- -
UPV
 

Luis Blanes Arqués

Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Investit el 19 de gener de 2005.


Discurs

Il·lm. Sr. director general d'universitats i Formació Superior, José Esteban Capilla Roma
Exm. Sr. D. Juan Vicente Lladró, vicepresident del Consell Social de la Universitat
Exm. Sr. D. José Soler, defensor de la comunitat universitària
Exm. Sr. D. Francisco Javier Sanz Fernández, rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València
Autoritats Acadèmiques
Claustre de professors
Exma. Sra. Amparo Rivelles Ladrón de Guevara
Familiars i amics
Senyores i Senyors

Corria l'any 1967 quan em vaig incorporar com a funcionari de carrera al Conservatori de Sevilla, un any després de l'aparició de la reglamentació general de conservatoris de música any 1966

I va ser llavors, per al cos de professors, un breu símptoma de reconeixement de la dignitat de la música, tant de temps oprimida i humiliada, a l'exigir per primera vegada des de la segregació dels estudis superiors de música de les matèries que s'impartien en la Universitat el batxillerat superior com a requisit indispensable per a obtindre el títol de grau Superior en qualsevol especialitat musical

Este detall legislatiu, amb aquella formalitat acadèmica, proporcionava el seu granit d'arena, honrant les ensenyances musicals. Va ser el començament d'un llarg camí que encara no s'ha produït: la tornada de les ensenyances musicals a la Universitat possibilitant una desitjada simbiosi entre Universitat i Música que mai va haver de trencar-se.

Confiem que, després de les declaracions de Justo Nieto, anterior rector d'esta universitat, sobre la creació de la primera facultat espanyola de música a València, es culmine este llarg procés tan anhelat per tots els que integren els grups docents en els conservatoris i que de la nova responsabilitat el col·lectiu musical il·lusió que ha despertat en el món musical

Seria la redempció d'un greuge, o millor, donar fi a l'assignatura pendent que s'arrossega des del 17 de juny de 1868 quan es va publicar un decret sense tot rigor científic pel ministre en funcions Severo Catalina, que cometera el greu error històric d'eliminar la música dels estudis de la Universitat. Imagine que totes les col·lectivitats musicals que integren els Conservatoris esperen que les declaracions de Justo Nieto siguen en un futur pròxim una complaent i grata realitat

Amb este extraordinari esdeveniment cultural que s'acosta la universitat ha proposat una llista de persones vinculades al món de la música per a ser investits doctors honoris causa. He sigut el primer triat. He d'expressar el meu profund i sincer agraïment pel tindre el privilegi i l'honor d'haver sigut el primer triat per a rebre este títol He dit triat, ja que el primer músic nomenat va ser l'il·lustre mestre el nostre volgut el senyor Joaquín Rodrigo l'any 1988.

El fonament de la meua gratitud és tan evident que en va intentaria manifestar-lo amb la multiplicitat verbal Per açò la meua exposició, sincera en extrem, té la garantia de ser una acció incessant i sempre reverdida amb l'oferiment de la meua col·laboració en tot quant estiga a mon abast sense excepció ni condicionaments, per a dur a terme este pla.

L'haver triat el tema que encapçala este discurs amb este acte que s'acosta, no ha sigut a l'atzar sinó el resultat d'una profunda reflexió el fer un breu recorregut de l'aventura tan humiliant que ha patit la música en la Universitat per la mala gestió d'una persona que va exercir un càrrec públic que mai va haver d'ocupar. La culpa d'este personatge només va ser acceptar i ser portaveu de les disposicions emanades pel govern en eixe moment

El començament de les disposicions establides pel govern sobre la música en la Universitat cal situar-ho a mitjan segle XIII quan en 1254 el rei Alfons X El Savi va fundar la Universitat de Salamanca amb la promulgació de la Reial Cèdula que és un compendi de normes i mesures per les quals ha de regir-se esta institució a partir d'eixe moment.

