- -
UPV
 

José Saramago

Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Investit l'11 de maig de 1999


Discurs

Rector Magnífic de la Universitat Politècnica de València
Il·lustres professors
Estimats alumnes
Senyores i senyors

Decidí generosament la Universitat Politècnica de València concedir-me el grau de doctor honoris causa , certament per haver trobat mèrits suficients per a això en el treball que com a escriptor realitze, la qual cosa, òbviament, no em competirà a mi confirmar o posar en dubte. Em limite tan sols a relativitzar-los, no per excessos d'una modèstia congènita o per prudència tàctica adquirides amb l'experiència de l'edat, sinó per una actitud d'esperit que ja se'm va tornant en segona i imperativa naturalesa. Permeteu-me, per tant, que si bé és cert que arribe a aquest acte amb la legitimitat de qui ha sigut expressament cridat, també és cert que no em presente ací amb les mans buides. Porte de casa algun treball fet, aquest al qual el professor José Luis Santos, el meu padrí de cerimònia i primer mentor, s'acaba de referir; és a dir, alguns llibres, algunes idees, algunes reflexions, el més i el millor que, en una vida que ja em sorprén de tan llarga, he pogut anar inventant i fabricant, un pont de paraules per on intente arribar als meus lectors i on desitge que els meus lectors em troben, amb l'esperança o la certesa, d'ells i meua, que allí estarà i sàpia estar, no sols l'autor, sinó l'home real, la simple persona que sóc. No demane res més perquè és el màxim que demane.

Rector Magnífic, senyores i senyors,

Abordar un text literari, qualsevol que siga el grau de profunditat o amplitud de lectura, pressuposa, i gose dir que pressuposarà sempre, una certa incomoditat d'esperit, com si una consciència exterior observara amb ironia la inanitat relativa d'un esforç de desocultació que, estant obligat a organitzar, en el complex sistema capil·lar del text, un itinerari continu i una univocitat coherent, al mateix temps s'obliga a abandonar les mil i una vies oferides per altres itineraris possibles; no obstant d'estar assabentats, per endavant, que només després de haver-los recorregut tots, aquests i aquell que es va elegir, i que s'accediria al significat últim del text. S'accediria, potser. Perquè podria succeir que una lectura suposadament totalitzadora, així obtinguda, servira per a acréixer a la xarxa sanguínia del text una ramificació nova, un circuit nou, i per tant imposar la necessitat d'una nova lectura. Tots lamentem la sort de Sísif, condemnat a empényer muntanya amunt una sempiterna pedra que sempiternament rodarà cap al fons de la vall, però potser el pitjor càstig del desafortunat home siga saber que no podrà arribar a tocar una sola de les pedres que són al voltant, aquestes que esperen la força que les arrancaria de la immobilitat.

No preguntem al somiador per quina raó està somiant, no requerim del pensador les raons primeres del seu pensar, però de l'un i de l'altre ens agradaria saber on els portaran, o portaran ells, el somni i el pensament. En una paraula, voldríem conéixer, per a comoditat nostra, aquesta petita constel·lació de brevetats que anomenem conclusions. Tanmateix, a l'escriptor -somni i pensament reunits- no se li pot exigir, i ell tampoc no ho sabria fer, que ens explique els motius, descobrisca els camins i assenyale els propòsits. L'escriptor (igual que el pintor, igual que l'escultor, igual que el músic), a mesura que avança, va esborrant els rastres que deixà; crea després d'ell, entre els dos horitzons, un desert, raó per la qual el lector haurà de traçar i obrir, al terreny així allisat, una ruta seua, personal, que malgrat tot mai no coincidirà, mai no esjuxtaposarà a la de l'escriptor, finalment no divulgada. Al seu torn, l'escriptor, havent agranat els senyals que marcaren no sols la sendera per on vingué, sinó també els dubtes, les pauses, les mesures de l'altura del sol, la resolució de les hipotètiques bifurcacions, no sabrà dir-nos per quin camí arribà on ara es troba, parat enmig del text o ja a la fi d'aquest. Ni el lector pot repetir el recorregut de l'escriptor, ni l'escriptor podrà repetir el recorregut del text: el lector només podrà interrogar el text fet, l'escriptor tal vegada haguera de renunciar a dir com el va fer. I tanmateix ja sabem que no hi renunciarà.

