- -
UPV
 

Jean Dausset

Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Investit el 28 de juny de 2002


Discurs

Senyor rector, senyor vicerector......... etc. ........... Senyores, senyors

És difícil per a mi expressar la profunda gratitud que sent per tenir l'honor de convertir-me en doctor honoris causa de la seua il·lustre Universitat. Procuraré ser digne d'aquest títol.

Vull donar les gràcies en particular al meu gran amic el professor Santiago Grisolía per les paraules tan elogioses que ha pronunciat sobre mi. Fa ja més de vint-i-dos anys que estem units en un mateix pensament: que la ciència hauria d'estar al servei de l'home, sempre respectant els valors ètics que funden la seua dignitat. En concret, són els problemes ètics provocats pel desxiframent del genoma humà els que ens han reunit, tal com vosté ha volgut recordar ara.

Des d'aquella data, ja llunyana, els problemes d'aquest classe s'han acrescut en totes les àrees. A l'eventual comercialització del genoma humà s'hi ha afegit fa poc la reflexió sobre la clonació terapèutica o reproductiva i l'ús de les cèl·lules mare. Admire la seua vigilància i la seua acció incansable en favor de les causes més belles, com són l'educació i la investigació.

Gràcies, benvolgut Santiago, per haver volgut fer-me partícip d'aquesta mateixa lluita.

Estic molt orgullós de compartir aquesta impressionant cerimònia anual de la seua Universitat, que ja és a partir d'ara també un poc meua. Sé quant que inculquen als seus alumnes la noció de la tecnologia al servei de l'home. Aquesta noció que aprecie particularment, perquè és la d'una associació: el Moviment Universal de la Responsabilitat Científica, de la qual sóc president i per tant també en qualitat de president em dirigisc a vostés, alumnes d'una universitat orientada cap a la tecnologia. Perquè sabem que no és la ciència la que és avui en dia qüestionada, sinó la tecnologia que es deriva de l'ús de la ciència. Evidentment, no es tracta d'aturar l'adquisició de nous coneixements, sinó de ser vigilants i que aquests nous coneixements s'usen en benefici de la humanitat i no en detriment d'aquesta, sense usos abusius i perversos.

El món ha canviat considerablement al llarg de l'últim segle. El nostre gran planeta s'ha convertit en una petita roca perduda en un univers sense límit. La vida que va aparéixer en aquest planeta fa uns quatre milions d'anys està amenaçada per les activitats de l'home. Voldria aprofitar aquest fòrum per a llançar un crit d'alarma, perquè aquestes amenaces són enormes: desforestació, desertització, esterilització de les terres, canvi climàtic, mancança d'aigua dolça, taxa terrible d'extinció d'espècies vives, esgotament ràpid dels recursos d'energia fòssils, petroli i gas, i això sense comptar els riscos derivats de la bogeria dels homes com les guerres atòmiques o biològiques. El cèlebre astrofísic francés Hubert Reeves ens prevé respecte d'això: segons ell, "ningú no pot dir si el nostre planeta serà encara habitable al final d'aquest segle, ni en quines condicions viuran els nostres néts el 2050", i el 2050 és demà!!!

La majoria dels científics, entre els quals m'incloc, coincideix amb el testimoni, però no sols hem de compartir aquest pessimisme i encreuar-nos de braços. Cal reaccionar. No es tracta òbviament de tornar a l'edat idíl·lica i bucòlica de Virgili, sinó més aviat d'adaptar-se a les noves conquistes tècniques posant-les al servei d'una nova civilització més humanista i solidària en un entorn sostenible. Així doncs, continue creient que assistim a una crisi d'adaptació de la humanitat. La capacitat d'adaptació de l'espècie humana és formidable: la seua història en dóna fe. Però l'adaptació a aquests canvis tan ràpids que m'ha tocat viure no pot fer-se més que al llarg del transcurs psicològicament lent de les generacions. L'era industrial del carbó i posteriorment la de l'àtom, del petroli i del plàstic, l'era de la informàtica, s'han desenvolupat massa de pressa per a permetre a l'home adaptar-s'hi tant psicològicament com físicament. Farà falta sens dubte que transcórreguen unes quantes generacions abans que la humanitat torne a trobar un equilibri.

Jean Dausset

El nostre deure és clar. Es tracta de permetre i fins i tot d'accelerar aquesta adaptació transmetent al nostre voltant la noció de responsabilitat enfront de les aplicacions de la ciència. Responsabilitat, aquesta bella paraula, responsabilitat de cadascun de nosaltres, ciutadà, pres individualment, de cadascun de nosaltres, en les nostres societats, preses col·lectivament i per descomptat responsabilitat dels científics que han d'orientar el públic en general. Perquè la ciència i la tecnologia siguen usades racionalment cal influir sobre els qui tenen poder de decisió, és a dir, sobre els polítics, àvids de vots per a ser elegits, i sobre els empresaris, àvids de vendes per al benefici econòmic. El pes de l'opinió pública és considerable, sobretot en democràcia. De manera que aprofitem-nos-en! D'aquesta manera arribarem a superar aquesta crisi d'adaptació a què al·ludia i de la que sou, en aquesta universitat puntera en tecnologia, particularment responsables.

L'home ha adquirit un domini tan alt de la matèria que ja no ha d'acceptar passivament el seu futur, perquè a partir d'ara pot i ha d'orientar lúcidament el seu destí.

No oblidem que "tota ignorància és una limitació i que tot coneixement és un alliberament".

El destí fa sucumbir

moltes espècies: només una

es posa en perill a si mateixa

Whauden, poeta

Jean DAUSSET, València, 28 de juny de 2002


EMAS upv