Claustre cap eixes preocupacions inexcusables - perquè també ací, i conscients de la nostra condició de nàufrags, aspirem a sobreviure per mitjà de la imprescindible construcció ètica - És bona prova la recent constitució de la Comissió d'Ètica d'esta Universitat, indici d'una feliç sintonia amb l'obra de l'homenatjat, la qual cosa afig una especial motivació, en conseqüència, a la oportunitat de l'acte solemne que ara ens reunix. Estem segurs que el seu ingrés en este claustre potenciarà l'aportació cultural i humana de José Antonio Marina a la nostra Universitat, que ha tingut ja el privilegi, des de fa anys i en distintes ocasions, de comptar amb el seu magisteri excepcional a través de nombroses conferències i altres actes culturals.
El procés històric conduent a l'adquisició de drets i a la invenció del concepte de la dignitat humana ha sigut molt lent, veient-se sembrat el seu camí d'abundants obstacles. Des de Sòcrates - la del qual mort va ser una insuperable lliçó d'ètica -, Plató - per a qui el procés del coneixement racional és, al mateix temps, un procés de conversió moral -, i Aristòtil - Que va considerar que l'ètica i la política són les ciències pràctiques que fan referència a la conducta dels hòmens -, transcorrerien molts segles abans que sorgira, amb el "imperatiu categòric" de Kant, a finals del XVIII, la formulació d'una norma ètica, universal i no supeditada a morals o ideologies particulars. Pels mateixos anys, en 1789, l'Assemblea Francesa promulga la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, on aquells drets, i la conseqüent dignitat de l'individu, són reconeguts per primera vegada en la història. Molt més tard, finalitzant ja la II Guerra Mundial, la Carta de les nacions Unides va afirmar "la fe en els drets fonamentals humans, en la dignitat i valor de la persona humana i en la igualtat de drets d'hòmens i dones, així com de les nacions grans i xicotetes", amb la següent proclamació, en 1948, de la Declaració Universal dels Drets Humans per l'Assemblea General d'aquella organització.
L'enorme distància que ens separa encara de tan plausibles anhels, parla de la lentitud del nostre caminar, o del que dilata del camí que conduïx a la plena consecució de tals drets, perquè estos i la dignitat no són béns naturals, sinó pacient construcció i èxit dels humans en la seua àrdua tasca d'humanització de si mateixos. El dret - I la dignitat i la llibertat consegüents - és requisit primer, amb la tolerància, per a l'elaboració de l'ètica. Però a la tolerància, provinent de la raó, que és un ús de la intel·ligència, s'oposa, ben sovint, la intolerància, fruit danyós de la irracionalitat, amb el resultat d'ajornar aquelles expectatives. Així, la superació, l'eliminació, dels comportaments irracionals és condició necessària per a progressar en el camí que porta cap aquell objectiu; només la raó permet afrontar decididament la resolució dels greus problemes socials que aclaparen a l'espècie humana, començant per la fam i les guerres generades per la injustícia.
José Antonio Marina explica que estem "vivint un període ètic constituent", després de dir-nos que l'ètica - Eixa ètica que "aclarix que el mode més intel·ligent de ser intel·ligent és crear la llibertat, la veritat i la Dignitat"- és la meta de la intel·ligència creadora i essencial tasca humana, i que li competix l'anàlisi dels problemes morals universals i l'estudi de les solucions que se'ls ha donat al llarg de la història, així com l'elaboració del criteri vàlid per a l'avaluació de les mateixes. Així com la intel·ligència clàssica culminava en la ciència, la intel·ligència de la ultramodernitat aconseguix la seua cima en l'ètica, que és, sobretot, una poètica de l'acció, en la que també, clar, té el seu lloc la ciència. Ja per a Hegel, l'eticidad es troba en un nivell i en un moment dialèctic superiors als del dret i la moralitat, que la precedixen en el procés intersubjectiu de la realització de la llibertat. Encara que no ho vullga, José Antonio Marina, sempre incidix en eixe terreny. Ho diu ell mateix: "Mai vull escriure sobre ètica [...] i sempre acabe fent-ho", inconseqüència esta que li agraïm, donant-li també les gràcies pel seu optimisme quant a la possibilitat d'eixa construcció racional, optimisme que, recurrentment, és també, al seu torn, una exigència ètica, i és l'única alternativa a la desesperació. Identifica la creació, com a aportació valuosa i positiva de quelcom abans inexistent, amb la bondat, i la destrucció amb la maldat, alarmat per les possibilitats destructives de totes les subclasses de l'estupidesa. En este mateix paranimf, el cardenal Tarancón, amb referència als valors ètics en la democràcia, va assenyalar que l'existència d'un buit ètic és un factor greument desestabilitzador, perquè revela la persistència d'unes formes de monopoli ideològic, incompatibles amb una societat tolerant.