Canvi de to. Per experiència pròpia, he observat que, en el seu tracte amb autors a qui la fortuna, el destí o la mala sort no permetran la gràcia d'un títol acadèmic, però que, no obstant això, foren capaços de produir una obra mereixedora d'algun estudi, l'actitud de les universitats sol ser d'una benèvola i somrient tolerància, molt semblant a la que les persones raonablement sensibles acostumen a usar en la relació amb els xiquets i els vells, amb els uns perquè encara no saben, amb els altres perquè ja oblidaren. És gràcies a tan generós procediment, que els professors de Literatura, en general, i els de Teoria de la Literatura, en particular, han acollit amb simpàtica condescendència -sense que per això es deixen impressionar en les seues conviccions personals i científiques- la meua agosarada declaració que la figura del narrador no existeix de fet, i que només l'autor -insistic, només l'autor- exerceix la real funció narrativa en l'obra de ficció, qualsevol que siga aquesta, novel·la, conte o teatre (on es troba, qui és el narrador en una obra teatral?), i qui sap si en la mateixa poesia, que, tant com sóc capaç d'entendre, representa la ficció suprema, la ficció de les ficcions. (Podrem dir que els heterònims de Pessoa són els narradores de Pessoa? Si és així, qui els narra a ells? Entre els uns i els altres, qui està narrant a qui?)

Buscant auxili en una dubtosa o, almenys, problemàtica correspondència de les arts (vegeu Étienne Souriau), algunes vegades he argumentat, en la meua defensa, que entre una pintura i la persona que l'observa no hi ha una altra mediació que no siga la del respectiu autor absent, i que, per tant, no és possible identificar, o tan sols imaginar, per exemple, la figura d'un narrador en el Guernica , en La rendició de Breda o en Els afusellaments de la Moncloa . A aquesta objecció em responen generalment que, sent les arts de la pintura i de l'escriptura diferents, diferents haurien de ser també, necessàriament, les regles que les defineixen i les lleis que les governen. Tan peremptòria resposta sembla voler ignorar el fet, al meu entendre fonamental, que no hi ha, objectivament, cap diferència essencial entre la mà que guia el pinzell o el vaporitzador sobre la tela, i la mà que dibuixa les lletres al paper o les fa aparéixer a la pantalla de l'ordinador. Ambdues són prolongacions d'un cervell, ambdues són instruments mecànics i sensitius, capaços, amb ensinistrament i eficàcia semblants, de composicions i ordenacions expressives, sense més barreres o intermediaris que els de la fisiologia i de la psicologia.

En aquesta contestació del narrador meua, és clar, no arribe al punt de negar que la figura d'una entitat així denominada puga ser exemplificada i apuntada en un text, almenys, i ho dic amb el degut respecte, segons una lògica bastant similar a les proves definitives de l'existència de Déu formulades per sant Anselm. Accepte, fins i tot, la probabilitat de variants o desdoblaments d'un suposat narrador central, amb l'encàrrec d'expressar una pluralitat de punts de vista i de judicis considerats, per l'autor, útils a la dialèctica dels conflictes. La pregunta que em faig, i això és el que vertaderament més m'interessa, és si l'atenció obsessiva prestada pels analistes del text a tan escorredisses entitats, propiciadora, sens dubte, de substancioses i gratificants especulacions teòriques, no estarà contribuint per a la reducció de l'autor i del seu pensament a un paper de perillosa secundaritat, sempre que es tracte d'arribar a una comprensió més àmplia de l'obra. Aclariré que quan parle de pensament, no estic apartant d'ell els sentiments i les sensacions, les imatges i els somnis, totes les clarividències del món exterior i del món interior, sense les quals el pensament es tornaria, potser (m'arrisque a pensar-ho.), pur pensament inoperant.

Abandonant des d'ara qualsevol precaució oratòria, el que estic assumint ací, al capdavall, són els meus propis dubtes, les meues pròpies perplexitats sobre la identitat real de la veu narradora que vehicula, tant als llibres que he escrit com als que fins avui he llegit, allò que a la fi crec que és, cas per cas, i qualsevol que siguen les tècniques emprades, el pensament de l'autor, o el seu propi, personal (fins on és possible que ho siga), o, acompanyant-lo, mesclant-se amb ell, informant-lo i conformant-lo, els pensaments aliens, històrics o contemporanis, deliberadament o inconscientment manllevats per a satisfer les necessitats de la narració: les discursives, les descriptives i les reflexives.

I també em pregunte si la resignació o la indiferència amb què l'autor, avui, sembla acceptar la usurpació , pel narrador, de la matèria, de la circumstància i de l'espai narratius que en èpoques anteriors li eren exclusivament i inapel·lablement imputades, no solament com a autor sinó com a persona, no deu ser, al cap i a la fi, una expressió, més o menys assumida, d'un cert grau d'abdicació de responsabilitats més generals.