Assenyalem que Espanya té l'honor i orgull de ser el primer país que va introduir la música en els programes d'estudi de la universitat a l'haver-hi establit en els seus plans d'estudi el trívium i el quadrivium, conjunt de les quatre arts matemàtiques, els sabers d'aritmètica, geometria, astronomia i música, matèries que debatien en sorolloses polèmiques i practicant-se des dels remots temps de l'antiguitat clàssica.

La butla del papa Clemente IV que aprovava els estatuts de 1313 manifesta expressament que la música és una matèria que ha de ser impartida per magistri o per doctors En 1411, moment que les ensenyances de la música gaudien d'un gran predicament amb la reforma de l'antipapa Benet XIII es va augmentar l'estudium elevant a 24 el nombre de càtedres en propietat entre els que es trobaven la de música. En 1423 es promulguen els estatuts del papa Eugeni IV que alliberen els docents de l'obligació de ser magistri, basta de ser batxillers En 1538 es produïx un altre canvi important: els catedràtics poden donar les seues classes en castellà en compte del llatí que fins llavors havia sigut preceptiu.

L'any 1792 la Universitat de Salamanca a l'aplicar el pla proposat a Carles IV per a la formació d'un nou col·legi de filosofia, la universitat és objecte d'una nova reforma que trontolla els fonaments de la música. Sa majestat va decretar la supressió de la càtedra de música perquè el científic d'aquell art pot i ha de deixar-se en mans dels catedràtics de matemàtiques encara que subratllant-se que en cap mode siga perjudicial per a l'ensenyança.

En els últims decennis del segle XVIII es va iniciar una situació inestable al desviar l'ensenyança de la música en la Universitat cap a l'ensenyança personalitzada per a jóvens de classes migaltes regides pels músics de les catedrals. En el segle XIX va haver-hi intents de reconduir l'ensenyança cap a l'oficiositat, però este moviment no va quallar i així, ambdós mons se van anar separant i s'acaba amb una situació que des dels seus començaments va donar fruits tan copiosos en el camp de l'art. Vacil·lant en este clima d'indecisió, llangor i apatia, es va produir la desaparició de la música en la universitat amb la mort del senyor Manuel Doyagüe, última figura que ocupa la seua càtedra en 1842.

Un altre estudi general que arranca en 1293 amb l'activitat del bisbe Gonzalo Gudiel és la fundació pel cardenal Cisneros de la Universitat d'Alcalá que obri les seues aules en 1508. Les dades sobre l'ensenyança de música són confusos i gens falaguers, segurament perquè el terme ensenyança musical no existia en els seus plans lectius, ja que s'impartirien en les càtedres de matemàtiques, que des del principi tenien la seua càtedra, o bé en alguna de les càtedres d'art.

Un altre esdeveniment cultural que va tindre lloc al començament del segle XVI, concretament en 1502, va ser l'aparició de la Universitat de València fundació típica del Renaixement. No va ser una creació espontània sinó que va tindre el seu caldo de cultiu en una llarga trajectòria educativa que es va iniciar quan Jaume I va fundar el regne cristià de València. Els antecedents històrics de la Universitat cal situar-los en la creació de les escoles conventuals, catedralícies, municipals i per fi en la universitat. Jaume I va donar llibertat d'ensenyança en els furs que va jurar en1261 otorgant que tot cler et tot home tinga llibertat per accedir als estudis de gramàtica t'altres arts en qualsevol lloc en tota la ciutat . Este decret fur va donar peu a què a València s'establiren escoles de franciscans i dominics durant els segles XIII i XIV en els que s'ensenyaven, entre altres matèries, el trívium i el quadrivium. March Baldó, en el seu llibre "Universitat de València" assegura que ja en 1503, recent creada la universitat, comptava amb una càtedra de matemàtiques en què possiblement s'explicaven el trivium i el quadrivium.

