Santiago Calatrava Valls

Molt Honorable President de la Generalitat,
Excms. Srs. Rectors Magnífics,
Excms. i il·lms. senyors, senyors claustrals,
Senyores i senyors

Si ja representa per si mateix un gran honor per a un professor universitari ser designat per a apadrinar, en el solemne acte d'investidura, un nou doctor honoris causa, aquest honor es complementa amb una entranyable satisfacció si, com en aquest cas, es tracta de glossar la personalitat tant humana com intel·lectual i professional de l'arquitecte Santiago Calatrava Valls, company d'estudis a l'Escola d'Arquitectura de València, primer exalumne d'aquesta Universitat Politècnica que, als 42 anys, assoleix tan prestigiós grau, que torna d'aquesta manera per mèrits propis a la Universitat que inicialment el va formar com a arquitecte i que avui s'honra a acollir-lo al seu claustre de professors.

A Santiago Calatrava li agrada emfatitzar que ha nascut a València, a Benimàmet en concret, senzillament pels records que li evoca i pel bagatge adquirit a la nostra ciutat. No endebades és ací on comença a prompta edat la seua formació artística que tant li va a condicionar la vocació per les Belles Arts i l'ingrés a l'Escola d'Arquitectura de València.

Es diu sovint que "la qualitat determinant de l'individu vertaderament creador és la capacitat de tolerar i sintetitzar actituds polèmiques oposades". "La creativitat poètica de Santiago Calatrava", podria ser el títol de qualsevol monografia sobre la seua obra.

I és que la irrupció de la creativitat poètica de Santiago Calatrava en l'escenari arquitectònic de final de segle ha sigut inesperada i sorpresiva, com sens dubte ho va ser també l'obra de Gaudí als albors del segle

Ha sorprés en gran manera el fet de trobar-se amb un arquitecte espanyol que haja sentit la necessitat, influït per l'obra d'altres arquitectes espanyols com Félix Candela i Pérez Piñero, de llicenciar-se en Enginyeria a l'EHT de Zuric, per tal de beure de la font d'una altra gran escola: la que s'inscriu en la tradició enginyera suïssoalemanya, en la línia que va des de Robert Maillart fins a Christian Menn.

Gaudí i Maillart són els pols que actuen recíprocament en la creativa obra de Calatrava. No és casualitat que s'haja dit que Calatrava és "un Gaudí que ha treballat a l'estudi de Maillart a Zuric".

Unir Gaudí amb Candela i Maillart representaria ja un notable esforç de síntesi, però en el cas de Santiago Calatrava el que el distingeix com un geni de l'arquitectura i de l'enginyeria actual és la seua pròpia personalitat, una cosa que no té precedents directes perquè ha sigut pres de camps aliens a ambdues disciplines.

Kenneth Frampton ha escrit, i ho cite textualment:

"La naturalesa de l'obra de Santiago Calatrava s'escapa de qualsevol de les nocions comunament acceptades de pràctica constructiva. Ni és sols un enginyer, ni és sols un arquitecte i, d'altra banda, depassa els límits del que s'entén per exercir aquestes professions en fer uns projectes que desafien totes dues".

El primer aspecte que impacta en Santiago Calatrava, i que el diferencia dels seus mestres, és la "plasticitat de la seua obra" influència directa de la seua passió per l'escultura; per l'estudi de les formes orgàniques, en el sentit d'associacions escultoricoanatòmiques basades sempre en models estàtics tremendament puristes, perquè entén l'arquitectura com un fet plàstic tridimensional. I no hi ha dubte que impacta perquè apareix amb una tremenda força per la radicalitat des de la qual es planta. Segons Alejandro Zaera, "en aquesta radicalitat en sentit estricte, com una recerca d'una arrel prèvia a la construcció del llenguatge, radica precisament la poètica de la seua obra".

Plasticitat i organicitat de les formes que es manifesten en qualsevol dels temes diversos de la seua prolixa obra, siguen torres com la de Montjuïc a Barcelona o la de la Ciutat de les Ciències de València. Es manifesta en ponts com el d'Austerlitz sobre el Sena, el de l'Alamillo a Sevilla, el de Bac de Roda a Barcelona o l'inconclús Nou d'Octubre de València, tots entesos com uns recorreguts arquitectònics; el que per a un enginyer convencional seria un simple viaducte articulat, per a Calatrava es converteix en una obra multifuncional i integrada en el paisatge urbà. Es manifesta així mateix en les cobertes de l'Escola Cantonal de Wohlen a Suïssa, a la galeria i la plaça de l'Heritage a Toronto, a l'Auditori de Tenerife o, sobretot, a la catedral de St. John the Divine de Nova York.