Qui llegeix?, per a què? Per a trobar, o per a trobar-se? Quan el lector s'aboca a l'entrada d'un llibre, és per a conéixer-lo, o per a reconéixer-se a sí mateix en ell? El lector vol que la lectura siga un viatge de descobridor pel món del poeta (designe ara per poeta, si m'ho permeteu, tot faedor literari), o, sense voler-ho confessar, sospita que aquest viatge no serà més que un simple trepitjar de nou les seues pròpies i conegudes senderes? No seran l'escriptor i el lector com dos mapes de carreteres de països o regions diferents que, en superposar-se, agafats fins a cert punt, l'un i l'altre, transparents per la lectura, es limiten a coincidir algunes vegades en trossos més o menys llargs del camí, i deixen inaccessibles i secrets espais no comunicants, per on a penes circularan, sols, sense companyia, l'escriptor en la seua escriptura, el lector en la seua lectura? Més concisament: què com-prenem nosaltres, de fet, quan procurem a-prehendre , una altra vegada en sentit ampli, la paraula i l'esperit poètics?

José Saramago

És comú dir que cap paraula no és poètica per sí mateixa, i que són les altres paraules, siga les pròximes o les distants, que, amb intenció, però igualment de manera inesperada, la poden tornar poètica. Significa això que, parellament a l'exercici voluntarista de l'elaboració literària, durant el qual es busquen en fred efectes nous o es tracta de disfressar l'excessiva presència dels antics, hi ha també, i aquesta serà la millor sort de qui escriu, una aparició sobtada, una ubicació natural de paraules, atretes les unes per les altres, com les diferents capes d'aigua, provinents d'ones i energies diferents, que s'eixamplen, fluint i refluint, a l'arena llisa de la platja.

No és difícil, en qualsevol pàgina escrita, siga de poesia, siga de prosa, trobar els senyals d'aquestes dues presències: l'expressió aconseguida que resultà de l'ús conscient i metòdic dels recursos d'una saviesa d'artesà i l'expressió no menys aconseguida d'allò que, sense haver abdicat d'aquells recursos, es veié sorprés per una sobtada i feliç composició formal, com un cristall de neu que haguera reunit en la perfecció de la seua estrella unes quantes molècules d'aigua- i només aquestes.

Què fem, els qui escrivim? Res més que contar històries. Els novel·listes contem històries, els dramaturgs contem històries, els poetes contem també històries, també ens conten històries aquells que no són, i no arribaran a ser-ho mai, poetes, dramaturgs i novel·listes. Fins i tot el simple pensar i el simple parlar quotidians són ja una història. Les paraules proferides, i les a penes pensades, des que ens alcem del llit fins que hi tornem, sense oblidar les del somni i les que el somni intentaran descriure, constitueixen una història amb una coherència interna pròpia, contínua o fragmentada, i podran, com a tal, en qualsevol moment, ser organitzades i articulades en història escrita.

L'escriptor, aquest, tot el que escriu, des de la primera paraula, des de la primera línia, serà en obediència a una intenció -a vegades clara, a vegades obscura-, tanmateix, en certa manera, sempre discernible i més o menys patent, en el sentit que està obligat, en tots els casos, a faciliten al lector, pas a pas, dades cognitives suficients, comunes a tots dos, perquè aquest lector puga, sense excessiva dificultat, entendre el que, pretenent semblar-li nou, diferent, tal vegada original, era finalment conegut perquè, successivament, anava sent recognoscible. L'escriptor d'històries, manifestes o disfressades, és un exemple de mistificador: conta històries per tal que els lectors les reben com a creïbles i duradores, a pesar de saber que aquestes no són més que unes quantes paraules suspeses en allò que jo anomenaria l'inestable equilibri del fingiment, paraules fràgils, permanentment atemorides per l'atracció d'un no-sentit que les empeny cap al caos, cap a fora dels codis convinguts, la clau dels quals, a cada moment, amenaça de perdre's.

No oblidem, no obstant això, que així com les veritats pures no existeixen, tampoc les pures falsedats no poden existir. Perquè si és cert que tota veritat porta amb ella mateixa, inevitablement, una parcel·la de falsedat, encara que no siga més que per insuficiència expressiva de les paraules, també és cert que cap falsedat arribarà a ser tan radical que no vehicule, fins i tot contra les intencions del mentider, una parcel·la de veritat. La mentida contindrà, per tant, dues veritats: la pròpia seua, elemental, és a dir, la veritat de la seua pròpia contradicció (la veritat no pot ser esborrada, es troba oculta en les mateixes paraules que la neguen. ), i una altra veritat, la que, sense voler-ho, es tornà vehicle, comporte o no aquesta nova veritat, alhora, una parcel·la de mentida.

