•  I
• a · A  I
• Accessibilitat  I
• Mapa web  I
• Cercar  I
• Directori

• ::  Sign in :: 

Les plantes que mengem avui dia han sigut domesticades. De la mateixa manera que en la naturalesa no hi ha chihuahuas, tampoc hi ha tomaques grans i sucoses, blat fariner o dacsa per a roses. Els nostres avantpassats van modificar aqueixes espècies per a adaptar-les a les seues necessitats i gustos. En el cas de la tomaca la domesticació la van dur a terme cultures agrícoles americanes fa milers d'anys. Per desgràcia, les restes arqueològiques relacionades amb la tomaca són molt escasses i moltes qüestions, encara que han sigut objecte de debat des de fa dècades, segueixen sense aclarir-se. Per exemple, es pensa que la domesticació va poder dur-se a terme en Mesoamérica, és a dir, a la regió que comprèn Mèxic i Centreamèrica, o al Perú i l'Equador, però no hi ha hagut evidències capaces d'aclarir la qüestió.

Ara, el grup de bioinformàtica i genòmica de plantes del COMAV, institut d'investigació de la Universitat Politècnica de València (UPV), en col·laboració amb investigadors de la Universitat de Geòrgia (els EUA) i en el marc del projecte Varitome, finançat per la National Science Foundation dels EUA (NSF1564366), ha analitzat la seqüència completa del genoma de 628 plantes cultivades i silvestres de tomaca, revelant alguns aspectes de la complexa història americana de la tomaca. Els seus resultats es publiquen en la revista Horticulture Research.

“La majoria del genoma de la tomaca cultivada actual és molt similar al de les tomaques silvestres mesoamericanes (Solanum lycopersicum var cerasiforme), però en la seua domesticació també van participar plantes silvestres equatorianes i peruanes (S. pimpinellifolium). Aquesta situació complexa ha dificultat l'estudi de la domesticació de la tomaca durant molts anys. Gràcies al desenvolupament d'un nou mètode d'anàlisi estadística, creat en aquest treball, hem pogut determinar que la domesticació d'aquest cultiu es va produir a partir de les tomaques silvestres mesoamericanes, però el procés va ser complex”, apunta José Blanca, investigador del COMAV de la UPV i un dels autors de l'estudi.

Un viatge d'anada i tornada, que els va canviar per sempre

En el seu estudi, l'equip de la UPV i la Universitat de Geòrgia expliquen com, en una etapa prèvia, les plantes van fer una llarga migració al sud, des de Mesoamérica a la regió localitzada entre la falda dels Andes i la selva Amazònica al Perú i l'Equador, denominada Cella de Muntanya. Aquesta migració va ser ràpida i probablement associada al comerç existent entre les cultures agrícoles mesoamericanes i andines. Posteriorment, algunes tomaques molt similars a les cultivades actualment en el sud de l'Equador i el nord del Perú van emigrar de tornada a Mèxic.

“Sorprenentment, el genoma de les tomaques tradicionals del Yucatán és més similar al dels seus parents de la Cella de Muntanya andina que al de les tomaques silvestres mesoamericanes. De manera que ara sabem que les tomaques silvestres van fer un viatge al sud i que, després, van tornar com cultivats al nord”, apunta Joaquín Cañizares, investigador també del COMAV de la UPV i un altre dels autors de l'estudi.

I aquest viatge d'anada i tornada, conclou l'estudi, va canviar a les tomaques per sempre. Els agricultors de la Cella de Muntanya no van utilitzar plantes purament mesoamericanes, sinó descendents d'una hibridació ocorreguda entre les nouvingudes del nord i les silvestres presents en la costa del Perú i l'Equador.

“En l'actualitat la Cella de Muntanya del sud de l'Equador i el nord del Perú té la població de tomaques cultivades amb una major diversitat genètica del món i pot ser que fóra precisament allí on es va dur a terme la domesticació, encara que aquest punt serà difícil confirmar-lo mentre no es dispose de restes arqueològiques de tomaques antigues”, apunta M.ª José Díez, investigadora del COMAV i autora també de l'estudi.

L'estudi explica també que la hibridació de les plantes mesoamericanes amb les equatorials va permetre a les tomaques mesoamericanes adaptar-se al clima i les latituds equatorials. Sense aquesta antiga hibridació segurament hauria sigut molt difícil que la tomaca haguera pogut adaptar-se a climes i latituds tan diferents com els de la selva equatoriana i el de les costes mediterrànies

Del passat al futur de la tomaca

Així, l'estudi desenvolupat per l'equip de la Universitat Politècnica de València i la Universitat de Georgia, constata com la història americana de la tomaca va ser complexa i va involucrar a cultures agrícoles molt distants que van adaptar el cultiu a les seues diferents necessitats i gustos.

“Com tots els cultius, la tomaca va tenir el seu origen en la domesticació, en el canvi genètic, realitzat pels seus primers agricultors. A Amèrica, era un cultiu secundari utilitzat principalment per a preparar salses. Però aquest, és clar, no va ser el final del camí, sinó, tan sols, el principi d'una història compartida per tots nosaltres que va continuar desenvolupant-se després de la seua arribada a Europa. De fet, aquest cultiu no va adquirir la seua importància actual fins al segle XIX. En l'actualitat continuem creant noves varietats que tracten de satisfer les nostres noves necessitats i gustos. Igual que els antics americans van definir el passat de la tomaca, la nostra labor consisteix a definir el seu futur. Nosaltres influïm en les plantes que cultivem i elles, al seu torn, ens defineixen a nosaltres”, conclouen José Blanca, M.ª José Díez i Joaquín Cañizares.

Notícia en UPV TV
Descarrega arxiu