Santiago ha prestat des de sempre una especial atenció a l'estudi de la mobilitat i plegabilitat de les estructures; interés que queda de manifest en l'elecció del tema de la seua tesi: Sobre la plegabilitat de les estructures, amb la qual obté el grau de Doctor en Ciències Tècniques pel Departament d'Arquitectura de l'ETH de Zuric, i també en els seus delicats projectes del pavelló de formigó sobre el llac Vierwaldstätter a Zuric o en el pavelló de Kuwait per a l'Expo de 1992, o en els subtils enginys mòbils utilitzats a l'interior i a les finestres de la rehabilitació d'un edifici medieval del segle XVI per al Cabaret Tabourettli a Basilea.

Una de les facetes més innovadores del plantejament estructural adoptat per Calatrava consisteix en la lliure combinació de l'acer i del formigó en contraposició a Nervi, que opinava que l'homogeneïtat d'un material únic era una hipòtesi indispensable. Aquests dos materials, juntament amb el vidre i, a vegades, la fusta són utilitzats com a elements constructius definidors de l'espai com a la Sala de Concerts de Suhr a Suïssa, projecte en què recrea el problema espacial a través de l'enteniment i la modulació de la llum en l'obra.

Potser aquesta última característica, l'ús promiscu de materials juntament amb la modulació de la llum, és el caràcter estilístic i constructiu que permet distingir en l'actualitat la seua obra de qualsevol altra.

Continuar parlant de l'obra de Santiago Calatrava, repartida no sols pel nostre país sinó per Txecoslovàquia, Suïssa, Alemanya, Àustria, Itàlia, França, Canadà, Regne Unit, EUA, és una tasca que m'heu d'excusar en nom de la brevetat, mancança que de segur quedarà en part esmenada amb la lliçó que el mateix arquitecte pronunciarà a continuació. Ara bé, és indefugible fer menció d'algun dels rellevants mèrits que té:

Premi August Perret UIA (Unió Internacional d'Arquitectes), membre de la Internacional Academy of Architecture, Premi d'Art de la Ciutat de Barcelona, Premi Internationale Vereinigung für Brückenbau und Hochbau de Suïssa, Premi FAD 1988, Premi Fritz Schumacher d'Alemanya, Premi Holzleimbau de Münich, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de València, membre de la Fazlur Rahman Khan, International Fellowship for Architecture in Engineering, membre honorari de la BDA (Unió d'Arquitectes Alemanys), Médaille d'Argent de la Recherche et de la Technique de París.

És també doctor honoris causa per la Universitat de Sevilla; ha impartit docència com a professor auxiliar a l'Institut d'Estadística de la Construcció i al d'Estàtica Plana i Construccions Lleugeres de l'ETH de Zuric; ha exposat la seua obra en multitud d'exposicions en què destaquen les realitzades al RIBA (Royal Institute o British Architects) de Londres, les de la Universitat de Columbia i del Museum of Modern Art de Nova York i fa poc la de la Llotja de València.

No voldria acabar la meua intervenció sense fer esment del reconeixement que mereix la seua muller, Robertina. Ella és capaç de dominar la situació i d'evitar que aquesta intensíssima activitat professional ho engula tot, incloent-hi el mateix Santiago. Ella té l'inusual do d'aconseguir compaginar les exposicions a Nova York amb l'estudi de París i la vida familiar amb els seus tres fills a Zuric.

Vull finalment parafrasejar una cita de l'arquitecte Antoni Gaudí sobre la bellesa, d'indubtable validesa en l'obra de Santiago Calatrava Valls:

"Perquè un objecte siga altament bell és necessari que la seua forma no tinga gens de superflu, sinó les condicions materials que el fan útil, tenint en compte el material i els usos que ha de prestar. Quan les formes són més perfectes, exigeixen menys ornamentació".

Felicitem-nos-en. Acabem de recuperar per a la Universitat Politècnica de València, i per tant per a tota la Comunitat Valenciana, un artista polifacètic, un arquitecte humanista, un enginyer escultor, un filòsof de la forma, un geni de l'arquitectura en els albors del segle XXI. Gaudeamus omnes .