De fingiments de veritats i de veritats de fingiments es fan, doncs, les històries. Amb tot, en la meua opinió, i malgrat que, en el text, se'ns presenta com una evidència material, la història que al lector més haurà d'interessar no és la que, en últim terme, li serà proposada per la narrativa. Qualsevol ficció (per parlar ara a penes d'allò que m'és més pròxim) no està formada solament per personatges, conflictes, situacions, esdeveniments, peripècies, sorpreses, efectes d'estil, jocs malabars, exhibicions gimnàstiques de tècnica narrativa -una ficció és (com qualsevol obra d'art) l'expressió més ambiciosa d'una parcel·la de la humanitat, és a dir, el seu autor. Em pregunte, també, si el que determina al lector a llegir no deu ser encara l'esperança no conscient de descobrir a l'interior del llibre -més que la història que li serà contada- la persona invisible, però omnipresent, de l'autor. Tal com crec entendre-ho, la novel·la és una màscara que amaga i al mateix temps revela els traços del novel·lista. Probablement (dic probablement), el lector no llegeix la novel·la, llegeix el novel·lista.

Amb això no pretenc proposar al lector que s'entregue, durant la seua lectura, a un treball de detectiu o d'antropòleg, buscant pistes o removent estrats geològics, al capdamunt i al fons de les quals, com un culpable o una víctima, o com un fòssil, es trobaria amagat l'autor. Molt al contrari: el que dic és que l'autor està en tot el llibre, que l'autor és tot el llibre, fins i tot quan el llibre no arribà a ser tot l'autor. Vertaderament, no crec que haja sigut simplement per a molestar la societat del seu temps que Gustave Flaubert declarà que Madame Bovary era ell mateix. Em sembla, també, que, en dir-ho, no va fer més que enderrocar una porta des de sempre oberta. Sense voler faltar al respecte degut a l'autor de L'educació sentimental , podria dir que una afirmació com aquesta no peca per excés, però si per defecte: a Flaubert se li oblidà dir-nos que ell era també el marit i els amants d'Emma Bovary, que era la casa i el carrer, que era la ciutat i tots els qui, de totes les condicions i edats, hi vivien; casa, carrer i ciutat reals o imaginades, tant li fa. Perquè la imatge i l'esperit, i la sang i la carn de tots ells hagueren de passar, sencers, per una única persona: Gustave Flaubert, és a dir, l'autor, l'home, la persona. També jo, encara que sent tan poca cosa en comparació, sóc la Blimunda i el Baltasar de Memorial del convent , i en l' Evangeli segons Jesucrist no sóc només Jesús i Maria Magdalena, o Josep i Maria, perquè sóc també Déu i el Diable que allí es troben.

El que l'autor va narrant als seus llibres no és, solament, la seua història personal. No és el relat de la seua vida, no és la seua biografia linealment contada, quantes vegades anodina, quantes vegades sense interés, sinó una altra, la vida laberíntica, la vida profunda, aquella que difícilment ell gosaria o sabria contar amb la seua pròpia veu i amb el seu propi nom. Potser perquè allò que hi ha de gran en l'ésser humà és massa gran per a cabre en les paraules amb què a si mateix es defineix i en les successives figures de si mateix que li poblen un passat que no és a penes seu, i que per això se li escaparà cada vegada que intente aïllar-lo o aïllar-se en ell. Potser, també, perquè allò en què som mesquins i petits és fins a tal punt comú que res de molt nou podria ensenyar a aquest altre ésser petit i gran que és el lector.

Finalment, tal vegada siga per alguna d'aquestes raons que certs autors, entre els quals m'incloc, privilegien, en les històries que conten, no la història d'allò que visqueren o viuen (fugint així dels paranys del confessionalisme literari), sinó la història de la seua pròpia memòria, amb les seues exactituds, els seus defalliments, les seues mentides que també són veritats, les seues veritats que no poden evitar ser també mentides. Ben vistes les coses, sóc només la memòria que tinc, i aquesta és l'única història que puc i vull contar. Omniscientment.

Pel que fa al narrador, si després d'això encara hi ha qui el defenga, què podrà ser sinó el més insignificant personatge d'una història que no és la seua?

L'última paraula, Rector Magnífic, serà per a expressar el meu profund reconeixement per l'honor que la Universitat Politècnica de València m'ha concedit acollint-me entre els seus. Procuraré, en totes les circumstàncies, ser digne d'ella, no desmeréixer mai del vostre bon judici, gràcies al qual se m'obriren les portes d'aquesta casa, que a partir d'ara consideraré també meua. Moltes gràcies.


EMAS upv