El passat 4 de gener del 2004 el diari eclesiàstic setmanal "Paraula" donava una notícia sorprenent sobre el descobriment del sepulcre del bisbe de València Ramón Gastón concretament en la capella de Sant Josep en el subsòl de la catedral en uns tastos per a futurs soterraments episcopals. No entraré en les característiques i detalls de tan transcendental descobriment, però sí que vull fer constar que en l'obra d'Arturo Llin arquebisbe i bisbe de València assenyala que el bisbe Ramón Gastón (mort l'any 1348) va fundar en 1345 l'estudi de lectura, germen del futur estudi general institucionalitzant entorn de la catedral l'ensenyança de teologia amb una càtedra o lectura pública. L'any 1363 el consell de la ciutat es va disposar a organitzar les escoles menors: gramàtica, lògica i art que final i definitivament van quedar instal·lades en 1412 en l'escola municipal En 1499 es van aprovar nous estatuts per a les escoles municipals que concretament eren els nous estatuts per a la universitat. Més tard li van donar la categoria d'estudi general. Alejandro VI va expedir el 23 de gener dos butles fonamentals i l'aprovació reial de Fernando el catòlic va ser datada a Sevilla el 16 de febrer de 1502 i el 13 d'octubre d'eixe mateix any va ser inaugurada la Universitat amb tota esplendor. Encara que els seus documents no són molt pletòrics en informació quant al tractament de la música en les seues aules, sí que tenim notícies de la consideració que es dispensava a estos estudis de mans de 2 autors molt rellevants que van formar part del claustre de la Universitat Tomás Vicente Tosca Marco (1651-1723) i Antonio Eiximeno (1729-1809).

Luis Blanes Arqués

Com a colofó a este antecedent, recolzant els criteris exposats per Menéndez y Pelayo en la seua "Història de les idees estètiques d'Espanya" direm el següent: "Es va introduir, no sols la música especulativa sinó també la pràctica en totes les aules d'Europa com a part esencialísima de l'educació liberal i haver-hi adscrit a les facultats d'arts catedràtics de música i doctors en música fins a temps relativament molt moderns".

Mentrestant, quan les ensenyances de música desapareixen de la universitat l'any 1842 a Salamanca amb la mort del mestre Manuel Doyagüe i en la d'Alcalá, des de la defunció d'Andrés Lorente l'any 1703 no assenyala activitat musical docent alguna, es publica l'any 1812 la constitució de Cadis que altera sensiblement els hàbits docents a l'introduir canvis considerables. El títol 9, que tracta la Instrucció pública, diu textualment en l'article 367 "Així mateix s'arreglarà i crearan el nombre competent d'universitats i altres centres d'instrucció que es jutgen convenients per a les ensenyances de tots els ciències, la literatura i les belles arts". És evident que la música va quedar inclosa en els estudis universitaris. És la primera vegada que l'Estat presa iniciatives a l'incloure la música en les ensenyances superiors i que correspon a la universitat impartir les ensenyances en esta matèria.

Promulgada la constitució de 1812 van apareixent successivament projectes de nous plantejaments com l'any 1814 que es presenta en les Corts el dictamen i projecte sobre l'arreglament de l'ensenyança pública, conegut com l'informe Quintana per haver sigut el senyor Manuel José Quintana el seu redactor; els anys 1824 i 1826 publicà Francisco Tadeu Calomarde diversos decrets denominats Pla Calomarde; per la Reial Orde de 15 de juliol de 1830 i, baix els auspicis de la Reina senyora Mª Cristina, es crea el Conservatori de Música de Madrid.

L'any 1836 es llança el pla Duc de Ribas, de 1845 data el pla general d'estudi de José Pidal i l'any 1857 ix a la llum la llei d'instrucció pública, llei Moyano, marc legal que va regir el nostre sistema educatiu fins a la llei 14/1970 de 4 d'agost com així s'arreplega en l'exposició de motius d'esta llei. La llei de 9 de setembre de 1857 en l'article 137 diu el següent: "Hi haurà a Madrid una Escola de Belles Arts per als estudis superiors de pintura, escultura i gravat, a més dels elementals, una altra d'arquitectura i un Conservatori de música i declamació.

Tanca fatídicament este període poc encertat per la falta d'idees pedagògiques i didàctiques, gens puntuals i congruents, el decret de Severo Catalina de 1868 que envilix la consideració de què gaudien els estudis de música al llevar la seua condició d'estudis universitaris amb les següents desmanotades i pedants reflexions que al·ludixen al caràcter d'eixa ensenyança "la naturalesa i aplicació artística de les quals, diu, s'allunyen tant de l'organització universitària com diferixen i s'allunyen els vols de la imaginació i les creacions de la fantasia del procediment i discurs de la raó serena"

Este home no va preveure el dany tan profund que havia causat a l'art musical .El Reial Decret del 15 de desembre de 1868 dissol el Conservatori Superior de Música de Madrid i el convertix en Escola de Música.

I així, acumulant més i més decrets citarem els més excel·lents, el projecte del Reial Decret de 13 de setembre de 1901, que és un pas important en l'ordenament acadèmic dels estudis musicals, i el Reial Decret del 16 de juliol de 1905 que ordena el procediment per a autoritzar la creació del Conservatori. Vam arribar per tant a la promulgació del primer reglament del Conservatori Superior de Música de Madrid ordenada pel Reial Decret de 25 d'agost de 1917. La presentació del contingut d'este reglament de tal manera és insuficient per a ordenar una convincent i planificació orgànica dels estudis dels conservatoris que fins a la pròpia administració evidència les seues carències, defectes i vicis. L'obra va quedar incompleta i per tant defectuosa, diu textualment en la seua part expositiva.

En un context molt semblant es presenta el Decret del 15 de juny de 1942 que, segons la mateixa administració, tampoc impulsa la reforma desitjada i reconeix que "estes ensenyances no han tingut en la nostra pàtria, a pesar dels intents, un pla orgànic, eficaç i ben determinat".

La Reglamentació General dels Conservatoris de Música de 1966, que va intentar ampliar l'organització del decret de 1942, naix lamentablement malparada des dels seus orígens. M'explique: El Ministeri d'Educació i Ciència va convocar tots els directors dels Conservatoris d'Espanya perquè en diverses sessions elaboraren uniren criteris tendents a elaborar un reglament de totes les ensenyances musicals que seria el resultat del balanç d'uns criteris posats a debat i aconseguir unes conclusions pràctiques resultat balanç d'un criteri posat a debat d'aconseguir unes conclusions pràctiques i uniformes.

Conclòs el treball apareix en el Boletín Oficial del Estado del 24 d'octubre el Decret 218/1966 amb el títol Reglament general dels Conservatoris de Música però oh! Sorpresa, la publicació d'aquell òrgan oficial és un monstre del reglament res paregut a allò que s'ha redactat en aquelles sessions. En el corresponent a l'organització dels estudis musicals ha sigut literalment nefast. No hi ha una sola incorporació que de veritat haja contribuïda a posar al dia els sistemes d'ensenyança i agilitzar convenientment els tràmits del procés educatiu, ans al contrari, els ha empitjorat. La llei 14/1970 del 4 d'agost general d'educació i finançament de la llei educativa aborda directament el problema ja ranci dels Conservatoris i fa una llum que pot ser un far molt intens en la ceguera habitual a què estem acostumats. La disposició transitòria segona punt Quart expressa el següent: Les escoles superiors de Belles Arts, els conservatoris de música i les escoles d'art dramàtic s'incorporaran a l'educació universitària en els seus tres cicles en la forma i en els requisits que reglamentàriament s'establisca. El 6 d'agost de 1970 es publica esta llei i el 9 de novembre se celebra a Sevilla la segona desena de música que eixe any estava dedicada als problemes actuals de l'educació musical a Espanya. El senyor Francisco Calós Sotero, llavors conseller assessor de la música, pronuncia un discurs sobre la llei general d'educació i l'ensenyança professional de la música, lliçó que encara hui és una denúncia dels molts clavills que hi havia en el reglament de 1966. Entre moltes altres coses el ponent fa un estudi molt detallat d'este decret, revelant les moltes deficiències, llacunes i despropòsits del seu contingut Per a més INRI la disposició transitòria primera paràgraf primer de la llei general d'educació diu: el govern, a proposta del Ministeri d'Educació i Ciència acordarà les mesures necessàries per a la implantació gradual en el termini de 10 anys de les disposicions previstes en esta llei. En el Consell Nacional d'Educació es van estudiar els passos per a la seua real incorporació en 1972, però un personatge sinistre de la música va mostrar públicament la seua disconformitat amb raons que van ruboritzar els propis membres del Consell Nacional. Es va detindre la negociació. Van passar els 10 anys que marca la llei, no es van aplicar els continguts de la disposició i aquella i decisiva voluntat política d'integració dels estudis superiors en la Universitat que podia haver-se convertit en un fet històric va resultar ser un miratge efímer i fugaç.

El 4 d'octubre de 1990 va eixir en el BOE la llei 1/1990 d'Ordenació General del Sistema Educatiu LOGSE, de 3 d'octubre d'eixe any. Pareixia que amb esta llei havia arribat el moment d'esmenar tots els obstacles que impedien la normalització adequada per a l'ordenació de les ensenyances superiors de música, però a pesar d'haver atorgat a estos estudis superiors el grau de llicenciat universitari amb caràcter general, la inconcreción de la norma no va arribar a resoldre els futurs projectes d'estabilitat acadèmica. La LOGSE en el titule segon article 42 paràgraf Quart afig: les administracions educatives fomentaran convenis amb les universitats a fi de facilitar l'organització d'estudis de tercer cicle destinats als titulats superiors a qui es referix l'apartat anterior. La dependència dels Conservatoris de la Universitat pel que a estudis de doctorat es referix, sinó es porta a efecte la seua integració en la mateixa, confina per sempre als Conservatoris a ser entitats sense personalitat, sense autonomia, sense dret a tindre criteri acadèmic, en una paraula, a ser captius de la mateixa llei.

No es comprén com a Música i Universitat, històricament tan juntes, hagen estat dissociades tant de temps. Els conservatoris aportarien a la Universitat la tradició dels estudis de la tècnica musical i la Universitat enriquiria l'alumnat dels Conservatoris amb una completa preparació humanística i musicològica. Ambdós s'ajudarien i formarien un tàndem que tindria assegurada la seua supervivència.

Actualment, este procés d'integració dels estudis superiors de música en la Universitat té noves connotacions no per ser de més urgent i immediata aplicació sinó per que han sigut objecte d'una gestió adscrita al compromís de les universitats europees en la marxa del procés de convergència amb l'espai europeu d'educació superior. El catàleg de titulacions primer desafiament que té la comunitat universitària que es van a aplicar com a conseqüència de l'espai europeu d'educació Superior previst en la declaració de Bolonya de 1999 s'han avançat en tres anys sobre les previsions inicials fixades en el 2010. Les noves directrius dels països que formen la UE en relació amb eixa reducció de tres anys suposa un repte afegit ja que en eixa data la problemàtica acadèmica d'educació haurà d'estar resolta definitivament pel que a la vinculació amb la Universitat es referix És prematur parlar dels resultats d'estos plantejaments que a primera vista té un futur prou optimista. Però encara esta tot prou confús. Ara ben una cosa sí que podem assegurar: el que és segur és que els conservatoris superiors en cap cas seguiran integrats en estudis de rang no universitari Confiem que prompte totes estes disposicions acabaran per convertir-se en una realitat de què es beneficiaran moltíssims ciutadans amb ànim d'arribar a ser músics amb majúscules.

Estes són, breument exposades les visicitudes per les que han passat els estudis superiors de música a Espanya que durant anys han estat i continuen estant en la en la més absoluta indefinició acadèmica produïda per que les autoritats educatives no van tindre el valor de restituir l'estat pristi de què sempre van gaudir els estudis superiors musicals i que acabe definitivament este malson.

Finalment expressar la meua més profunda i sincera admiració per a agrair al rector, al departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l'Art, al claustre de professors, al Cor Polifònic de la Universitat Politècnica de València i a tots els que heu contribuït a fer este dia tan grat per a mi, a més de, naturalment a la meua esposa Isabel pel seu suport i col·laboració.

Luis Blanes, 19 de gener del 2005


EMAS upv